Deformació de l'ala
El "alabeo" va ser un dels primers sistemes de control lateral (balancege) dels avions d'ala fixa. La tècnica, utilisada i patentada pels germans Wright, consistia en un sistema de poleas i cables per a endoblegar les vores d'eixida de les ales en direccions opostes. En molts aspectes, este enfocament és similar a l'utilisat per a ajustar el rendiment d'un avió de paper rullant el paper en la part posterior de les seues ales.


Descripció
En 1900, Wilbur Wright va escriure: "...les meues observacions del vol de les aus em convencen de que estes utilisen métodos més positius i enèrgics per a recuperar l'equilibri que el de desplaçar el centre de gravetat... recuperen el seu equilibri lateral... per mig d'una torsió de les puntes de les ales. Si la vora posterior de la punta de l'ala dreta s'endoblega cap a dalt i el de l'esquerra cap a avall, el pardal es convertix en un molí de vent animat i instantàneament comença a girar, sent l'eix una llínea que va des del cap fins a la coa." En acabant de que Wilbur demostrara el mètoto, Orville va observar: "D'açò es desprenia que les ales d'una màquina del tipo Chanute de dos pisos, en l'armassó davanter i atrasser eliminat, podrien garsejarse de la mateixa manera, de modo que en volar les ales dels costats dret i esquerre podrien garsejarse per a presentar les seues superfícies a l'aire en diferents ànguls d'incidència i aixina assegurar elevació desiguals en els dos costats. "[1]
Les aus utilisen visiblement la deformació de les ales per a conseguir el control. Esta va ser una influència significativa en els primers dissenyadors d'avions. Els germans Wright varen ser els primers en utilisar les ales garsejadas. El seu primer avió imitava els patrons de vol i la forma de les ales de les aus.[2]
En la pràctica, com la majoria dels dissenys de alabeo implicaven la flexión dels elements estructurals, eren difícils de controlar i podien causar fallos estructurals. Ya en 1911, els alerones varen escomençar a substituir al alabeo com el mig més comú per a conseguir el control lateral, especialment en els dissenys de biplanos. Les ales dels monoplanos de l'época eren molt més flexibles i es prestaven més al alabeo, pero inclús en els dissenys de monoplanos, els alerones es varen convertir en la norma a partir de 1915.
El control lateral (alabeo) en els primers avions era, en el millor dels casos, problemàtic. Un ala massa flexible i que es retortille involuntàriament pot provocar un balancege involuntari, pero lo que és pijor, pot convertir els intents de correcció, ya siga per mig de l'alabeo de l'ala o els alerones, en un efecte contrari de "servo tab". Una volta que es va comprendre este fenomen, les estructures alares es varen fer progressivament més rígides, impedint per complet el alabeo, i els avions es varen fer molt més controlables en el pla lateral.
La tecnologia actual ha permés als científics revisar el concepte de alabeo (també conegut com morphing wings).
Aplicacions
El alabeo de les ales era una característica comuna de les primeres aeronaus, entre elles:
l'Albatros (1868) El Wright Flyer (1903) El Sants-Dumont Demoiselle (1907), el primer construït en casa. l'Antoinette V (1908), una variant de l'Antoinette IV en ales allargades.
El Blériot XI (1909), que va realisar el primer vol sobre una gran massa d'aigua, el Canal de la Mancha. l'Etrich Taube (1910) va utilisar originalment un estabilisador horisontal garsejado per cable per a donar també funcionalitat de timó de profunditat. El Nieuport IV (1911) monoplà de carreres i deportiu utilisat per al primer bucle. Els Bristol Coanda Monoplanes (1912), els fallos estructurals dels quals (junt en els de un Deperdussin monoplane) varen dur a la prohibició dels monoplanos en el Royal Flying Corps. Les primeres versions del Royal Aircraft Factory B.E.2 (1912) utilisaven alabeo en les ales, mentres que la variant "C" i posteriors utilisaven alerones. El Morane-Saulnier L (1913), el primer avió de combat i el primer en derribar un atre avió. El Morane-Saulnier N (1914), un scout francés de la Primera Guerra Mundial derivat dels anteriors G i H. El Caudron G.4 (1915), un biplano francés en dos motors. El Fokker Eindecker (1915), primer avió de combat alemà. El Fokker D.III (1916), un dels últims caces operatius en alabeo d'ales. El Christmas Bullet (1919), la deformació del qual de les ales i les seues cuixeres d'acer no arriostrados varen contribuir a la seua notorietat.
Referències
- ↑ Combs, Harry (1979). Hill Devil Hill: Descobrint el secret dels germans Wright, Englewood: TernStyle Press, Ltd., pp. 68-71,79. ISBN 0940053020.
- ↑ «Els germans Wright | Introducció a l'aeronàutica» (en en). airandspace.si.edu. Archivat des de l'original, el 17 d'octubre de 2022. Consultat el 8 d'abril de 2023.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Deformación de l'ala» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.