La desamortisació[1] és un procés històric i econòmic ocorregut en diversos països durant el XVIII i el XIX com a part de la Revolució lliberal. Va consistir en l'abolició de les normatives que impedien l'alienació, venda o cessió de certs terrenys per haver segut condicionada la seua possessió per alguna regulació prèvia. Esta condició sorgia habitualment de les denominades «mans mortes», donacions o testaments que posaven com a condició per a l'entrega que el receptor no poguera a la seua volta traslladar la propietat a una atra persona o institució. Els principals receptors de tals terrenys eren les órdens religioses i la pròpia Iglésia Catòlica.[2][3]

La desamortisació va sorgir davant la percepció de que els Bens de mans mortes no eren aprofitats correctament, impedien a atres persones —principalment llauradors— l'accés a la terra i donaven peu al sorgiment de terrenys baldíos. Ideològicament, la desamortisació va ser promoguda com una ferramenta per a transitar d'un sistema d'Antic Règim a un Estat lliberal per mig del canvi en les condicions del sistema de propietat.[4]


Processos de desamortisació

Espanya

Plantilla:Extracto


Mèxic

Plantilla:Extracto


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Roumayssa Djoudi Laouadi. «Desamortización». Lexicón Histórico Jurídico - Universidad Miguel Hernández. Consultat el 11 de julio de 2025.
  3. ↑ «desamortización». Diccionario Panhispánico del Español Jurídico. Consultat el 11 de julio de 2025.
  4. ↑ Juan Carlos Pérez Castañeda y Horacio Mackinlay (junio de 2015). «Los procesos agrarios de amortización y desamortización: conceptos y formas». Consultat el 11 de julio de 2025.

Enllaços externs