Desindustrializació (economia)
La desindustrialisació és un procés de canvi social i econòmic causat per la desaparició o reducció de capacitat o activitat industrial en un país o regió, especialment d'indústria pesada o manufacturera.
Existixen quatre punts bàsics per a poder parlar de desindustrialisació:[1]
- Caiguda relativa de l'ocupació industrial i rígit, i aument (relatiu segons la regió econòmica) de la flexibilitat laboral.
- Aument del sector terciario de l'economia (servicis), aixina com de l'economia de l'informació i la posindustrial, i aixina com hi ha progrés de la desinstalación o reubicació (en disseminació) dels grans complexos fabriles.
- Aument progressiu del ingrés i de la calitat de vida, en la mida que progressa el nivell d'integració o no tant el procés de globalisació.
- És identificada en una disminució sostinguda (relativa) tant de la producció com de l'ocupació manufacturero.[2]
En resum, la desindustrialisació és un procés de canvi econòmic i social, causat per eliminació o reducció de capacitat industrial (en un país o regió), especialment en lo que concernix a indústria pesada i indústria transformadora. És ben un procés exactament opost al de l'industrialisació.[3]
Explicacions
desenrolle que prediuen o expliquen el procés de desindustrialisació, tenen un relativament llarc recorregut.[4][5][6][7]
Robert Rowthorn per eixemple, argumenta que la teoria marxiste de reducció del lucre industrial, pot ser considerada com una de les primeres explicacions.[8] Esta teoria expressa que l'innovació tecnològica permet mijos més eficients de producció, resultant llavors un aument de la produtivitat física, o siga, una major producció de valor d'us per unitat de capital invertit. En paralel, les innovacions tecnològiques substituyen persones (obrers) per màquines, i la composició orgànica del capital social disminuïx. Assumint llavors que el treball solament pot produir un valor adicional nou, eixa major producció física incorpora un menor valor en treball. La taxa mija de lucre industrial, per tant, disminuïx a llarc determini.
Para Mario Henrique Simonsen, doctor en econometria de l'Universidade de Brasília, la millor resolució de problemes, en millor distribució i/o redistribució i/o reconversió del treball, i els beneficis que d'allí redunden, s'identifiquen en el rol del Capital.
Rowthorn i Wells (1987) senyalen en les seues explicacions, que la desindustrialisació és un procés positiu, sent una senyal de madurea de l'economia, en seqüeles de processos negatius, per la desocupació i a mals desempeños econòmics. I sugerixen llavors que la desindustrialisació pot ser tant un efecte com una causa de l'eixercite econòmic.[9]
George Reisman (2002) va identificar a l'inflació com un contribuent de la desindustrialisació. En el seu anàlisis, afirma que el procés d'inflació de la moneda fiduciaria distorsiona els càlculs econòmics necessaris per al correcte eixercite de les empreses en capital intensiu de producció, lo que fa no lucratives a les inversions necessàries per a sustentar les operacions d'eixes empreses.
Un estudi realisat per Liboreiro, Sánchez i García,[10] que comprén economies desenrollades entre 1995 i 2014, mostra que la reducció de la participació del valor agregat manufacturero en el PIB va ser impulsada principalment per moviments relatius de preus i per canvis en la demanda final. Els servicis es varen encarir en relació en els bens manufacturados, per lo que la participació de la manufactura en el PIB va disminuir, en gran mida, per raons nominals. Al mateix temps, els servicis es varen comportar com bens suntuarios, de manera que el seu consum va créixer més ràpidament que l'ingrés, mentres que la demanda de bens manufacturados va aumentar més llentament (vore la llei de Engel). Atres factors, com els canvis tecnològics en l'us de insumos o els canvis en els patrons comercials, varen eixercitar aparentment un paper menor en el descens observat.
Conseqüència
La desindustrialisació està associada en una disminució del producte, ingrés estancat, elevada desocupació (i ocupació informal), restricció externa al creiximent.[2]
Vore també
- Reconversió industrial
- Indústria
- Industrialisació
- Toyotismo
- Posmodernidad
- País recentment industrialisat
- Nova Economia
- Globalisació
Notes i referències
- ↑ Moritz Cruz, Desindustrialisació prematura: el cas de l'economia mexicana [1] archivat en Wayback Machine., documente 'Universitat Nacional Autònoma de Mèxic - Institut d'Investigacions Econòmiques', març de 2010.
- ↑ 2,0 2,1 «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 14 de novembre de 2013. Consultat el 17 de juny de 2013.
- ↑ José de Jesús Rodríguez Vargas, La Nova Fase de Desenroll Econòmic i Social del Capitalisme Mundial,
- ↑ John Taronger Dousdebés, Debat sobre la desindustrialisació en Colòmbia [2] archivat en Wayback Machine., revista INALDE.
- ↑ Sergio Clavijo, Alejandro Vora, Alejandro Fandiño, La desindustrialisació en Colòmbia: Anàlisis quantitatiu dels seus determinants
- Archivat el 23 de giner de 2023 archivat en Wayback Machine., Associació Nacional d'Institucions Financeres, novembre de 2012, ISBN 978-958-57042-2-0.
- ↑ ¿Desindustrialisació o només un mal moment productiu?, espai digital 'Vanguarda', 16 de juny de 2013.
- ↑ Lisett Márquez López, Emilio Pradilla Cobos, Desindustrialisació, terciarisació i estructura metropolitana: un debat conceptual necessari, Quaderns del Cendes, v. 25 n° 69, Caracas, decembre 2008.
- ↑ Robert Rowthorn (1992)
- ↑ Rowthorn i Wells (1987).
- ↑ «The drivers of deindustrialization in advanced economies: A hierarchical structural decomposition analysis».Structural Change and Economic Dynamics.58
- 138–152.doi:10.1016/j.strueco.2021.04.009.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Desindustrialisació (economía)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.