Desnacionalisació del coure
Es denomina desnacionalisació del coure al procés invers de la denominada nacionalisació del coure, que va ocórrer durant la dictadura cívic-militar d'Augusto Pinochet i els governs democràtics posteriors, per mig del qual l'explotació del coure en Chile va tornar a passar majoritàriament a mans de companyies privades nacionals i estrangeres.
Història
El procés de la chilenisació del coure va iniciar tímidament durant el segon mandat de Carlos Ibáñez del Camp, en la creació del Departament del Coure. Després, este procés va continuar durant el govern d'Eduardo Frei Montalva qui, en contar en una important representació parlamentària, va poder accelerar la nacionalisació del coure. Li va seguir el govern de Salvador Dellà, durant el qual el Congrés Nacional va aprovar per unanimitat la nacionalisació en la qual l'Estat de Chile va passar a controlar el 100% de la propietat i explotació dels grans jaciments minerals existents i per descobrir-se.
Per a operar cada mineral nacionalisat, l'estat va crear una empresa per cada jaciment. Aixina va ser com varen sorgir Minera Chuquicamata, Cobresal (El Salvador), Minera Andina i Minera El Tinent. Davant la desorganisació inicial i el problema que implicava que cada empresa actuara de manera individual i descoordinada, es va decidir que la Corporació del Coure, creada pel president Eduardo Frei Montalva en 1967 prendrà el control i coordinació de totes estes noves empreses estatals. En 1976, totes estes empreses i el Departament del Coure varen ser unificades en crear-se la Corporació Nacional del Coure (Codelco).
En el colp d'Estat al govern de Dellà, s'inicia la dictadura cívic-militar d'Augusto Pinochet. Durant este règim dictatorial, en 1981, es va aprovar la Llei N.° 18.097 «Orgànica Constitucional de Concessions Mineres», per mig de la qual els jaciments de minerals varen passar a ser «Concessions Plenes»,[1] lo que va implicar que els recursos naturals varen passar a ser propietat del que obtinguera la concessió per a explotar-los, fins al moment en que s'agotara el jaciment.
Durant la dictadura militar, les empreses mineres privades es varen mostrar contràries a invertir en l'explotació del coure chilé, puix existia l'incertitut de si esta llei podria durar en el temps.[2]No obstant, durant els posteriors governs democràtics es varen aprovar noves lleis i tractats de lliure comerç en països estrangers que varen facilitar l'inversió privada, incloent rebaixes a la càrrega tributària.[2]
Efectes
Per les facilitats entregades al capital privat, l'inversió estrangera en Chile es va disparar a partir dels anys 90, junt en la producció del coure. Si en 1973 el 100 % de la producció cuprífera estava en mans de l'estat, per a 2007 eixe percentage es reduïa a 31%.[1] Entre la década de 1990 i la primera década del XXI, l'inversió privada en el coure va alcançar un monte al voltant dels 19 000 millons de dólars. En l'aument dels preus del coure a partir de la segona mitat de la década del 2000, la forta inversió va ser acompanyada de forts guanys, de l'orde de 15 000 millons de dólars anuals en el sector privat.[3]
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Desnacionalización del cobre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.