Criollización

La criollización (també traduït com “creolización”) és un concepte creat per Édouard Glissant que engloba l'idea d'un “conscient de sí mateixa”, desenrollat en les seues obres Sol de la consciència (1956), Poètica de la relació (1990) i Tractat de Tot-Món (1997).

El terme prové de la paraula criollo, del portugués crioulo, que a la seua volta, es deriva del verp criar ‘crear; criar’. Posteriorment, este vocablo es va amprar també per a designar una llengua composta, sorgida del contacte entre diversos i heterogéneus elements llingüístics. Per a Glissant, la paraula criollización procedix de la realitat de les llengües criollas, aquelles que tenen el seu orige en els chocs i en la consunción d'elements llingüístics absolutament heterogéneus entre sí, alguna cosa nou de lo que es va adquirint consciència, respecte del com no és possible identificar l'operació original.

Antecedents

La formació intelectual de Glissant ocorre al mateix temps en que es desenrollava el moviment de la Négritude en França. Este moviment afirma la validea de ser negre, restablix la seua dignitat, vinculant al negre americà (i sobretot antillano) en la seua cultura i les seues raïls africanes.

Glissant, més prop de les postures de Frantz Fanon, pren nota d'elles pero rebuja el seu aspecte monolític. Glissant reivindica el llegat de la Négritude pero la concep en una dialèctica que intenta anar més allà de la visió de el “Àfrica” de Césaire, que li sembla massa impregnada d'una visió colonialista d'Àfrica. La “tornada” a Àfrica no pot ser possible en el món contemporàneu sense una reivindicació de la part negra d'Amèrica.

A partir de la condició del antillano i de la seua experiència històrica, Glissant crea el terme “criollización” (“créolisation”), que no existia en francés, prenent-ho del poeta jamaicà Edward Kamau Brathwaite.

En la mateixa época (década dels huitanta), un grup d'escritors antillanos, entre ells Patrick Chamoiseau, Raphaël Confiant i Jean Bernabé, falquen el terme de “Créolité” en el manifest Eloge de la Créolité, reivindicant el bilingüisme francés/criollo. Entenen la paraula francesa “créole” com la que designa a aquell que va nàixer en Amèrica, oponent-ho a l'indi autòcton i al blanc conquistador. Glissant preferix el terme de “criollización” perque es presenta com un procés i no una essència. Ademés, encara que inspirat per l'experiència històrica de les Antilles, funciona com un concepte operatiu per a descriure el moviment global d'intercanvis que tenen lloc en el món contemporàneu.

Desenroll del concepte

Sol de la consciència - Poètica I (1956)

En el seu primer ensaig, Glissant comença a desenrollar les seues pròpies idees, independisant-se de Aimé Césaire entorn al concepte de la negritud. El jove martiniqués reflexiona sobre la situació colonial de les Antilles, aixina com de la seua Història, proponent noves idees sobre la busca identitària. D'esta manera, esbossa lo que posteriorment denominaria criollización.

Va escriure: “Potser intuïxc que no podrà haver ya cultura sense totes les cultures, ni civilisació que puga ser metròpoli de totes les demés, ni poeta que faça cas omís de l'evolució de l'Història.”

Aixina mateix, en esta obra va tractar sobre les tensions que hi ha en la creació d'una identitat antillana front al restant del món:

Ara be, en les Antilles, d'a on vinc, pot dir-se que un poble està en procés de construcció. Naixcut d'un caldo de cultures, en eixe laboratori en el que cada taula és una illa, tenim ací una síntesis de races, d'hàbits, de sabers, pero que tendix a la seua pròpia unitat. ¿Pot esta síntesis, eixa és efectivament la qüestió, convertir-se en èxit en una unitat?

Glissant intentava respondre tal qüestió en un context rodejat de “prosa, caos, mida, coneiximent i poesia” que senyalava l'experiència interna del martiniqués, qui observava cóm el món europeu, específicament la cultura francesa, s'oponia paradòxicament a la seua, d'a on per mig d'una aliança es descobriria tota la veritat.

Poètica de la relació - Poetique III (1990)

En esta obra es desenrollen els conceptes de criollización i relació.

La tesis que sosté Glissant és que el món es criolliza contínuament, “les cultures del món, en contacte instantàneu i absolutament conscients, s'alteren mútuament per mig d'intercanvis, de colisions irremisibles i de guerres sense pietat, pero també per mig de progressos de consciència i d'esperança.”

