El monge

El monge

El monge (títul original The Monk: A Romançada) és una novela gòtica escrita per Matthew Gregory Lewis, que es va publicar per primera volta en 1796. Lewis la va escriure abans de complir els vint anys i va tardar solament dèu semanes en escriure-la.

Argument

A l'abarrotada iglésia de l'orde monacal dels capuchinos, sítia en Madrit, apleguen la vella Leonela i la seua neboda Antonia, una jove «que res sap del món». Al vore la bellea d'Antonia, dos cavallers els cedixen els seus assents. Un d'ells, Lorenzo de Medina, s'oferix a la jove per a servir-la durant la seua estància en la capital, a a on abdós dònes acaben d'aplegar per a demanar a Raimundo, comte de les Cisternes, hereu del recentment fallit marqués de les Cisternes, yayo d'Antonia, que li renove la pensió que el difunt li havia assignat a la seua mare, filla d'un sabater cordovés que s'havia casat a amagades en el fill del marqués. Mort el fill, el marqués va assignar dita pensió a la mare d'Antonia a condició de no tornar a sentir parlar d'elles. Lorenzo, que coneix a Raimundo, es compromet a advocar a favor seu davant ell.

Ambrosio, prior del monasteri, conegut com L'Home Sant, i admirat per la seua eloqüència, va a donar un sermón, motiu pel qual el lloc està abarrotat. El prior, que sent chiquet va ser abandonat en la porta de l'abadia, es va dedicar des de jove a l'estudi i a la mortificació de la carn. Ara, als seus 30 anys, abandona la seua reclusió únicament per a donar sermones en l'iglésia. Antonia queda fascinada al vore-ho i sentir-ho, no aixina Leonela, a la que no li agrada el seu aspecte de serenitat. Quan abdós dònes es marchen, Lorenzo li diu al seu amic, don Cristóbal, comte de Osorio, que algun dia es casarà en Antonia. Abdós amics es despedixen i Lorenzo queda solament en l'iglésia pensant en la seua amada, i quédase aixina dormit. Somia en la boda, que és interrompuda per un ser monstruoso que intenta raptar infructuosament a la nóvia, que com àngel alado ascendix cap al sostre obert de l'iglésia. En despertar, observa a un home embozado en la seua capa que deposita una carta al peu d'una estàtua. En eixir, Lorenzo torna a trobar-se en el seu amic, qui li diu que, gràcies a la portera, amiga seua, voran passar sense vels a la abat de Santa Clara i al seu sèquit de monges, que, aprofitant l'obscuritat nocturna, vénen a l'abadia a ser confessades per Ambrosio ans que este es recloga de nou. Una de les monges arreplega en sigilo la carta deixada pel misteriós desconegut, i en fer-ho, Lorenzo, amagat junt al seu amic, reconeix en ella a la seua germana Inés, a qui hauria anat a visitar al convent eixe dia si no s'haguera quedat dormit. Quan les monges terminen de passar pel recint, Lorenzo, airado, corre a la trobada del desconegut que, despuix de permanéixer amagat, es dispon a abandonar l'iglésia. S'entaula una reyerta en espases, a la que don Cristóbal posa fi. Es descobrix llavors que el embozado és Raimundo de les Cisternes, que promet contar-los les raons d'este procedir. Per la seua banda, en retornar a la hospedería, Leonela i Antonia es creuen en una gitana que els llig les mans. A Leonela li diu que assumixca la seua edat i oblide amors impossibles (esta habíase sentit atreta per don Cristóbal) i a Antonia li diu que el seu fi està prop i que desconfie d'algú que davant ella es mostrarà amable.

