Diccionari enciclopèdic hispà-americà de lliteratura, ciències i arts

Archiu:Diccionario enciclopédico hispano-americano de literatura, ciencias y artes (1887).jpg

Diccionari enciclopèdic hispà-americà de lliteratura, ciències i arts

El Diccionari enciclopèdic hispà-americà de lliteratura, ciències i arts, publicat entre 1887 i 1899 per l'editorial Montaner i Simón de Barcelona, és una les principals obres enciclopèdiques en espanyol del sigle xix. Té un total de 25 toms, en 26 volums. Esta obra va ser reemplaçada en extensió i cobertura temàtica per la Enciclopèdia universal ilustrada europeu-americana, de l'editorial Espasa, el primer tom de la qual és de 1908, si ben la seua publicació per fascículos va començar en 1905.

Història

Fundada en 1868 per Ramon de Montaner i Vila (1832–1921) i Francesc Simon i Font (1843–1923), Montaner i Simón constituïx des de fins de el XIX fins a començos de el XX una de les editorials més importants d'Espanya. Entre les seues numeroses publicacions, figuren revistes, com L'Ilustració Artística (1882–1916) o El Saló de la Moda (1884–1913), i obres de gran format, en ocasions de lux i ilustrades en la nova tècnica de la cromolitografía, com a històries d'Espanya i universals, històries de l'art o històries naturals. Encara que en un primer moment l'editorial catalana va tindre la seua sèu en la Plaça de Catalunya (cantó en la Rambla del mateix nom), en 1879 es va traslladar a la carrer d'Aragó, a l'edifici proyectat per l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner (1850–1923). Varen ser les prenses d'este últim edifici les que varen donar a la llum el Diccionari enciclopèdic hispà-americà (en avant DEHA), el cos del qual ho formen vintitrés grossos toms en vintiquatre volums, publicats entre els anys 1887 i 1898.

De la mateixa manera que tantes atres obres de l'época, el DEHA es va ser publicant per entregues. Generalment el subscriptor rebia a la semana un quadern o fascículo de quaranta pàgines. Els primers quaderns (dels prop de siscents) varen començar a repartir-se en el més de febrer de 1887.

Varen ser molts els colaboradors que varen participar en esta obra decimonónica. Al cap del primer tom figura una «llista dels autors encarregats de la redacció d'este diccionari», que en eixa primera entrega conta en un total de cuarenta y dos noms. Entre estos colaboradors, trobem a Augusto Arcimis (astronomia, meteorologia i cronologia), Gumersindo Azcárate (sociologia i política), Francisco Giner dels Rius (estètica), José de Letamendi (principis de Medicina), Marcelino Menéndez Pelayo (obres mestres de la lliteratura espanyola), Francisco Pi i Margall (filosofia del Dret), José Echegaray (magnetisme i electricitat), Urbà González Serrano (filosofia) o Pedro de Madrazo (pintura, escultura i gravat). És cert que dita nòmina ostentava com a garant de calitat i excelència la participació d'importants intelectuals del moment. No obstant, no cal perdre de vista que la colaboració de cada u d'aquells próceres de la cultura no va ser ni constant ni proporcional a la del restant de companyers. Un eixemple clar ho trobem en Menéndez Pelayo, la participació del qual podem dir que casi es va reduir al mer reclam comercial; pese a que tan sol va aplegar a escriure els artículs «Amadís de Gaula» i «Alcalde de Zalamea» (vore Prieto, 2008), va seguir figurant en la llista de colaboradors de tots els toms.

Aixina com s'hi havia dau complida relació dels colaboradors del DEHA en tots i cada u dels primers vintissís volums (1887–1899), la seua direcció va quedar, en canvi, silenciada. No està del tot clar quí o quí varen ser els encarregats de dirigir i coordinar els treballs de dita obra. Les notícies que nos han aplegat al respecte nos les oferixen distintes fonts indirectes. Són vàries les persones que atribuïxen la direcció a Anicet de Pagès, qui també va eixercitar un atre paper rellevant en l'elaboració del DEHA, com és el de recopilar menuts texts (autoritats) per a avalar l'us d'algunes de les veus inventariades. Ossorio i Bernard, en el seu Ensaig d'un catàlec de periodistes espanyols del sigle XIX (1903–1904), ademés d'aludir a distintes senyes biogràfiques del figuerense, afirma que la direcció del DEHA va ser encomanada a Pagés. No obstant, no sembla que este fòra l'únic que guiara les regnes del diccionari de Montaner i Simón. En cert moment Eduardo Benot va aplegar a confessar que també ell s'havia fet càrrec de dita direcció, encara que esta tan sol durara quatre mesos.

En el XX es va portar a terme una reimpressió del DEHA de la mà de l'editor Walter M. Jackson. No obstant, és esta una edició que presenta una important decadència con relación a la primera; en ella es varen produir certs canvis que no varen afectar al contingut del text, pero que varen modificar ostensiblement l'obra de Montaner i Simón. Algunes de les alteracions més cridaneres varen ser l'omissió de la llista completa de colaboradors que figurava a l'inici de cada u dels volums. Encara que no es va indicar l'any de publicació de dita reimpressió, cal datar-l'entorn a 1911 o 1912.

La primera etapa del DEHA es va tancar a finals de el XIX en la publicació d'un apèndix, que corresponia als toms XXIV i XXV (dels anys 1898 i 1899 respectivament). Huit anys més vesprada, en 1907, es va publicar el primer dels tres toms de l'Apèndix Segon, dirigit per Pelayo Vizuete; els dos següents ho farien en 1908 i 1910. A pesar de tractar-se d'un apèndix, estos tres toms presenten notables diferències que els aparten significativament del cos de l'obra (vore Prieto, 2007, 2008 i 2016-17).

Sobre les veus de llengua registrades, cal senyalar que l'obra de Montaner i Simón, en partir de la nomenclatura d'una les moltes edicions del Diccionari usual de la Real Acadèmia Espanyola, es fa hereua d'una de les pràctiques més antigues de la disciplina lexicogràfica, i sobre dita base es varen afegir materials lèxics de diversa procedència, extrets tant de fonts secundàries (atres diccionaris principalment) com de fonts primàries (una cantitat considerable de texts de tots els temps). No obstant, la característica fonamental d'esta colossal obra és l'aportació d'algunes autoritats en determinats artículs (sobre este punt, vore Prieto, 2009 i 2010). No es varen conformar en oferir cites procedents d'atres diccionaris sino que varen mamprendre la penosa tasca de recolectar cites pròpies, tant d'autors de l'Edat Mija i del Sigle d'Or com d'escritors de centurias posteriors.