Primerament, retrata la naturalea de les Antilles, archipèlec que servix de pròlec geogràfic, a on es reunixen les característiques d'Amèrica: mars obertes, serres abruptes i sinuoses, vegetació exuberante, tot lo contrari a la naturalea europea, les mars de la qual són tancats, les estacions de l'any es definixen meticulosament l'una de l'atra, una alliniació constant que sembla dirigir inexorablemente el pensament al de lo Un.

Este primer acostament resulta crucial, perque d'esta manera l'escritor introduïx el seu concepte de criollización: l'Amèrica té per es un caràcter criollo, si es pensa des de la reciprocitat i l'aportació que fa cada u dels seus components, conexió perfecta entre “verticalitat i l'abrupta acumulació de lo real”.

Posteriorment, dividix a la població americana en tres tipos, d'acort al seu orige: Mesoamérica, els pobladors del qual sempre han estat ahí, els pobles testics; Euroamérica, aquella Amèrica que és més propenca a les formes culturals europees, i Neoamérica, l'Amèrica de la criollización integrada pel Carib, el nordest de Brasil, les Guyanas i Curaçao, el sur d'Estats Units, el llitoral de Veneçola i Colòmbia i una part considerable de l'América Central i Mèxic.

No obstant, la divisió d'estos tres tipos d'Amèrica supera les fronteres polítiques, aplegant a superpondre's. Si be esta superposició genera conflictes, no impedix que entre elles es presten elements que influïxen entre sí, principalment la Neoamérica: “la coincidència d'elements culturals provinents d'horisons absolutament diversos i que realment es criollizan, realment es imbrican i es confonen entre sí per a allumenar alguna cosa absolutament imprevisible, absolutament nou, que no és una atra cosa que la realitat criolla.”

Glissant identifica com Neoamérica a estes regions del continent en funció del tipo de poblador que en elles

habita. Si a Mesoamérica la conformen els pobles originaris, i si la Euroamérica es compon d'aquells emigrants europeus que varen conservar les seues costums i la seua llengua, la Neoamérica està formada per el “migrant nuet”, aquell que forzadamente va ser dut al continent des d'Àfrica, principalment per la tracta d'esclaus. A este tipo de poblador se li va intentar extirpar tot biaix de la seua cultura original, incloent la seua llengua materna, deixant-ho aixina a la sòrt de la seua memòria. Este poblador és peça clau per al desenroll de la criollización, puix és el que viu en comunitats perifèriques i es trasllada constantment a atres comunitats centrals, lo que resulta com un aporte a la visió del poble com la suma de tots: “la coincidència d'elements culturals provinents i horisons absolutament diversos i que realment es criollizan, es imbrican i es confonen entre sí per a allumenar alguna cosa absolutament imprevisible, absolutament nou, que no és una atra cosa que la realitat criolla”. Llavors, per a Glissant, és la Neoamérica la que determina l'experiència concreta de la criollización, duent a la conversió del ser.

D'esta manera, Glissant formula la tesis de que la criollización efectuada en la Neoamérica és la mateixa que opera en tot món, lo que supondria que “l'identitat d'un individu no té vigència ni reconeiximent llevat que siga exclusiva respecte de la de tots els demés individus”.

La criollización permet fer efectiu un nou enfocament de la dimensió espiritual de la humanitat en la seua diversitat. Açò, perque la criollización comporta que els elements culturals que concorren deuen ser obligatòriament “equivalents en valor”, a fin de que esta criollización s'efectue realment. Llavors, si alguns elements culturals en interacció són infravalorados en comparació a uns atres, la criollización no es produïx realment.

Glissant pren com a eixemple al Carib o Brasil, a on varen aplegar migrants per motiu de l'esclavitut; ahí, la criollización ha segut espuria o inicua perque els elements culturals africans varen ser infravalorados. Açò no significa que no opere la criollización, la qual sí es produïx, pero el ser queda mutilat perque es veu desestabilisat per la disminució que du en sí, que li impedix considerar-se a sí mateixa com a tal, disminució, per eixemple, del seu valor pròpiament africà. La criollización exigix que els elements heterogéneus concurrente siguen valorats, que no hi haja degradació o disminució del ser, ya siga intern o extern, en eixe contacte i en eixa mescla.

