Culpabilitat
La culpabilitat[1], en Dret penal, és el juí d'imputació personal, és dir, supon la reprochabilidad del fet ya calificat com típic i antijurídico, fundada en el desacato de l'autor front al Dret per mig de la seua conducta, per mig de la qual menyscaba la confiança general en la vigència de les normes.[2] El problema de la culpabilitat és central en el Dret penal, por cuanto determina finalment la possibilitat d'eixercici de el ius puniendi.
Baixe la categoria de la culpabilitat, com a últim element de la teoria del delicte, s'agrupen totes aquelles qüestions relacionades en les circumstàncies específiques que varen concórrer en la persona de l'autor en el moment de la comissió del fet típic i antijurídico.
Estructura
La culpabilitat està estructurada en tres elements, que es tenen que donar simultàneament per a que el subjecte siga culpable. En primer lloc, deu estar present la imputabilidad de l'autor, açò és, la seua capacitat de conéixer lo injust de l'actuar, aixina com de reconéixer la possibilitat d'actuar d'una atra manera. Per un atre costat, deu donar-se la consciència de antijuridicidad, és dir, la possibilitat de comprendre la valoració negativa de l'acte concret que fa l'ordenament jurídic. Per últim, deu estar present l'element de la exigibilidad d'actuar de forma diferent, en atres paraules, la possibilitat de autodeterminarse conforme al Dret en el cas concret.
La imputabilidad: Capacitat de culpabilitat
Requisits de la capacitat de culpabilitat
La persona que comet un ilícit deu reunir diversos requisits per a que la seua conducta puga ser susceptible de reproche.[3]
Els requisits són: En primer lloc, tindre una capacitat psíquica de ser culpable, és dir, la persona no deu sofrir d'incapacitat per falta de madurea ni destorbament psíquics: Alzheimer, Estats d'excitació condicionats per experiències, dèficits greus d'inteligència, adiccions, neurosis, destorbament de personalitat.En segon lloc, Tindre al moment del fet la capacitat per a decidir-se en forma auto-determinada en favor o en contra de la comissió del fet. Aplica en casos a on per falta de madurea, la persona no té la capacitat de prendre decisions sensates. Per últim, Tindre capacitat de comprensió i conducció, és dir, la capacitat de comprendre l'ilícit del fet i de comportar-se segons siga eixa comprensió. Aplica a casos a on el subjecte no pot prendre decisions pel seu conte ni comprendre l'acció que està realisant.[3]
Capacitat d'autodeterminació
L'autodeterminació és la forma que té una persona d'evaluar de modo sensat la qüestió a resoldre i prendre la seua decisió sobre la base de ponderació raonables. Reconéixer que una decisió és autodeterminada no depén de que la decisió presa en sí mateixa siga sensata, sino que el procés de decisió amprat per l'autor haja segut raonable. Deu evaluar-se en quin medida la capacitat de l'autor de comprendre i ponderar entre sí els punts de vista que es troben en favor i en contra de la comissió del fet punible està per baix del nivell que es pot alcançar en general per a l'home adult de la nostra societat
Incapacitat
Suposts d'incapacitat de culpabilitat
La regla general és que les persones som capaces de culpabilitat, no obstant, existixen dos supòsits d'incapacitat de culpabilitat, que són la falta de madurea i destorbament psíquics.
Sobre el supòsit de la falta de madurea, els chiquets menors de 16 anys no són imputables penalment, en presumir-se que encara no tenen la madurea necessària per a una decisió autodeterminada sobre la comissió d'un fet punible. Tampoc són imputables penalment els menors de 18 anys respecte de delictes d'acció privada o reprimits en pena privativa de la llibertat que no excedixca de dos anys, en multa o inhabilitació.
