Anar al contingut

Crucibulum (fongo)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
 S'ha sugerit que est artícul o secció siga fusionat en Crucibulum . (Discussió).
Una volta hages realisat la fusió d'artículs, demana la fusió d'historials en WP:TAB/F.



Crucibulum és un gènero de Nidulariàcees, una família de foncs que els seus cossos fructífers s'assemblen a chicotets nius de pardals plens d'ous.[1] A sovint cridats "copes esguitades", els cossos fructífers estan adaptats per a la dispersió d'espores per mig de l'us de l'energia cinètica de les gotes de pluja que cauen.[2] Els "ous" dins dels nius de les aus (tècnicament coneguts com peridiolos) són clafolls cerosas dures que contenen espores i tendixen a adherir-se a l'herba propenca en la que aterrisen, lo que aumenta les provabilitats de ser consumits i dispersats per animals herbívors.[3]

Els membres d'este gènero són sapròfits, obtenen nutrients de matèria orgànica morta i generalment es troben creixent en fusta podrida i rebujos de fusta. Les tres espècies conegudes de Crucibulum (C. laeve, C. parvulum i C. cyathiforme) es distinguixen d'atres gèneros de Nidulariaceae pel seu funícul relativament simple, una cordonera d'hifes que conecta el peridiolo (els "ous") en l'exterior de Crucibulum.

Descripció

Les espècies de crucibulum tenen cossos fructífers de color canella clar a canella, coneguts com peridio, que tenen forma de copa o cresol. Depenent de l'espècie, el tamany del peridio pot variar de 2 a 4 mm d'alt per 1,5 a 3 mm d'ample en la boca (per a C. parvulum) [4] a 5 a 10 mm d'alt per 5 a 8 mm d'ample (per a C. laeve).[5] Vista microscópicamente, la paret del peridio està feta d'una sola capa de teixit, en contrast en la paret del peridio de tres capes en l'espècie Cyathus. La superfície externa del peridio té hifes que s'aglutinen per a formar una textura en filaments visibles, una condició coneguda com fibrilosa; estes capes externes de pèls generalment es desgasten en l'edat per a deixar una superfície relativament plana.

Erro al crear miniatura:
Secció travessera de cossos fructífers de C. laeve en diverses etapes de desenroll.

Els espècimen jóvens tenen una capa prima de teixit anomenada epifragma que cobrix la part superior del peridio; es desgasta en la madurea per a expondre els peridiolos interns. Per lo general, hi ha de quatre a sis peridiolos (s'han observat fins a 15 per a C. laeve)[5] que tenen forma de disc, de color blanquecino i estan units al endoperidio per un bri anomenat cordonera funicular. Fet de micelios, la cordonera funicular tendix a marchitarse i desaparéixer a mida que el cos fructífer envellix.[6] Les espores d'espècies de Crucibulum solen tindre una forma elíptica o aproximadament esfèrica, i són de parets grosses, translúcidas (hialinas) o de color marró groguenc clar, en dimensions de 5-15 µm per 5-8 µm.[7] Les espores de C. cyathiforme són notablement llaugerament o fortament curvades.[4]

Degut a que l'estructura bàsica del cos fructífer en tots els gèneros de la família Nidulariaceae és essencialment similar, Crucibulum pot confondre's fàcilment en espècies de Nidula o Cyathus, especialment espècimen més vells i desgastats de Cyathus que poden tindre desgastat el ectoperidio pelut. Es distinguia dels nídulos per la presència d'un funícul, una cordonera d'hifes que unia el peridiolo al endoperidio. Cyathus diferix del gènero Crucibulum per tindre una paret distintiva de tres capes i un funícul més intrincado.[8]

Estructura de peridiol

Derivat de la paraula grega peridion, que significa "menuda bossa de cuiro",[9] el peridiolo és el "ou" del niu del pardal. És una massa de basidiosporas i teixit glebal tancat per una coberta externa dura i cerosa. En crucibulo, els peridiolos en forma de disc són de color beige clar o blanc; la coloració blanca es deu a una capa persistent de teixit que rodeja els peridiolos, cridada corfoll. Dins del peridiolo hi ha un teixit portador d'espores (el himenio) que està fet de cèlules portadores d'espores (basidios), estructures estèrils (no reproductives) i espores.

