Diablillo de Descartes
El Diable de Descartes és un experiment científic clàssic que demostra el principi de flotabilitat (principi de Arquímedes) i la llei dels gasos ideals.

Història
Originalment, entre els sigles XIV i XVI, es buscava la forma de calcular la temperatura pero no sabien cóm fer realment per a saber-ho. En Venècia, baix el mecenage dels Médici, molts com Galileo i Leonardo Dona Vinci varen tractar de conseguir un instrument que servira per a això. Despuix d'ells, Torricelli prova en diversos materials (esferes de cristal huecas per mig d'un forat) i en recipients plens d'aigua; i es dona conte de que en les variacions de temperatura eixes esferes descendixen en els recipients. Aixina va dir: «Vivim en el fondo d'un oceà de l'element aire, el qual, per mig d'una experiència inqüestionable, es demostra que té pes».
Despuix d'això molts continuen estes investigacions i finalment Raffaello Magiotti conseguix fabricar l'antecessor directe al diablillo de Descartes i ho plasma en la seua obra Renitenza Certissima dell Acqva alla compressione. El text va ser el primer informe de la resistència a la compressió pràctica -que Magiotti erròneament va afirmar ser absoluta- d'aigua a temperatura constant, aixina com l'expansió i contracció dels mijos de comunicació de decorregut (aigua i aire) somés a canvis de temperatura. Ademés de les descripcions de varis termómetros, l'obra també presenta una ilustració dels buços de campana de tarro i dels diablillos de Descartes.

Descripció
El Ludión o Diablillo de Descartes (nom del com es desconeix el seu orige) és normalment curvat, per a provocar que el moviment ascensional duga associat un gir. En coleccions d'instruments científics de finals del XIX ya es troben eixemples d'este tipo de figura en distintes formes: juglar, guerrer o chicotet diable.[1][2] En la pràctica, pot usar-se com a recipient una botella de refresc, de manera que totes les seues parets, en ser flexibles, funcionen a modo de membrana, transmetent la pressió que s'eixercix en les mans.
Notes i referències
- ↑ J. R. Bertomeu, A. García. Obrint les caixes negres: colecció d'instruments científics de l'Universitat de Valéncia. ISBN 84-370-5488-5
- ↑ Exposició "Danseu, danseu, diablillos" http://cienciate.unizar.es/expo/
- Archivat el 11 de maig de 2016 archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Diablillo de Descartes» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.