El Burren
El Burren (anglicisme derivat de l'irlandés An Bhoireann, ‘lloc pedregós’) és una zona de peculiar paisage càrstic al noroest del comtat de Clare, en Irlanda. La zona medix 300 quilómetros quadrats i està rodejada per les poblacions de Ballyvaughan, Kinvarra, Gort, Corrofin, Kilfenora, Lisdoonvarna i el far cridat Black Head Lighthouse. Esta zona conté, ademés del seu peculiar paisage, diversos assentaments arqueològics, com el fort de Caherconnell o el dolmen de Poulnabrone. Una chicoteta porció del Burren ha segut designat com parc nacional: Burren National Park. És un dels sis parcs nacionals de la República d'Irlanda i el més chicotet de tamany (15 km²), en el cantó surest del Burren. El parc va ser comprat pel govern en la finalitat de protegir la naturalea i que el públic accedira a la zona.
Història
La regió del Burren és rica en restants històrics i arqueològics. Hi ha més de 90 tombes megalítiques en la zona, varis dólmens i creues celtes en el poble de Kilfenora, aixina com un important número de fortificacions circulares, com les de Cahercommaun —a la vora d'un precipici interior—, o el de Caherconnell, excepcionalment ben conservat. l'Abadia de Corcomroe és una de les principals atraccions turístiques de la zona.
El territori del Burren també rebia el nom de Corco Modhruadh Oirthearach ("Corcomroe occidental"), que fa referència a la porció nort-occidental del territori compartit, o túath, de Corco Modhruadh, aixina com a la població que ho habita. La diòcesis de Kilfenora, en la que se situa el Burren, coincidix exactament en el territori de Corco Modhruadh. En els anals, Burren apareix generalment citat com "Burren in Corco Modhruadh". El Burren estava històricament dominat pel clan O Lochlainn, els qui s'autodenominaven "Reis del Burren" fins al XVII. En l'actualitat, els descendents dels caps del clan O Lochlainn residixen en Ballyvaughan (en gaèlic Balle Uí Bheacháin).
Geografia i paisages
.jpg)
Durant les operacions contra la guerrilla irlandesa desenrollades en el Burren entre 1651 i 1652, Edmund Ludlow va afirmar: "Est és un país a on no hi ha suficient aigua per a ofegar a un home, ni suficient fusta per a penjar-ho, ni terra per a enterrar-ho... i no obstant el ganado està gros, perque l'herba que creix entre les roques, en chicotets prats de dos o tres metros quadrats, és dolç i alimentícia."[1]
Els tossals del Burren estan compostes de pedra calcàrea travessada per clavills coneguts com "grikes", deixant al descobert roques aïllades conegudes com "clints". En esta regió florixen vegetals àrtics, mediterràneus i alpins simultàneament, pel seu inusual mig ambient. D'ahí que la flor blava de la gentiana siga utilisada com a símbol per les autoritats turístiques de la zona. L'existència de sols calizos també dificulta el drenado de la pluja sobre el terreny, provocant l'aparició de llac temporals o turloughs en els prats del Burren.
Molts dels penya-segats del Burren, en especial els que miren a la mar prop d'Ailladie, en Fanore, són populars entre els escaladors. També els aficionats a l'espeleología poden gojar d'algunes coves degudament cartografiades. El poble de Doolin és un lloc típic per a este tipo d'excursions. Esta zona també és coneguda per la seua llarga tradició en la creació de música tradicional irlandesa. L'estil conegut com "West Clare Style", aixina com el festival de música de Doolin són un referent per a músics de tot lo món.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «El Burren» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.