Llei 22278. Règim Penal de Minoria
Respecte als destorbament psíquics, l'incapacitat no es presumix, sino que el juge deu constatar si va ocórrer una dels destorbament psíquics mencionats en la llei i, despuix, resoldre quin dels dos supòsits d'incapacitat correspon aplicar, si l'incapacitat de culpabilitat o la capacitat de culpabilitat disminuïda. Els destorbament psíquics comprenen totes aquelles afeccions psíquiques que tenen una causa orgànica, estats d'excitació condicionats per experiències, debilitat mental i atres malalties psíquiques greus.[4]
En casos dubtosos, el juge pot recórrer a l'ajuda d'un pèrit psiquiàtric o sicològic. Este té que diagnosticar l'existència d'un destorbament psíquic i transmetre-li al juge un quadro clar, en a on quede establit en quin medida el destorbament (en cas d'haver una) va afectar la capacitat de culpabilitat. D'igual manera, li correspon únicament al juge determinar si l'afectació descrita fonamenta la declaració d'incapacitat o be, una la disminució de capacitat.[5]
La consciència de antijuridicidad: Error de prohibició
La possibilitat de comprendre l'ilícit que l'autor està cometent és important a l'hora d'analisar la culpabilitat d'este. La Teoria de la culpabilitat diu que l'autor actua sense culpabilitat, si patix d'un error de prohibició. Este error ocorre quan l'autor coneix totes les circumstàncies de fet, pero no creu que està cometent un ilícit. Hi ha dos supòsits d'error de prohibició: L'error de prohibició inevitable, i l'error de prohibició evitable.[6]
En primer lloc, l'error de prohibició inevitable és aquell en el qual l'autor va actuar sense comprendre que cometia un ilícit i no va poder evitar eixe error. Un eixemple d'este tipo d'errors és quan l'autor del delicte recorre a l'assessorament tècnic, ya que l'autor es llibera de tot tipo de responsabilitat en el cas de que existixca un error provinent d'este tipo d'assessorament. Com a regla general, lo que fa este tipo d'errors és excloure la culpabilitat.
Per un atre costat, l'error de prohibició evitable, és aquell en cual l'autor va actuar sense comprendre que cometia un ilícit i tenia la possibilitat d'evitar eixe error. El dret exigix que l'autor deu haver fet l'esforç de consciència que li era exigible, i a diferència de l'error inevitable, este error es califica com si l'autor haguera actuat en dolo pero en una atenuació en la pena.[3]
En fer estes distincions, és important aclarir que s'exigix que tot ciutadà conega el “dret”. Esta és una obligació que impon l'estat, per a que alegar el desconeiximent de dret no siga utilisat com un recurs per a la defensa d'aquells que cometen un delicte.
Fonament de l'error de prohibició
Es diu que l'ignorant de dret és culpable degut a que no solament va cometre un delicte, sino que també va trencar en la seua obligació com a ciutadà de conéixer les lleis. No obstant, per a que cada ciutadà puga complir este rol, l'Estat té l'obligació de garantisar una normativa raonable que siga accessible a tots els ciutadans en qualsevol situació en la que es troben.[7]
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
Referències
- ↑
- ↑ Facultad de Derecho. «Culpabilidad - Derecho Penal: Parte General.». Facultad de Derecho. Archivat des de l'original, el 19 de febrero de 2013. Consultat el 15 de enero de 2013.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Frister, Helmut (2020). «18», Jose Luis Depalma (ed.). Derecho penal Parte general, hammurabi.
- ↑ «InfoLEG - Ministerio de Economía y Finanzas Públicas - Argentina». servicios.infoleg.gob.ar. Consultat el 2022-11-22.
- ↑ Frister, Helmut (2020). Marcelo A. Sancinetti y Marea de las Mercedes Gelli (ed.). Derecho Penal, Parte General (en español), Hammurabi, pp. 377-378.
- ↑ Frister, Helmut (2020). Marcelo A. Sancinetti y Maria de las Mercedes Gelli (ed.). Derecho Penal Parte General (en español), Hammurabi, p. 386.
- ↑ Husak & von Hirsch, “Culpability and Mistake of Law,” Action and Value in Criminal Law, pp. 157-174