El dolmen de Sant Martín és un dolmen ubicat al costat de la carretera N-232a, en el punt kilométrico 63, que unix la localitat de Laguardia en Leza, en la comarca alavesa de la Rioja Alavesa en el País Vasc (Espanya). Està considerat com una de les construccions en més antiguetat trobades en el món.

Dolmen de Sant Martín
Dolmen de Sant Martín.

És un dolmen de corredor cobert en lloses planes i cambra funerària. Tot això rodejat per un túmul circular de terra i pedres que ha segut danyat per les explotació agrícola. Una característica especial d'este dolmen és el doble us que s'ha donat en dos époques diferents. El monument es va alçar a finals del Neolític sobre un chicotet tossal que posseïa un caràcter sagrat per a la comunitat. Va sofrir la caiguda de dos de les lloses que conformaven la cambra funerària sobre finals del Neolític principis del Calcolític i va seguir sent utilisat fins a finals del Calcolítico o començos de l'Edat del Bronze. Sobre el dolmen, recolzat en les lloses de la cambra dolménica, s'ha construït un chozo o guardaviñas, que aprofita pedres del propi túmul.

Va ser declarat bens cultural en la categoria de monument i va obtindre el grau de protecció de calificat pel Decret 183/2011, del 26 de juliol de 2011 junt als atres dólmenes que conformen el "Conjunt de monuments" dels dólmenes de les terres baixes del Territori Històric d'Àlaba.

Característiques

La cambra funerària és de planta poligonal formada per 10 grans lloses de arenisca. Tenen unes dimensions de 5,75 metros per 3,10 metros i una altura màxima d'1,90 metros. El corredor té una llongitut de casi 5 metros i un esgambi d'1,20 metros en una altura d'1,30 metros. Estava cobert en lloses i manté una d'elles. En una de les cinc grans lloses que ho formen hi ha una série de forats o cazoletas pròpies de l'art megalitisme.[1] El túmul, de pedra i terra, té unes dimensions de 26 per 14 metros i una altura de 2,15 metros, la seua part nort ha desaparegut en haver segut danyada per les llabors agrícoles pròpies del camp a on es troba. S'estima que el túmul va tindre una coberta de pedra calcàrea blanca procedent de la propenca serra de Cantàbria, el hipòtesis està basada que encara queden pedres d'eixe tipo en el túmul i en el chozo salvaviñas que s'ha construït sobre el dolmen recolzat sobre els ortostatos del noroest de la cambra.

Descripció i estudi

Va ser localisat per José Miguel de Barandiaran i Dumenge Fernández Medrano en abril de 1956 i excavat per ells junt en Juan María Apellániz entre juliol i agost de 1964, en ella es varen detectar vàries capes d'estratificació que varen donar peu a una gran resonància dins de l'àmbit arqueològic espanyol. Es varen trobar en la cambra dos lloses caigudes que varen proporcionar dos nivells d'ocupació diferenciats, un d'ells d'época neolítica i l'atre d'época calcolítica.

En el primer nivell, format per 190 cm de terra baix els ortostatos caiguts, es varen trobar restants de 21 individus en els seus aixovar composts per peces típicament neolíticas. Es varen trobar, dos gavinets, dos làmines, trenta-dos lascas, setze triànguls, setze trapezis, dos raspadors, cinc denticulats, un perforador, una raedera, un cristal de roca de grans proporcions tallat en forma de raspador de piteu o pata de cabra, cinc astrals i cinceles polimentats i dos fragments d'astral de ofita, un conte de calaíta, un cristal de roca, trossos de ceràmiques planes, un tros de ceràmica decorat en bandes i sis fragments d'ossos decorats que es corresponen a quatre ídols espátula.


En el segon nivell solament es varen exhumar restant d'un individu i es varen arreplegar tres làmines simples, dos laminitas i dos puntes en retocs marginals, tres puntes de flecha en pedúncul i aletes i el pedúncul d'una atra, tres triànguls, dos raspadors, quatre denticulats, una esfera i trentaquatre lascas, tot això fet en sílex junt a un astral polimentada, una barra d'ocre, una gaveta de pirita, un conte de calaíta, un fragment d'anell de pedra blanca, 14 botons d'os en perforació en "V" i de forma hemisfèrica, una chapa i un punyal fets de bronze i sèt restants de ceràmica campaniforme del tipo ciempozuelos un en incisos i els atres plans.

Baix una de les lloses caigudes en la cambra dolménica es varen trobar tres estela funeràries fetes en arenisca que varen deure estar enfiladas en orientació de sur a nort i situades de forma contigua donant peu a l'hipòtesis que estes tres estela presidien el lloc a on es depositaven els individus inhumats en la primera etapa d'ús del dolmen. Les esteles medien uns 60 centímetros d'esgambi per 65 d'altura i 15 de gruixa.[2]

La datació per carbono 14 dels restants d'ossos humans i dels objectes de l'aixovar fets d'os varen donar com a resultat dos periodos diferenciats, els restants humans se situen dins del Neolític final, fa uns 4900 anys, els pertanyents als ídols-espátula (alguns d'ells no varen poder ser datats per no tindre colagen per a realisar la prova del carbono 14) varen donar com a resultat, per a una de les peces, una antiguetat de 5920+ 40BP anys situant-l'en l'un periodo antic del Neolític i per a l'atra peça, una antiguetat de 5380+40BP anys situant-l'en l'un periodo mig del Neolític. Una atra peça analisada va ser el punzón que va donar un antiguetat de 4650+30BP anys situant-ho en l'etapa calcolítica. Les datacions dels objectes situats en el Neolític antic i mig òbrin una incògnita sobre la seua utilisació, per un costat s'expon el hipòtesis d'en conte de les peces en l'entorn de la comunitat per més de 1000 anys i el seu depòsit com a ofrena en algun dels enterrament o la possibilitat que la peça s'haguera fet en ossos vell en 1000 anys d'antiguetat, el hipòtesis considerada més factible és que pertanyguen a inhumacions realises en eixe moment i que l'instalació seguira sent utilisada posteriorment, donant al lloc un caràcter especial, sagrat, per a la comunitat a lo llarc del temps.

Despuix de l'excavació i estudi es va realisar una intervenció de restauració del monument que va consistir en reposició en el seu lloc de les lloses caigudes i la colocació de morters entre els ortostatos. També es va subjectar l'únic llindar que mantenia la seua ubicació original en el corredor.[2]

Referències