Despuix del sermón, Ambrosio retorna a la seua cela, sentint-se superior als que li rodegen. Fascinat per un retrat de la Verge, creu ser immune a la tentació de la carn. Rosario, un novicio misteriós, en la cara sempre oculta per la capucha, és l'únic que li mereix aprecie. Ya en el confesionario, despuix de confessar a vàries monges de Santa Clara, li toca la tanda a Inés, a la qual li cau la carta i el prior l'arreplega, llegint-la per a horror d'Inés. Descobrix aixina que esta pensa fugar-se en el seu amant i que està embarassada. Ambrosio, sense un àpiç de compassió, entrega la missiva a la superiora, que promet ser estricta en Inés. Per a oblidar l'incident, el prior baixa al jardí de l'abadia. Allí, en l'ermita, troba a Rosario, que li confessa el seu desig de ser ermitaño, dissuadint-li Ambrosio de tal intenció. Rosario li conta que va tindre una germana, Matilde, que es va enamorar d'un tal Julián, que la va rebujar per estar ya compromés, i ella va morir per això. Llavors, Rosario li revela el seu secret: ell és Matilde i Julián és Ambrosio. Ella, desdenyant als numerosos pretenents, puix és rica, per trobar-los intelectualment inferiors, va vore, va sentir i es va enamorar d'ell quan va donar el seu primer sermón. Ho ama per les seues virtuts, en un amor pur. Res desija sino estar al seu costat. Pero Ambrosio no accepta tal situació. Matilde trau una daga i amenaça en matar-se si la delata. Davant esta amenaça, i davant la visió a miges dels seus pits, a on amenaça clavar-se la daga, el prior accepta que es quede. Pero al sendemà, despuix de somis turbadores, temerós de no resistir la tentació, torna a demanar-li que es marche. Ella acaba acceptant. Li diu que es reclourà en un convent per a sempre. Solament li demana que de tant en tant pense en ella, aixina com una rosa d'un roser propenc per a dur-la sempre en si. En agarrar la flor, Ambrosio és mossegat per una serp venenosa. Cau desmayat. El cirugià de l'abadia li dona solament tres dies de vida. Pero miraculosament la ferida desapareix i Ambrosio sana. Ya a soles, Matilde, creent-li dormit, li torna a parlar del seu amor pur per ell, i en descobrir que està despert, se sobresalta, lo que provoca que la capucha caiga cap a arrere. El prior veu admirat el seu rostre, idèntic al de la Verge del retrat. Est és en realitat el seu propi retrat, que ella va fer aplegar fins a ell. Ambrosio li dona tres dies de determini per a que es marche. Després pensa que és millor véncer la tentació que evitar-la, i permet que es quede. Pero Matilde cau malalta. Li revela que la causa és que va succionar en els seus llavis quan ell dormia el verí de la ferida que li va provocar la serp. També li diu que si vixquera, no podria reprimir el seu cada volta més intens desig carnal cap a ell. En este moment, ell flaquea, i abdós s'abracen i besen.

Aplegats als aposentos de Raimundo, comte de les Cisternes, este conte la seua història: Terminats els seus estudis en l'Universitat de Salamanca, es posa a viajar per a vore món. Pero no ho fa com a comte, sino com un simple gentilhombre, per a aixina evitar un viage superficial. Es fa cridar Alfonso de Alvarado. Camí d'Estrasburc, el seu carruage s'averia en mig d'un bosc, i gràcies al postillón, passa la freda nit en la propenca cabanya del leñador Baptiste. A poc aplega un carruage extraviat, i també la baronesa de Lindenburg és estajada en la cabanya, a a on finalment apleguen els dos fills del leñador. Gràcies a la dòna d'est, Marguerite, Raimundo s'entera de que el postillón, Baptiste i els seus dos fills (fills d'ell pero no d'ella) formen part d'una banda de bandits. A ella li repugna que lo siguen. Marguerite, que mata al seu marit, Raimundo i la baronesa escapen dels bandits, que són capturats pels soldats que acompanyen al baró, que venia en la seua busca. Marguerite conta la seua història: ella va seguir al seu amant, que es va fer bandit en balafiar l'herència paterna i en qui va tindre dos fills. En morir est, va ser obligada a unir-se a Baptiste amenaçada en lastimar als seus fills. Théodore, el major, de 13 anys, va ser qui va donar avís al baró. Este i Raimundo l'ajuden a reconciliar-se en el seu vell pare, i per desig de Théodore, Raimundo ho pren com paje. Abdós marchen junt als Lindenberg al castell que els barons tenen en Baviera.

