Efecte Franssen

El efecte Franssen és una ilusió auditiva per la que l'oyent localisa incorrectament un sò. Va ser descobert en 1960 per Nico Valentinus Franssen (1926– 1979), físic i inventor neerlandés. Hi ha dos experiments clàssics, els quals estan relacionats en l'efecte Franssen, denominats efecte Franssen F1 i efecte Franssen F2.

Efecte Franssen F1

Es coloquen dos altaveus a l'esquerra i dreta de l'escoltant, situats a aproximadament a 1 metro de distància seu, i aproximadament en un àngul de 45°.

L'altaveu esquerre comença de sobte produint un to pur agut. Els dos altaveus són complementaris l'u de l'atre: i.i., quan el volum d'un aumenta, l'atre disminuïx. Se li fa decréixer de forma exponencial, i l'altaveu correcte devé la font principal del sò. L'ilusió interessant que es conseguix és que l'oyent percep el sò com un sò únic provenint de l'altaveu esquerre, a pesar de que l'altaveu correcte ha estat encés la majoria del temps.

Efecte Franssen F2

Dins d'una habitació (auditori) hi ha 2 altaveus en posicions diferents. Al principi de la prova, l'altaveu 1 emet una senyal sinusoidal en un flanc d'atac de fort pendent. Posteriorment el poder d'este altaveu constant de restants. Els oyents poden localisar açò l'altaveu fàcilment. Durant la part estacionaria de la envolvente de la senyal és molt smoothly apagat damunt de l'altaveu 1 a l'altaveu 2. A pesar de que l'altaveu 2 emet tot el sò al final, els acontenyiments auditius de l'oyent queden en la posició de l'altaveu 1. Açò localisació errònea permaneix, inclús si demostrativamente els tapons de supervisor de la prova dels cables de l'altaveu 1.

Conclusions

Este efecte dona alguna informació sobre la capacitat del sistema auditiu humà per a localisar fonts de sò en habitacions tancades:

• El sistema auditiu humà és capaç de localisar una font de sò en camps de sò reverberantes, si hi ha canvis de senyal ràpida o inicis de senyal (l'altaveu 1 era correctament localisat al principi de l'experiment).
• El sistema auditiu humà no és capaç de localisar senyals en una amplitut i espectre constants en camps de sò reverberantes (l'apagar-se de l'altaveu 2 no va ser reconegut pels oyents.)
• Quan cap font de sò pot ser localisada, la direcció dels restants de l'última font del sò permaneix com la direcció percebuda (l'acontenyiment auditiu permaneix en l'altaveu 1, a pesar de que altaveu 2 emet tot el sò al final de l'experiment.)

Quan mirant al sò, que com aplega als oïts de l'escoltant, apareix la situació següent:

• A principis de l'experiment, quan l'altaveu 1 havia escomençat a emetre sò, va haver un curt periodo de temps en que solament el sò directe d'altaveu 1 aplegava als oïts de l'escoltant. En eixe periodo de temps la localisació de l'altaveu 1 era segurament possible, perque no havia segut encara pertorbat per les reflexions de les parets.
• Alguns milisegons més vesprada el sò de les reflexions aplegades de les parets pertorbava la localisació de la font de sò.
• Durant l'apagat el nivell i l'espectre del sò emés permaneixien constants. Açò apagat estava emmaixquerat per les moltes reflexions de paret de la situació de sò anterior. Evidentment en esta fase no era possible cap localisació d'una font de sò.
• Al final, quan solament l'altaveu 2 emet sò, la situació era prou similar, el sò de les reflexions de les parets, que aplegaven simultàneament, impedia la localisació d'eixa font de sò.

Com a conseqüència el sistema auditiu sembla ser sol capaç de localisar fonts de sò en un entorn reverberante a l'inici de sò o en canvis espectrals més grans. Llavors el sò directe de la font de sò preval a lo manco en algunes games de freqüència i la direcció de la font de sò pot ser determinada. Alguns milisegons més vesprada, quàn aplega el sò de les reflexions de paret, una font de sò localisació sembla no més per a ser possible. Mentres no siga possible localisar cap nova localisació, els sistemes auditius semblen mantindre l'última direcció localisada com la direcció percebuda de la font de sò .

Vore també

• Efecte Haas
• Estereofonía