Declaració de les Causes i Necessitat de Prendre les Armes

La Declaració de les Causes i Necessitat de Prendre les Armes és una Resolució adoptada pel Segon Congrés Continental el 6 de juliol de 1775, que explica perqué les Tretze colónies havien pres les armes en lo que s'havia convertit en la Guerra Revolucionària Nortamericana. El borrador final de la Declaració va ser escrit per Thomas Jefferson i revisat per John Dickinson.

Contingut

La Declaració descriu lo que els colon varen vore com l'esforç del Parlament de Gran Bretanya per a estendre la seua jurisdicció a les colónies despuix de la Guerra dels Sèt Anys. Les polítiques objetables enumerades en la Declaració inclouen imposts sense representació, l'us estés dels tribunals del vicealmirante, els diversos Actes coercitius i l'Acte declaratorio. La Declaració descriu cóm els colon, durant dèu anys, havien solicitat repetidament la reparació dels seus agravis, solament per a que les seues súpliques anaren ignorades o rebujades. Encara que s'han enviat tropes britàniques per a fer complir estos actes inconstitucionals, la Declaració insistix que els colon encara no busquen l'independència de la mare pàtria. Han pres les armes "en defensa de la Llibertat que és el nostre Dret de Naiximent i de la que gogem fins a la tardana Violació de la mateixa", i "les depondran quan cessen les hostilitats per part dels Agressors".

El paràgraf inicial compara a les colónies com esclavisades en la Llegislatura de Gran Bretanya per la violència, en contra de la seua pròpia constitució, i dona això com la raó per la que les colónies varen prendre les armes:

La Llegislatura de Gran Bretanya, no obstant, estimulada per una passió desmesurada pel poder, no solament injustificable, sino que sap que està particularment reprovada per la pròpia Constitució d'eixe Regne, i desesperada per l'èxit en qualsevol modalitat de competència en la que es dega tindre en conte a la veritat, la llei o el dret, al cap i a la fi, abandonant-els, han intentat portar a terme el seu cruel i descortés propòsit d'esclavizar estes Colónies en la violència, i per això han fet necessari que tanquem en la seua última crida de la raó a les armes.

Autoria

En el XIX, es va qüestionar l'autoria de la Declaració. En una colecció de les seues obres publicada per primera volta en 1801, John Dickinson es va atribuir el mèrit d'haver escrit la Declaració. Esta afirmació no va ser qüestionada per Thomas Jefferson fins a molts anys despuix, quan Jefferson tenia casi 80 anys. En la seua autobiografia, Jefferson va afirmar que va escriure el primer borrador, pero Dickinson va objectar que era massa radical, per lo que el Congrés va permetre que Dickinson escriguera una versió més moderada, mantenint solament els últims quatre paràgrafs i mig del borrador de Jefferson. La versió dels fets de Jefferson va ser acceptada pels historiadors durant molts anys. En 1950, Julian P. Boyd, l'editor dels artículs de Jefferson, va examinar els borradors existents i va determinar que la memòria de Jefferson era defectuosa i que Dickinson reclamava massa crèdit pel text final.

Segons Boyd, un borrador inicial va ser escrit per John Rutledge, un membre d'un comité de cinc nomenats per a crear la Declaració. El borrador de Rutledge no va ser acceptat i no sobreviu. Després es varen agregar Jefferson i Dickinson al comité. Jefferson va ser designat per a redactar un borrador; es desconeix quànt es va basar en el borrador perdut de Rutledge, si és que ho va fer. Després, aparentment, Jefferson va enviar el seu borrador a Dickinson, qui va sugerir alguns canvis, que Jefferson, en la seua major part, va decidir no usar. El resultat va ser que Dickinson va reescriure la Declaració, mantenint alguns passages escrits per Jefferson. Contràriament a lo que recorda Jefferson en la seua vellea, la versió de Dickinson no era menys radical; segons Boyd, en alguns aspectes, el borrador de Dickinson va ser més contundent. L'audaç declaració casi al final va ser escrita per Dickinson: "La nostra causa és justa. La nostra unió és perfecta. Els nostres recursos interns són grans i, si és necessari, l'ajuda exterior és indubtablement alcanzable". El desacort en 1775 entre Dickinson i Jefferson sembla haver segut principalment una qüestió d'estil, no de contingut.