En el castell, Raimundo s'enamora d'Inés, la neboda de la baronesa, que a les seues 16 anys ya està destinada a ingressar en un convent, cosa que el seu germà desconeixia. I això és aixina perque la mare d'Inés, estant embarassada, va emmalaltir i va prometre que si es curava, el fill o filla que naixquera ho dedicaria a Sant Benito o a Santa Clara, cosa que va ocórrer. Inés, en créixer, comprén que no té vocació per a ser monja, encara que accepta l'imposició dels seus pares. Este fet és ocultat a Lorenzo, per a que no intercedixca a favor de la seua germana. Raimundo li propon a Inés fugir, pero ella no accepta, pese a amar-li. Qui també li declara el seu amor a Raimundo és la baronesa, pero al vore's rebujada, jura venjar-se de qui Raimundo ama en veritat. Es desmaya per la còlera i ell aprofita esta circumstància per a deixar-la sola. Troba a Inés dibuixant, i per un dels dibuixos coneix que en el castell, segons es conta, hi ha el fantasma d'una monja que s'apareix cada 5 anys. Inés li regala un autorretrato, que Raimundo besa. Rodolfa, la baronesa, restablida del desmai, i sospitant de la seua neboda, observa l'escena. Inés fuig de l'habitació, i Rodolfa li espeta a Raimundo que al desengany d'ella li seguirà el desengany d'ell, puix Inés pronte entrarà en el convent. Raimundo partix al sendemà. Rodolfa li comunica que la seua venjança encara no ha terminat. Ya llunt del castell, Théodore, el paje, li entrega una carta d'Inés. En ella li diu que s'oculte en algun llogaret propenc. I concerta una cita per a temps despuix, quan la seua tia ho crea llunt i li torne la llibertat de moviments a ella. En la cita, Inés li propon fugir la nit en la que se supon que deu aparéixer-se la monja ensanguinada, disfrassant-se ella de monja per a eixir del castell, puix el porter deixa les portes obertes per este acontenyiment. Pero llavors, Cunegunda, aya d'Inés, els sorprén. Raimundo amordaça a la vella i li la du en si, tancant-la en la seua aposento. Arribada la nit senyalada, escapen en un carruage. Théodore ha marchat a lliberar a Cunegunda. El carruage, en la veloç fugida, sofrix un accident. Malferit, Raimundo rep l'ajuda d'uns llauradors, que ho traslladen a un aposento. D'Inés no hi ha rastre algun. De nit, Raimundo rep la visita de la monja ensanguinada, visita que torna a repetir-se. En abdós ocasions, la monja repetix: «¡Raimundo, eres meu, soc teua!», parafraseando lo que ell li va dir a Inés al vore-la abans de fugir en el carruage. Descobrix aixina que va raptar a la monja i no a Inés, que per un contratemps va aplegar tart a la trobada. Les aparicions es repetixen. En l'ajuda d'un estrany personage, condenat a errar eternament, averigua Raimundo que per a desfer-se de Beatriz, la monja, deu traslladar els seus ossos des d'una cova propenca al castell de Lidenberg a la cripta familiar en un castell andalús. Coneix també la depravada vida de Beatriz, qui va matar al seu marit per a fugir en el germà d'est, que a la seua volta la va matar a ella. Tornats els restants òsseus a la cripta indicada, Raimundo busca sense èxit a Inés. Una nit és atacat per tres hòmens. Un quarto acodix en la seua ajuda. Es tracta de Gastón de Medina, pare d'Inés, per qui coneix que ella es troba en el convent de Santa Clara. Un dels agressors, ferit de mort, revela a Raimundo que varen ser enviats per Rodolfa, germana de Gastón. Raimundo soborna al jardiner del convent, fent-se passar pel seu ajudant. Inés, enganyada per Rodolfa, qui la va convéncer de que la despreciava, finalment és convençuda per Raimundo de que tot va ser una infàmia. Li conta lo ocorregut en Beatriz. Abdós se citen repetidament. En una d'estes cites, Inés viola els seus vots, lo que li produïx remordiments i rebuja a Raimundo. Pero en saber-se embarassada, es decidix a fugir en ell. Es cartean planejant la fugida. I és llavors quan Ambrosio els descobrix, encara que Raimundo desconeix este contratemps i encara creu que la fuga es produirà al sendemà. Lorenzo promet ajudar-li. Li diu que Rodolfa va morir, i li parla de la seua trobada en Antonia, a la que Raimundo promet ajudar. Elvira, la mare d'Antonia, no veu en bons ulls, donada la seua pròpia experiència, l'amor entre la seua filla i l'acabalat Lorenzo. La fuga d'Inés es veu novament frustrada, puix la priora la té reclosa. Lorenzo res pot fer per a vore-la. Conseguix una bula del Papa que permetrà que la seua germana abandone el convent. A la seua volta, conseguix que Elvira accedixca a donar-li la mà de la seua filla sempre que ell

conseguixca dels seus parents l'autorisació per a l'enllaç. Acodix al convent en la bula papal, pero la priora li comunica que Inés, despuix de donar a llum un bebé mort, també va morir al poc temps. Lorenzo acaba resignant-se, pero Raimundo no termina de creure's la notícia.

