Efecte Stark

Archiu:Stark splitting-en.svg

L'efecte Stark de primer i segon orde en àtoms d'hidrogen, número magnètic: m =1. Cada número quàntic principal n consistix en (n-1) nivells degenerados en la mateixa energia, l'aplicació d'un camp elèctric trenca dita degeneració.

El efecte Stark és el desplaçament i desdoblament de les llínees espectrals dels àtoms i molècules per la presència d'un camp elèctric estàtic. Va ser descobert en 1913 pel físic alemà Johannes Stark (1874–1957) i li va valdre la concessió del premi Nobel de Física en 1919.

En general es distinguix entre l'efecte Stark de primer i segon orde. L'efecte de primer orde varia linealment en l'intensitat del camp elèctric, mentres que l'efecte de segon orde varia cuadráticamente en l'intensitat del camp.

L'efecte Stark explica també l'eixamplada de les llínees espectrals per partícules carregades. Quan les llínees desdobladas/desplaçades apareixen en l'espectre d'absorció, l'efecte es diu efecte Stark invers.

L'efecte Stark és l'anàlec elèctric del efecte Zeeman a on una llínea espectral es desdobla en varis components per la presència d'un camp magnètic.

Vore també

• Efecte Zeeman

Bibliografia

• E. U. Condon and G. H. Shortley (1935). The Theory of Atomic Spectra, Cambridge University Press. ISBN 0-521-09209-4. (Chapter 17 provides a comprehensive treatment, as of 1935.)
• H. W. Kroto (1992). Molecular Rotation Spectra, Dover, New York. ISBN 0-486-67259-X. (Stark effect for rotating molecules)
• H. Friedrich (1990). Theoretical Atomic Physics, Springer-Verlag, Berlin. ISBN 0-387-54179-9. (Stark effect for atoms)