En física i matemàtiques, en el camp del càlcul vectorial, la teorema de Helmholtz, també conegut com la teorema fonamental del càlcul vectorial, afirma que qualsevol camp vectorial tridimensional que siga lo prou suau i que decaiga lo prou ràpit pot ser descompost en la suma d'un camp vectorial irrotacional (sense rotor) més atre solenoidal (sense divergència); açò es coneix com la seua descomposició Helmholtz en honor a Hermann von Helmholtz.

Açò implica que qualsevol camp vectorial 𝐅 que complixca les condicions està generat per un parell de potencials: un potencial escalar φ i un potencial vector 𝐀.

Teorema

Siga 𝐅 un camp vectorial en ℝ3 que siga de classe C2 i que decaiga més ràpit que 1r en l'infinit.[1] Llavors, 𝐅 és la suma d'un gradient i un rotor com seguix:

a on:

φ representa un potencial escalar.
𝐀 representa un potencial vector.

A on:

φ(𝐫)=14π∫V∇⋅𝐅(𝐫′)|𝐫−𝐫′|dV′−14π∫S𝐅(𝐫′)⋅𝐝𝐒′|𝐫−𝐫′|,
𝐀(𝐫)=14π∫V∇×𝐅(𝐫′)|𝐫−𝐫′|dV′+14π∫S𝐅(𝐫′)×𝐝𝐒′|𝐫−𝐫′|.

Si 𝐅 té divergència nula, ∇⋅𝐅=0, llavors F rep el nom de camp solenoidal, i la seua descomposició Helmholtz es reduïx a:

En este cas, 𝐀 es coneix com el potencial vectorial de 𝐅. Esta elecció concreta de potencial vector té divergència nula, condició que en física es denomina de Coulomb.

De forma similar, si 𝐅 té rotor nul, ∇×𝐅=0, es denomina camp irrotacional, i la seua descomposició Helmholtz es reduïx a:

En este cas, φ es coneix com el potencial escalar de 𝐅.

En general 𝐅 és la suma d'estos térmens,

a on el gradient negatiu del potencial escalar és la component irrotacional, mentres que el rotor del potencial vector és la component solenoidal.

Campos en divergència i rotacional donats

El nom "teorema de Helmholtz" també pot referir-se a lo següent: siga 𝐂 un camp vectorial i d un escalar en ℝ3 lo suficientment suaus i que decauen més ràpit que 1r2 en l'infinit. Llavors, existix un camp vectorial 𝐅 tal que ∇⋅𝐅=d i ∇×𝐅=C. Si ademés s'especifica la condició de que 𝐅 s'anule en r→∞, llavors 𝐅 és únic.[1]

És dir, donats una divergència i rotacional es pot construir el camp vectorial associat, i si ademés s'indica que este s'anula en l'infinit, està especificat de forma única per la seua divergència i el seu rotor. Esta teorema és de gran importància en electrostàtica, ya que les equacions de Maxwell per als camps elèctric i magnètic en el cas estàtic són exactament del tipo descrit.[1] La prova es construïx generalisant la donada dalt, establint


Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 David J. Griffiths, Introducció a l'Electrodinàmica, Prentice-Hall, 1989, p. 56.