Matilde i Ambrosio passen la nit junts. Ell dubta sobre el seu procedir, pero acaba rebujant els dubtes en benefici del goge carnal. En la seua ajuda, i per a salvar la seua vida despuix de succionar el verí de la serp, Matilde accedix a la cripta del cementeri de Santa Clara, contigu a l'abadia. El prior, a la porta de la cripta, puix Matilde li ordena no entrar pel seu propi be, sent que la terra tremola baix els seus peus i veu cóm una resplandor ix de l'interior de la cripta. Matilde ix d'ella completament restablida. Ell no comprén res. Continuen les seues relacions, encara que la freqüència fa que Ambrosio vaja perdent interés. No aixina Matilde. Antonia i Leonela acodixen a vore a Ambrosio per a demanar-li que rese per Elvira i per a que li envie un confesor, ya que ha caigut greument malalta. Ell s'enamora de la càndida chicona, a la que contrapon a la lujuriosa Matilde. En cautela, acodix ell mateixa a la seua casa com confesor, eixint aixina per primera volta dels dominis de l'abadia. Per a la seua sòrt, la seua contrària Leonela ha marchat a Còrdova per una chicoteta herència, sense poder-se llevar del cap al seu adorat don Cristóbal, a qui no ha tornat a vore. Aixina i tot, en la ciutat andalusa es casa en un jove que solament busca els seus diners. Ambrosio li promet a Elvira que si ella mor ell s'ocuparà de que la seua filla no quede desamparada. Quan es marcha, la mare li comenta a la seua filla que té la sensació d'haver sentit la seua veu, o una molt pareguda, alguna volta. Veent que Elvira es restablix, el prior es decidix a declarar-se Antonia. Entra en la seua habitació, comprova que ella li estima i l'abraça i besa. La jove, sorpresa, intenta opondre's. Llavors apareix en la porta Elvira, que ho comprén tot, pero decidix no armar un escàndal, donat el poder de l'abad; simplement li diu que ya no són necessàries les seues visites. Ya en la seua cela, Ambrosio jura venjar-se d'Elvira posseint a la seua filla, pero no sap cóm. Entra Matilde, que ho sap tot, incloent que ell la desprecia, i li diu que està disposta a ajudar-li a conseguir el seu objectiu. Li revela que el seu tutor li va ensenyar ciències quiméricas, i que el dimoni, si ho desija, està al seu servici. Ambrosio rebuja de pla esta ajuda infernal. Matilde li ensenya un espill pel qual li ha estat espiant. Ell ho utilisa i veu Antonia disponent-se a prendre un bany. Esta visió li decidix a acceptar l'ajuda de Matilde. Acodixen a la cripta antedicha, a on, despuix d'una cerimònia, se'ls apareix l'àngel caigut, no com un ser monstruoso, sino com un jove efebo de mirada extraviada i melancòliques faccions. Lucifer li dona a Matilde una branca platejada, un mirto constelado que ella dona a la seua volta a Ambrosio: en açò totes les portes se li obriran, i podrà adormecer a Antonia i gojar d'ella sense que s'entere, lo que sí farà en despertar, encara que ignorant quí la va posseir.

