Echinocactus horizonthalonius
Echinocactus horizontalonius, coneguda comunament com biznaga meloncillo,[1] és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Echinocactus, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des del sur d'Estats Units (concretament en els estats d'Arizona, Nou Mèxic i Texas) fins a Mèxic.
Descripció
[editar | editar còdic]Echinocactus horizontalonius és una espècie de cactus que normalment creix de forma solitària, encara que en algunes ocasions pot formar chicotets grups. Els tallos són aplanados, esfèrics o llaugerament cilíndrics, en la epidermis de color vert azulado. Alcancen una altura de 10 a 50 cm i un diàmetro de 10 a 15 cm. Posseïxen pèls groguencs i lanudos en la corona, lo que facilita la distinció entre les espècies d'este gènero i les espècies lampiñas del gènero Ferocactus que es troben en la mateixa regió.
Presenta de 5 a 13 costelles (generalment 8) llaugerament dividides en tubèrculs redonejats. Sobre elles s'assenten areolas redones cobertes de llana blanca quan són jóvens i colocades horisontalment en forma travessera.[2] Tenen espines denses que en la seua majoria cobrixen el cos. Entre elles es distinguixen de 3 a 5 espines centrals de color gris a negre i medixen de 2,5 a 3 cm de llongitut. Són rígides, alguna cosa aplanadas i generalment una d'elles sol estar curvada cap a avall. També tenen de 5 a 7 espines radials grises, apareixen llaugerament curvades cap a fòra o rectes i medixen de 2 a 2,5 cm de llarc.[3]
Les flors són rosades, medixen de 5 a 6,2 cm de llongitut i de 5 a 6,5 cm de diàmetro. Els fruts són de color roig o rosat, i encara que inicialment són sucosos, en el temps se sequen. Medixen fins a 2,5 cm de llongitut i estan coberts d'una suau llana blanca. En si interior contenen llavors negres, grans i llaugerament reniformes (en forma de renyó).[4][5]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]L'àrea de distribució nativa d'esta espècie comprén des del sur d'Estats Units (concretament en els estats d'Arizona, Nou Mèxic i Texas) fins a Mèxic (concretament en els estats de Tamaulipas, Zacatecas, Nou #León, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Coahuila, Chihuahua, Sonora, Durango i Sant Luis Potosí).[6][7]
Creix principalment en biomas desérticos o de xara seca, en sols calizos de tossals rocosos del desert.[7]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Echinocactus horizontalonius va ser descrita pel botànic francés Charles Lemaire i publicada per primera volta en el llibre Cactearum Genera Nova Speciesque Novae 19–20 en 1839.[6][8]
- Echinocactus: nom genèric format a partir de la paraula llatina ĕchīnus (que significa ‘erizo’) i kaktos (que significa ‘penca’ o ‘planta espinosa’), en alusió al cos esfèric i espinós que presenten les espècies d'este gènero.[9]
- horizontalonius: epítet específic que prové de la paraula llatina horizontalis (que significa 'horisontal') i la paraula grega halonion (que significa 'areola'), en alusió a l'orientació de les areolas de l'espècie.[10]
Subespecies
[editar | editar còdic]Actualment es distinguixen dos subespecies:[6]
| Image | Subespecie | Descripció | Distribució |
|---|---|---|---|
| Echinocactus horizonthalonius subsp. australis
M.A.Baker |
Té costelles més baixes, d'uns 2.5 mm d'altura. | Des del sur d'Estats Units (Arizona, Nou Mèxic i Texas) fins a Mèxic | |
| Echinocactus horizonthalonius subsp. horizonthalonius | Té costelles més altes, d'uns 12.5 mm d'altura. | Noreste de Mèxic (Guanajuato) |
Estat de conservació
[editar | editar còdic]En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de "Preocupació Menor (LC)”. Les principals amenaces que sofrix l'espècie es deuen a la degradació de l'hàbitat causada pel canvi en l'us del sol per la urbanisació i la agricultura.[7]
Usos
[editar | editar còdic]Echinocactus horizonthalonius és una espècie de cactus que es cultiva principalment en fins ornamentals. Requerix una exposició solar intensa i un rec molt controlat, ya que és propens a podrir-se en facilitat. Durant l'hivern, necessita mantindre's sec i a una temperatura mínima de 0 °C, encara que pot soportar fins a -10 °C.
Preferix un substrat mineral en bon drenage i respon positivament a la presència de calcàrea en la mescla de terra. Encara que tolera ambients en alta lluminositat, s'adapta millor si rep una miqueta d'ombra durant les hores més caloroses de l'estiu.
La propagació es realisa principalment per llavors, ya que esta espècie rara volta produïx hijuelos. El esgall també constituïx una opció viable. Per a recolectar llavors, és necessari deixar que els fruts alcancen una madurea completa. Després s'extrauen, netegen i sequen les llavors abans d'almagasenar-les o sembrar-les.[5]
Noms comuns
[editar | editar còdic]Els noms comuns d'esta espècie són: barrilito, biznaga de dolç, biznaga meloncillo, biznaga-tonelmancamula, manca cavall, mancacaballo, mancamula o visnaga meloncillo.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 «Biznaga meloncillo (Echinocactus horizonthalonius)» (en és-mx). EncicloVida. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ Lemaire, Charres Antoine; Lemaire, Charres Antoine (1859). [1], J. Loss, pp. 19-20.
- ↑ «Echinocactus horizonthalonius in Flora of North America efloras.org». www.efloras.org. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). [2] (en Alemà), Ulmer, pp. 188-189. ISBN 978-3-8001-4573-7.
- ↑ 5,0 5,1 «Echinocactus horizonthalonius». www.llifle.net. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 «Echinocactus horizonthalonius Lem. | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 «Echinocactus horizonthalonius: Goettsch, B.K., Gómez-Hinostrosa, C., Heil, K., Terry, M. & Corral-Díaz, R.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152053A121456482».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/iucn.uk.2017-3.rlts.t152053a121456482.en.Consultat el 2025-06-07.
- ↑ «Tropicos». www.tropicos.org. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ «Echinocactus» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2025-06-07.
- ↑ Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). (en en), Springer, p. 188. ISBN 978-3-642-05597-3.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Echinocactus horizonthalonius» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.