Delegació d'Assunts Indígenes

La Delegació d'Assunts Indígenes (àrap وفد شؤون السكان الأصليين) va ser un organisme que va eixercir funcions administratives a nivell local durant el Protectorat espanyol de Marroc.

Com a conseqüència del Tractat de Fez de 1912 calia establir l'estructura administrativa del Protectorat. Fins a llavors l'acció espanyola en Marroc hi havia estat lligada als Ministeris d'Estat i Guerra.

En abdós ministeris es varen crear en Seccions de Marroc en 1914, dependents en el Ministeri d'Estat de la Direcció general de Policia i Tractats i en el de la Guerra de Subsecretaria. Eren els òrguens de treball en els que s'elaboraven els proyectes de les disposicions que hauria de regir la vida en el Protectorat.

El règim administratiu de la zona es caracterisa per una estructura de dualitat referent a les autoritats destinades a dirigir els assunts de la regió.

Divisió territorial

Aixina en 1918, el Protectorat estava dividit en una zona occidental i una atra oriental, tenint com a centres les comandància militars de Melilla i Ceuta. Va ser a partir de 1927 quan l'Alta Comissaria va escomençar a organisar el territori en regions, que no existien prèviament com a entitats administratives. Baixe la Segona República espanyola es va modificar esta organisació i es varen crear tres regions civils, que incloïen 19 cabilas.

En 1935, el servici d'Intervencions va dividir el territori en cinc zones: Yebala, Lucus, Chauen o Gomara, Rif i Kert. Esta divisió es va mantindre fins al final del Protectorat.

L'organisació administrativa depenia dels interventors, que a la seua volta estaven dirigits per la Delegació d'Assunts Indígenes, existien interventors territorials, comarcals i locals ya que cada regió estava composta per cabilas i cada una d'elles precisava el seu propi interventor. L'organisació polític-administrativa de la zona, va ser complicada pels successius canvis als que es va vore somesa la situació política d'Espanya, primer la monarquia d'Alfonso XIII, despuix la dictadura de Cosí de Rivera, la II República i per últim la dictadura del general Franco.

Organisació administrativa

L'organisació administrativa, es va dispondre, a nivell general, d'esta manera:

A l'Alt Comissari corresponia la direcció de l'acció espanyola en la totalitat de la zona i a la seua persona estaven subordinades totes les autoritats, incloses les militars. Entre les seues activitats estaven les d'intervindre els actes del Jalifa, el règim de les ciutats en les que els cònsuls actuaven com a interventors, dictar la política general i aprovar o dirigir, en el seu cas, les operacions militars. Contava com a elements auxiliars en les Delegacions d'Assunts Indígenes, Foment i Facenda.

A la de Servicis Indígenes se li encomanava la Secretaria General i l'assessorament en tot lo referent a les relacions en les cabilas, l'inspecció de l'Administració de Justícia Islàmica, les relacions en la Jurisdicció Consular per a protecció dels naturals i en la jerifiana per a tot lo relatiu a immobles i a la reivindicació dels bens habices, l'inspecció d'escoles i dispensions sanitàries i les missions espanyoles en llabor educativa.

A partir de 1916 es varen desglossar els càrrecs de Secretari General i Delegat d'Assunts Indígenes, ya que este últim, diplomàtic, tindria al seu càrrec l'intervenció no reservada a l'Alt Comissari prop de Majzén central i del local tetuaní; la relació en les cabilas, interventors i caps d'oficines d'assunts indígenes; l'inspecció de la justícia islàmica o especial, de les escoles "mores, hispà-àraps o israelitas", els cults indígenes, els bens habús i Majzen, de la sanitat i higiene, la supervisió de les juntes de servicis locals i l'auxili a la política d'atracció de l'Alta Comissaria.

En Marroc no existia en anterioritat cap organisació que velara per la salut pública, llevat en Tànger, i les autoritats varen tractar de remediar esta deficiència, creant en 1916 l'Inspecció de Sanitat, dins de l'Oficina d'Assunts Indígenes. Els tebib espanyols varen tindre que véncer el recel que els marroquins sentien cap als seus curanderos i als remeis casers, realisant grans campanyes de vacunació que varen contribuir al prestigi del país protector.

Junt a l'acció sanitària, la cultura era l'atra assignatura pendent per als marroquins, ya que l'ensenyança estava estretament lligada a la religió i consistia en deprendre de memòria el Corán, en lo que els alumnes conseguien el títul de taleb, que els acreditava a ampliar els seus estudis en madrasas o ensenyar en les mesquites.

Totes estes institucions estaven en decadència i els nivells culturals eren molt baixos. Espanya va encomanar, novament la tasca de culturizar a la població, a la Delegació d'Assunts Indígenes, de la que depenia una Junta d'Ensenyança que es va crear el 3 d'abril de 1913. Esta Junta va nàixer en el propòsit de formar al personal que hauria de dedicar-se a eixa tasca i com a instrument per a conéixer la geografia, la lliteratura, el història i el dret marroquí. A estos efectes es va organisar un Centre d'estudis marroquins en l'Institut Lliure de les Carreres Diplomàtica i Consular i es varen crear càtedra d'àrap en algunes escoles de comerç i una junta d'àrap en la Junta d'Ampliació d'Estudis.

Tots estos òrguens tenien com a missió facilitar l'acció de govern del jalifa, en qui jurídicament recaïa la sobirania. La seua autoritat era emanació permanent de la del Sultà de Marroc i en el seu nom i per la seua delegació eixercia tots els poders, encara que els seus actes eren intervinguts per l'Alt Comissari i a la seua volta per la Delegació d'Assunts Indígenes, que els examinaven i sancionaven, ademés de sugerir-los tota classe d'iniciatives.

Una volta nomenat el Jalifa, els seus poders sol podien ser-li retirats en el consentiment directe del Govern espanyol i la seua delegació dels jerifianos era tan àmplia que li permetia mantindre relacions exteriors en els agents oficials acreditats en la seua zona, por intermedio de l'Alt Comissari.

Les jalifianas estaven obligades a sometre tots els seus actes a la prèvia aprovació dels interventors que varen tindre el seu orige en les facultats que per a protecció dels espanyols es varen concedir en els antics tractats hispà-marroquins als membres del cos diplomàtic. Posteriorment es varen crear en Melilla i Ceuta negociats d'Assunts Indígenes que eixercien funcions de vigilància, en cert modo similars, en les comarques ocupades.

En 1934, durant la República i poc abans de l'esclat de la guerra civil espanyola, l'organisació territorial de Marroc estava a càrrec del governador general de Territori, un tinent coronel, responsable dels assunts civils i militars davant la Direcció general de Marroc i colónies de la Presidència de Govern.

Bibliografia

• Sales Larrazábal, Ramón, “El Protectorat d'Espanya en Marroc”, Ed. Mapfre, Madrit, 1992.

• Ruíz Bravo-Villasante, Carmen, “Un testic àrap del sigle XX: Amín al-Rihani en Marroc i en Espanya (1939).Ed. Cantàbria, Madrit, 1993.

• “Repertori cronològic de llegislació”, gasseta de 1934. Ed. Aranzadi, 1934.

• Enciclopèdia històrica de les forces armades. Ed. Palafox, 2005.