Els Desheretats
Els Desheretats va ser un grup clandestí espanyol de finals de el XIX d'idees anarquistes que defenia l'us de la violència emmarcada en la doctrina de la propaganda pel fet.
Història
[editar | editar còdic]Despuix de la celebració en setembre de 1882 de el II Congrés de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola en Sevilla, els ilegalistas anarcocomunistas contraris a la llínea oficial anarcocolectivista i defensora de l'acció llegal i pública, varen ser expulsats. Estos, entre els que es trobaven Miguel Rubio, Francisco Gago, Pedro José Durán, Manuel Oca, Rafael Romero, Andrés Barbadilla, José Rachel, Ricardo Arana, José Ponce i Antonio Bonilla, varen constituir una nova federació baix el nom dels Desheretats. En el seu orgue de prensa La Revolució Social denunciarien tres anys despuix que la Comissió federal havia ocultat l'acort del Congrés de Londres de 1881 favorable a la «propaganda pel fet», i havia dut a la FTRE «com per encant del terreny revolucionari al legalisme».[1][2]
Els expulsats varen celebrar un congrés a finals de 1882, i després dos més en Sevilla (1883) i en Càdis (1884) —este últim, la FTRE ho va cridar «congrés dels perturbadores»—.[2] En el Congrés de Sevilla va ser quan es varen consolidar com varen organisar iniciant a partir de llavors la seua expansió, tal com ho contava La Revolució Social en el seu número d'abril de 1885, en el que també es feya referència a l'assunt de la Mà Negra criticant durament la postura adoptada per la Comissió federal de la FTRE, acusant-la de còmpliç de la «burguesia», reflectint aixina la ruptura que s'havia produït dins del anarquisme espanyol:[3]
Va trobar l'ocasió (en unió dels burguesos) de confondre a sabiendas als treballadors que estaven conformes en els seus procediments, en determinats fets individuals, ocorreguts entre treballadors organisats i pertanyents a la federació regional espanyola; als que despuix de haver-los afalagat repetides voltes en els seus actes d'ignorança, i de menjar-se els cèntims que eixos desgraciats els enviaven, no varen tindre inconvenient en calumniar-los i delatar-los a la burguesia, en els terribles dies de la venjança.
El seu àmbit d'actuació varen ser les províncies de Màlaga, Càdis i Sevilla —més concretament el quadrilàter de la Baixa Andalusia format per Sevilla, Màlaga, Algecires i Sant Lúcar de Barrameda—, encara que asseguraven tindre associats en tres localitats valencianes i tres catalanes (Gràcia, Sant Martí de Provençals i Sabadell).[4] Varen propugnar l'utilisació de la violència a fi d'accelerar la revolució social. Recelaban de les tàctiques reformistes i legalistas de la Comissió federal, ademés de reivindicar les postures del Congrés anarquiste de Londres de 1881 favorables a la violència i a la lluita clandestina.[2] No obstant, l'ilegalisme i la propaganda pel fet no va ser acompanyat d'una definició doctrinal anarcocomunista, sino que a lo manco al principi seguien sent partidaris colectivisme. «Sembla que caldrà esperar fins a mediats de 1885 per a que el anarcocomunismo, que més alvance es va denominar comunisme libertario, escomençara a quallar definitivament».[5]
Segons Josep Termes, «es varen presentar com a hereus de la AIT, varen declarar la burguesia "fòra del dret de gents" i varen decidir estructurar-se en grups secrets, formats per un màxim de cinc o dèu persones cada u (els grups d'afinitat), puix consideraven que la societat obrera era anacrònica i autoritària».[5]
La persecució dels anarquistes andalusos com a conseqüència de l'assunt de La Mà Negra també va afectar als Desheretats, iniciant a partir de llavors la seua decadència.[2]
Segons Miguel Iñiguez, «l'escissió dels Desheretats vi a confirmar la fràgil unitat de la FTRE i que existia una corrent contrària a les componendas circunstancialistas i favorable a la política insurreccionalista, per a la qual la FTRE no tenia en consideració la desesperada situació del proletariat llaurador andalús».[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Avilés Farré, 2013, p. 136; 159.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Iñiguez, 2001, p. 182.
- ↑ Avilés Farré, 2013, pp. 159-160.
- ↑ Termes, 2011, p. 102; 104.
- ↑ 5,0 5,1 Termes, 2011, p. 104.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2013) La daga i la dinamita. Els anarquistes i el naiximent del terrorisme, Barcelona: Tusquets Editors. ISBN 978-84-8383-753-5.
- Iñiguez, Miguel (2001). Esbosse d'una Enciclopèdia històrica de l'anarquisme espanyol, Madrit: Fundació d'Estudis Libertarios Anselmo Lorenzo. ISBN 84-86864-45-3.
- Termes, Josep (2011). Història de l'anarquisme en Espanya (1870-1980), Barcelona: RBA. ISBN 978-84-9006-017-9.
Vore també
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Los Desheredados» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.