Raimundo de les Cisternes permaneix postrat per la notícia de la mort d'Inés. Gràcies a Théodore, ell i Lorenzo reben una carta de la Mare Santa Úrsula. Théodore s'havia fet passar per menic, pero ella li havia reconegut. En la carta diu que deuen detindre a ella i a la priora per l'assessinat d'Inés. Lorenzo es movilisa per a fer-ho. Mentrestant, Ambrosio, en l'ajuda de la branca de mirto, entra en l'alcova d'Antonia, si be és sorprés a temps per Elvira, que esta volta sí decidix desemmaixquerar a l'hipòcrita abad. Pero est, tractant d'acallar els seus crits, l'asfíxia en un coixí i fuig. Matilde, no obstant, li incita a proseguir el seu acossament a Antonia, que, sense la protecció de la seua mare, queda en mala situació econòmica. El fantasma matern se li presenta i li diu que tornarà a per ella en tres dies. La casera sent un crit i troba a Antonia desmayada. Recuperada, li diu lo que ha passat. Donya Jacinta, dòna supersticiosa, corre a vore a Ambrosio per a demanar-li que torne el fantasma al trasmundo. L'abad, veent l'oportunitat d'acostar-se de nou a Antonia, accedix. Matilde planeja donar-li un licor que la deixarà aparentment morta, en lo que l'abad es farà càrrec del funeral, revivant-la despuix i tenint-la aixina a la seua disposició sense que ningú li moleste. Despuix de tirar una miqueta del licor en una poció medicinal, que Antonia beu, tot transcorre segons lo previst. Leonela, la tia d'Antonia, retorna de Còrdova casada, pero veent lo ocorregut, retorna la ciutat andalusa. Durant una processó, la priora és detinguda per membres de l'Inquisició, encapçalats per Lorenzo. La priora demana ajuda a la gent, pero Santa Úrsula relata lo ocorregut a Inés i la flota enfurida lincha a la priora. Les monges fugen a casa dels seus familiars. El convent és assaltat i incendiat, morint pel fòc molts dels assaltants. Lorenzo, que ha entrat en el convent per a protegir a les poques monges que allí queden, fuig de l'incendi pel cementeri. Sorprén a algú en la porta de la cripta, que abans de ser identificada s'interna en ella. Intrigado, Lorenzo baixa en la seua busca. Troba a un grup de monges, refugiades allí dels assaltants. Ell promet protegir-les. Les monges van ademés atemorisades per uns gemec que se senten no saben on, i que creuen d'algun ànima en pena. Lorenzo, movent una figura de Santa Clara, descobrix una obertura. Descendix i troba a una jove desconeguda encadenada a la paret, la qual du dos dies sense menjar ni beure. Lorenzo arranca la argolla de la paret i la du dalt. Virginia de Villafranca, pensioniste del convent, es fa càrrec de la desvalida. Aplega ajuda, encapçalada per Ramiro de Medina, tio de Lorenzo. El populacho ya s'ha dissolt. Lorenzo, el seu tio i alguns més es queden en la cripta per a comprovar que no queda cap atre presoner. Llavors senten un crit. Antonia, que ha segut duta a la cripta aparentment sense vida, la recobra en un calabós, en braços de Ambrosio, que la viola. Horrorisat pel seu crim, l'abad no deixa, no obstant, que Antonia abandone el lloc per temor a que ho delate. Entra Matilde i li advertix de la presència de Lorenzo de Medina i d'oficials de l'Inquisició en la cripta. En sentir eixe nom, Antonia escapa per la porta oberta demanant auxili, crits estos que són sentits. Ambrosio la perseguix, li dona alcanç i la ferix en el pit en una daga per a acallar-la. Don Ramiro alcança a vore-ho fugir i corre despuix d'ell. Lorenzo queda en la moribunda, que sabent-se amada per ell, mor en els seus braços. Ambrosio i Matilde són duts a les presons de l'Inquisició. Els capuchinos silencien el fet per temor al populacho, veent lo ocorregut el convent de Santa Clara. La jove rescatada de la cripta resulta ser Inés de Medina, germana de Lorenzo, el qual no la va reconéixer per la penombra i al llamentable estat en el que Inés es trobava. La seua cuidadora, Virginia de Villafranca, enamorada de Lorenzo sense este saber-ho, encara que sí la seua germana, veu aumentada la possibilitat de casar-se en ell. Raimundo de les Cisternes es recupera al costat de la seua amada Inés, pero ara és Lorenzo qui s'abat per la mort de la seua amada Antonia. Per a distraure-ho de les seues penes, la seua germana li conta lo que li va ocórrer en el convent: la priora li va administrar un verí i tots la varen creure morta. Pero en realitat es tractava d'un narcòtic. El castic de la priora era, no matar-la, sino tancar-la en un calabós de la cripta, donant-li únicament aigua i un

tros de pa, deixant-la aixina a soles en el seu arrepenediment, sense un atre consol que la contrición. Sola, Inés dona a llum al fill esperat, que mor al poc temps donada l'insalubritat del calabós. La monja encarregada de dur-li el menjar, malalta i deixa de fer-ho. Passa uns dies sense menjar, i és llavors quan és lliberada. Finalment, Inés i Raimundo es casen; també Virginia i Lorenzo acabaran fent-ho.