Els peridiolos estan units al cos fructífer per un funícul, una estructura d'hifes que es pot diferenciar en tres regions: la peça basal, que ho unix a la paret interna del peridio, la peça central i una baïna superior, cridada bossa, conectada a la superfície inferior del peridiolo. En la bossa i la peça central hi ha un fil enrollado d'hifes entrellaçades cridat cordonera funicular, unit en un extrem al peridiolo i en l'atre extrem a una massa enredrada d'hifes anomenada hapterón. En les espècies de Crucibulum, els peridiolos estan coberts per un corfoll blanquecina.[10] El funícul de les espècies Crucibulum és marcadament diferent dels de les espècies Cyathus: en Crucibulum, la bossa és un botó redonejat de 0,3 a 0,5 mm d'ample, unit a la part inferior del peridiolo. Subjectant el bosso directament a la paret del peridio hi ha una cordonera robusta de color groc grisáceo de 0,1 mm d'ample i aproximadament 2,5 mm de llarc.[11]

Desenrolle

Els estudis inicials sobre el desenroll dels cossos fructífers en Crucibulum varen ser realisats pels germans Tulasne (1844),[12] Sachs (1855),[13] DeBary (1866),[14] Eidam (1877),[15] i Walker (1920).[16] Colectivamente, estos primers investigadors varen determinar que les basidiosporas es produïxen en basidios en forma de garrot que recobrixen la cavitat interna del peridiolo. Els basidios solen tindre 4 espores, unides per una proyecció curta (un esterigma); despuix de desprendre's dels basidios, les espores migran cap al centre del peridiolo simultàneament en el colapse i la gelatinisació dels teixits subjacents.

Cicle de vida

El cicle de vida del crucibulo, que conté etapes haploides i diploides, és típic de les espècies de Basidiomicota que poden reproduir-se tant asexualmente (a través d'espores vegetatives) com sexualment (en meiosis). De la mateixa manera que atres foncs de descomposició de la fusta, este cicle de vida pot considerar-se com dos fases funcionalmente diferents: l'etapa vegetativa per a la propagació de micelios i l'etapa reproductiva per a l'establiment d'estructures productores d'espores, els cossos fructífers.[17]

Erro al crear miniatura:
Secció travessera de cossos fructífers de C. laeve en diverses etapes de desenroll.

L'etapa vegetativa comprén aquelles fases del cicle de vida involucrades en la germinació, propagació i supervivència del micelio. Les espores germinen en condicions adequades d'humitat i temperatura, i creixen en filaments ramificats cridats hifes, espentant com a raïls cap a la fusta podrida. Estes hifes són homocariotas, contenen un sol núcleu en cada compartiment; aumenten de llongitut en agregar material de la paret celular a una punta en creiximent. A mida que estes puntes s'expandixen i s'estenen per a produir nous punts de creiximent, es desenrolla una ret anomenada micelio. El creiximent micelial es produïx per mitosis i síntesis de biomassa hifal. Quan dos hifes homocariotas de diferents grups de compatibilitat d'emparellament es fusionen, formen un micelio dicariótico en un procés cridat plasmogamia. Els requisits previs per a la supervivència i colonisació micelial d'un substrat (com a fusta podrida) inclouen humitat adequada i disponibilitat de nutrients. Laeve del crucibulum és sapróbica, per lo que el creiximent micelial en la fusta podrida és possible gràcies a la secreció d'enzimes que descomponen polisacàrits complexos (com la celulosa i la lignina) en sucres simples que poden usar-se com a nutrients.[18]

Despuix d'un periodo de temps i en les condicions ambientals apropiades, els micelios dicarióticos poden entrar en l'etapa reproductiva del cicle de vida. La formació del cos fructífer està influenciada per factors externs com l'estació (que afecta la temperatura i la humitat de l'aire), els nutrients i la llum. A mida que es desenrollen els cossos fructífers, produïxen peridiolos que contenen els basidios sobre els que es formen noves basidiosporas. Els basidios jóvens contenen un parell de núcleus haploides sexualment compatibles, que es fusionen, i el núcleu de fusió diploide resultant sofrix meiosis per a produir basidiosporas, cada una de les quals conté un sol núcleu haploide. Els micelios dicarióticos a partir dels quals es produïxen els cossos fructífers són duradors i continuaran produint generacions successives de cossos fructífers mentres les condicions ambientals siguen favorables.[19]

Dispersió d'espores

Erro al crear miniatura:
C. laeve creixent en un con d'avet Douglas.

Les espores es dispersen quan un peridiolo és desestajat per gotes de pluja o aigua que gotea d'un full que descolla. Les parets internes planes del cos fructífer formen consistentemente un àngul de 70-75° en l'horisontal; s'ha demostrat experimentalment que l'efecte combinat de la forma del cresol i l'àngul de la paret interna produïx una bona acció de salpicadura.[20] La força de l'aigua que cau esguita el peridiolo, desenrollando i trencant el funícul, la cordonera que ho conecta en el cos fructífer. A mida que el peridiolo continua el seu vol, el funícul s'estén en tota la seua llongitut. L'extrem pegajoso del funícul pot adherir-se a un full o ramita a certa distància, i el peridiolo pot terminar envolent-se entorn o penjant de l'objecte al que està pegat el funícul. Les espores poden germinar quan la grossa paret externa del peridiolo es desgasta, o el peridiolo pot ser menjat per un animal herbívor i, en última instància, passar a través del seu sistema digestiu. Este método de dispersió d'espores, sugerit per primera volta per John Ray a fins del sigle XVII, va ser provat experimentalment per Martin (1927),[6] i més a fondo per Buller i Brodie en la década de 1940.[21]