Un testic propaga que Ambrosio és l'assessí d'Antonia. La gent, desconcertada, discutix sobre la seua inocència o culpabilitat. L'abad és processat per un tribunal del Sant Ofici. Reconeix el seu crim pero no admet l'acusació de bruixeria, per lo que és torturat fins que pert el coneiximent. Matilde reconeix la seua participació en el crim i l'acusació de bruixeria, per lo que és condenada a morir en la foguera. Declara que ella és l'única culpable de bruixeria, pero el tribunal no la creu. Matilde es presenta en el calabós de Ambrosio, en un vestit enlluernant. Li propon, com ya ha fet ella, renunciar a Deu i allistar-se en el bando dels seus enemics infernals. Ambrosio no accepta. Matilde desapareix, no sense abans deixar-li un llibre per si canvia d'opinió. Tornen a interrogar-ho. Esta volta es confessa culpable de tot lo que li acusen per a evitar ser de nou torturat. És condenat a morir eixa mateixa nit. Tornat al seu calabós, i en l'ajuda del llibre, convoca a Lucifer, que ho llibera a canvi de la seua ànima. El maligne ho du fins a la vora d'un precipici i li revela que Antonia era la seua germana i Elvira la seua mare; que Matilde solament era un esperit subordinat que va prendre apariència humana; que l'Inquisició, en l'últim moment, li havia perdonat la vida; que tot lo hi havia urdido ell, Lucifer, puix sabia que en la seua persona hi havia més vanitat que santitat. Ho tira al precipici. Ambrosio queda destrossat, encara que mor al sèptim dia. Una tormenta desborda un riu propenc i les seues aigües acaben duent-se el seu cadàver, mig menjat per les aus i els insectes.

Personages

• Agnes: germana menor de Don Lorenzo i amant de Don Raimundo. La seua mare va caure malalta quan estava embarassada d'ella i va jurar enviar a Agnes al convent si donava a llum fòra de perill. És una jove virtuosa que planeja casar-se en Don Raimundo, pero els seus pares desigen que es faça monja, aixina que decidix escapar-se en ell. Els seus plans es veuen truncats, no obstant, i creent que Don Raimundo l'ha abandonat per a sempre decidix entrar en el convent.
• Ambrosio: extremadament devot monge d'uns 30 anys. Va ser trobat en la porta de l'abadia quan era massa jove per a contar la seua història. Els monges ho consideren un regal de la Verge María i ho eduquen en el monasteri.
• Antonia: una chica tímida i inocent de 15 anys. Va ser duta d'un vell castell en Múrcia acompanyada només per la seua mare, Elvina, i per tant és molt sobreprotegida. És el desig de les atencions de Don Lorenzo. Els personages malvats de la novela són considerats a estar millor escrits que els virtuosos, i el personage d'Antonia és tan virtuosa que algunes la troben "mortalment aburrdia".
• Elvira: mare d'Antonia i Ambrosio. Es va casar en un jove noble en secret i com la seua família no reconeix el matrimoni, abdós escapen a les Índies abandonant al seu fill de dos anys. Tretze anys despuix, quan Antonia era molt jove, el seu marit mor i ella torna a Múrcia a on viu de la paga del seu sogre.
• Leonella: germana d'Elvira i tia solterona d'Antonia. Desenrolla un disgust particular a Ambrosio despuix de sentir el seu sermón i creu que les educades atencions de Don Cristóbal són més significatives de lo que són de fet i se sent adolida quan falta a la visita a la seua casa. Finalment es casa en un home jove i es va a viure a Còrdova.
• Don Lorenzo de Medina: Germà major d'Agnes i amic de Don Raimundo i Don Cristóbal. Immediatament intrigado per Antonia despuix de conéixer-la durant el sermón de Ambrosio, Don Lorenzo acorda que es case en ella.

• Matilda: primer coneguda com Rosario, el jove chic que admira a Ambrosio "en un respecte que roça la idolatría". Rosario és dut al monasteri per un ric desconegut ben vestit pero no molt se sap del seu passat. Sempre s'amaga baix la seua capucha i més vesprada es revela com Matilda, una bella jove que ama a Ambrosio. Matilda "amava" a Ambrosio inclús ans que s'unira al monasteri disfrassada de chic i va demanar una pintura d'ella mateixa com a model per a que li l'entregaren a Ambrosio, la qual penja del seu quarto. Seduïx a Ambrosio i li socorre en la seua destrucció d'Antonia en màgia. El personage de Matilda va anar altament alabat per Coleridge com l'obra mestra de Lewis i es diu que és "exquisitament imgainaria" i "supera en malícia a molts hòmens". Encara que és considerada per alguns crítics per ser la més inteligent, articulada i interessant, és difícil de caracterisar. La trama de la novela es recolza en ella com una força sobrenatural de poders màgics, pero escomença sent humana. Li diu a Ambrosio que li ama quan creu que està dormit i plora llàgrimes "incontrolables" quan es dona conte de que ya no es preocupar per ella. Estos passages junt a la pressa en la que la novela està escrita, semblen indicar que Lewis va canviar de semblar en el curs de la narrativa.
• La Priora: també coneguda com a Mare Santa Àgata, castiga a Agnes en severitat per a mantindre l'honor del convent de Santa Clara. "Viciosamente cruel en el nom de la virtut", manté a Agnes presonera en les masmorres baix el convent en només suficient pa i aigua per a mantindre-la viva pero no alimentada. La priora conte a tots l'història de que Agnes ha mort, inclosa la seua pròpia família. És brutalment colpejada per la multitut que es reunix en honor a Santa Clara quan es donen conte de que és responsable de la suposta mort d'Agnes i és també la inspiraicón per a la Abad de Sant Stephano en la novela d'Ann Radcliffe, L'Italià.
• Don Raimundo: és el fill del Marqués i també és conegut com Alfonso d'Alvarada. Pren el nom d'Alfonso quan el seu pare, per les presses del seu amic el duc de Vila Bella, el qual li aconsella que tindre un nou nom li permetrà ser conegut pels seus mèrits més que per la seua posició. Viaja a París, pero troba als parisino "frívols, insensibles i insinceros" i part cap a Alemània. Aplegant a Estrasburc és obligat a acomodar-se en una cabanya en acabant de que el seu carruage supostament es trenque. És l'objectiu del robo de Batiste, pero en ajuda de Margarita és capaç de salvar-se a ell mateix i a la Baronesa de Lindenburg. Agraïda, la Baronesa li invita a quedar-se en ella i el seu marit en el seu castell en Baviera.
• Donna Rodolpha, Baronesa de Lindenburg: coneix a Don Raimundo mentres viajava a Estrasburc. Es eranmora d'ell i desenrolla celosies quan descobrix que Don Raimundo està enamorat de la seua neboda, Agnes. Li demana marchar-se al Castell de Lindenburg i més vesprada parla mal de la seua personalitat.
• Mare Santa Úrsula: assistix en el rescat d'Agnes. És testic dels crims de la Priora i sense ella Don Lorenzo no seria capaç d'acusar-la.
• Teodoro: és el paje de Don Raimundo. Goja escrivint posseïa i és autor dels poemes "Amor i Edat" i "El Rei de l'Aigua". Despuix de llegir "Amor i Edat", Don Raimundo anota les falles en l'obra, les quals poden ser falles que Lewis va notar en el seu propi treball. Llunt de ser un estereotip del inquebrantablemente fidel sirviente, Teodoro juga un paper clau en que la trama alvance ajudant en els plans de Don Raimundo per a fugar-se en Agnes. El personage de Teodoro també proveïx presagios a través dels seus poemes, els quals van en paralel a l'acció de l'història. Per a escomençar en el seu poema "El Rei de l'Aigua", el destí de la dolça donzella anuncia el destí d'Antonia. Ademés, Teodoro també conserva una semblança tremenda en atres personages en els llibres de Lewis, inclosos Leolyn en L'Una en Punt (1811) i Eugenio en Desconfiança dels Contes Romàntics (1808)

• Virginia de Vila Franca: presentada ben alvançada l'història, és una bella i virtuosa relació de la Priora que representa a Santa Clara en la Processó. Virginia atén a Agnes fins que es recupere i per això es guanya l'afecte de Lorenzo. De la mateixa manera que Isabella en el Castell de Otranto, és presentada com una companyera de matrimoni acceptable per a Lorenzo pero juga una part poc essencial en la trama.