Hàbitat i distribució

De la mateixa manera que atres foncs dels nius d'aus, les espècies de Crucibulum són sapróbicas i obtenen els seus nutrients de la matèria orgànica en descomposició. Per lo general, es troben creixent en fusta i rebujos leñosos, com tallos, ramitas, asclons de fusta, clafolls d'anous velles i estores velles;[22] a voltes es troben en "coques de femta seca". Brodie senyala (de C. laeve) que "mai" es troben en el sol o en troncs grans.[4] S'ha trobat C. parvulum en les raïls i brots de plantes seques velles o mortes, com Juniperus horizontalis i espècies d'Artemisia.

Crucibulum laeve, l'espècie de crucibulum més coneguda, és una espècie de zona templada en una distribució circumpolar. S'ha recolectat en la majoria dels països europeus i les Illes Canàries; en Amèrica del Nort, s'ha trobat des d'Alaska fins a Mèxic, mentres que les ubicacions d'Amèrica del Sur inclouen Chile i Terra del Fòc. També s'ha trobat en Austràlia,[23] Islàndia,[24] Japó i Nova Zelanda. C. parvulum té una distribució principalment en Amèrica del Nort, havent-se trobat en Alaska, les terres baldías del sur d'Alberta, les Montanyes Rocoses canadenques i en els semidesiertos d'Idaho; en 2004, es va recolectar en China.[25] C. cyathiforme solament es coneix en Colòmbia, a on es va descobrir que creixia a una altura de casi 7000 peus (2100 m), i Armènia.[26]

Referències

  1. ↑ «"The Gasteromycetes of Iowa"».University of Iowa Studies in Natural History.
  2. ↑ «"The Nidulariaceae (MushroomExpert. Com)"».
  3. ↑ «"The splash-cups of the birds-nest fungi, liverworts and mosses".».Transactions of the Royal Society of Canada.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 «The Bird's Nest Fungi.».Toronto: University of Toronto Press.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Fungi without Gills (Hymenomycetes and Gasteromycetes): An Identification Handbook».London, UK: Chapman and Hall..
  6. ↑ 6,0 6,1 «"Basidia and spores of the Nidulariaceae"».Mycologia.doi:10.2307/3753710.
  7. ↑ «Gasteromycetes: Morphological and Developmental Features, with Keys to the Orders, Families, and Genera.».Eureka, Califòrnia: Mad River Press.
  8. ↑ «The Bird's Nest Fungi.».Toronto: University of Toronto Press.
  9. ↑ «Introductory Mycology».John Wiley and Sons.
  10. ↑ «The Bird's Nest Fungi.».Toronto: University of Toronto Press..
  11. ↑ «The Bird's Nest Fungi.».Toronto: University of Toronto Press.
  12. ↑ «"Recherches sur l'organisation et li mode de fructification dones champignons de la tribu dones Nidulariées, suivies d'un essai monographique"».Annals dones Sciences Naturelles. 3rd séries (in French)..
  13. ↑ «"Morphologie d. Crucibulum vulgare Tul"».Botanische Zeitung.
  14. ↑ «Beiträge zur Morphologie und Physiologi der Pilze».Leipzig..
  15. ↑ «"Keimung der Sporen und die Entdehung der Fruchtkörper bie donen Nidularien"».Cohn's Beiträge Biologie.
  16. ↑ «"Development of Cyathus fascicularis, C. striatus, and Crucibulum vulgare"».Botanical Gazette..doi:10.1086/332706.
  17. ↑ «Wood and Tree Fungi: Biology, Damage, Protection, and Use.».Berlin: Springer.
  18. ↑ «Fungal Biology».Cambridge, MA: Blackwell Publishers..
  19. ↑ «Fungal Biology.».Cambridge, MA: Blackwell Publishers..
    31–32.
  20. ↑ «The Bird's Nest Fungi.».Toronto: University of Toronto Press.
    88–89, 96–97.
  21. ↑ «The Bird's Nest Fungi».Toronto: University of Toronto Press.
  22. ↑ «Mushrooms and Other Fungi of the Midcontinental United States».Bur Oak Guide. Iowa City: University of Iowa Press.
  23. ↑ «Fungi of Austràlia - Crucibulum laeve» (en en). www. environment. gov. au. Archivat des d'el original, el 2008-08-21. Consultat el 2026-07-03.
  24. ↑ «"Three new gasteromycetes discovered in Iceland".».Natturufraedingurinn.
    219–227.
  25. ↑ «"Bird's nest fungi from China"».Fungal Diversity..
  26. ↑ «"New Ascomycete and Basidiomycete species recorded for the Armenian SSR USSR"».Biologicheskii Zhurnal Armenii.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Crucibulum_(fongo)&oldid=1505958»