Criollización vs. Mestiçage

La principal diferència que marca Glissant entre abdós térmens és que la del criollo “és imprevisible, mentres que els efectes del mestiçage són fàcilment determinables”. La criollización és un mestiçage en un valor afegit, el que li conferix la imprevisibilidad. Per eixemple, va resultar absolutament imprevisible que les poblacions d'Amèrica crearen llengües o formes artístiques totalment inèdites: “la criollización genera en les Américas microclima culturals i llingüístics inesperats, espais en els que la mútua interacció de les llengües i de les cultures és d'una gran brusquetat.” De la mateixa manera, els microclima culturals i llingüístics que genera la criollización en les Américas representen els signes mateixos de lo que succeïx en el restant del món: “es creen micro i macroclimas de interpenetración cultural i llingüística”.

El món es criolliza

Aixina com en les llengües criollas, a on la colisió d'elements diversos i heterogéneus resulta en un llenguage imprevisible, el terme criollización és aplicable a la situació del món. Glissant senyala que una “totalitat terra”, en la que no existix cap autoritat orgànica i en la que tot és archipèlec, permet que els elements culturals més distants i més heterogéneus puguen entrar en relació, lo que genera resultats imprevisibles. D'esta manera, l'escritor distinguix entre dos modalitats culturals genèriques, a on s'assenta la percepció de lo que succeïx en el món: modalitats culturals atávicas, és dir, processos de criollización antics, i modalitats culturals compostes, el procés de les quals de criollización es presenta davant els nostres ulls, com l'eixemple prototípico del Carib.

En les modalitats culturals compostes, la visió de l'identitat consistix que és en funció i resultat de la criollización, és dir, de l'identitat com rizoma, l'identitat no com a raïl única, sino com a raïl múltiple, formulació que s'opondria al model cultural atávico, que afirma que qualsevol identitat és radicalment única i exclusiva. Tal plantejament du a Glissant a preguntar-se quin és el punt de tangència entre eixes cultures compostes que propenden a l'atavisme i eixes cultures atávicas que comencen a criollizarse. La resposta la construïx dins del concepte de relació.

Relació

Per a no desviar-se de la concepció identitària composta per una raïl que es ramifica, Glissant va imaginar cóm es confecciona una identitat de relació, els elements de la qual comporten obertures entre sí mateixos i sense perill de dissoldre's. Aixina, la poètica de la relació permet comprendre estes fases i interdependencias entre les situacions de distints pobles en el món actual. Açò és, abandonar l'identitat de raïl única i adinsar-se en l'autèntica criollización del món. Reconciliar-se en el pensament del rastre, aquell provinent de la memòria, en un pensament asistemático, no dominador ni autoritari, sino que serà un pensament caracterisat per l'intuïció, la fragilitat, l'ambigüitat, en concordancia en l'extraordinària multiplicitat de dimensions del món actual.

Tractat del Tot-Món (1997)

“L'imagineria irradia i es refà en l'enredre del Tot-Món. El enredamiento de les llengües, a la seua volta, nos torna llegible eixa llengua que usem: el nostre us de la llengua no pot ser ya monolingüe.”

En este compendio d'ensajos, Glissant repren/reprén varis dels seus conceptes desenrollats en obres anteriors i els concentra en la visió de mundialidad (oposta a la mundialización), que és l'obertura a totes les diversitats i possibilitats.

Primerament, si la “antillanité” s'havia entés com un modo de vida que es manifesta en la realitat de les Antilles (per eixemple, en el sistema de plantació azucarera i l'explotació de l'home per l'home, l'insularitat, el colonialisme, la criollización de la llengua i de les costums, la memòria d'un llegat africà, la primacia de la oralidad), la mundialidad s'entén com una visió més abarcadora de la realitat, el Caos-Món, plantejada en el Tractat del Tot-Món i que és travessada per la criollización, la qual es confirma com el mestiçage sense llímits, els elements dels quals estan multiplicats i que les seues resultants són imprevisibles.

L'Archipèlec és errabundo, de terra a mar, s'afranquix d'ona i de alba. Pero també hi ha albas en la planura cultivada, en el cerro quet, en la península que vela en la avanzadilla de les terres i provoca a lo desconegut. Tenen habitants. I si no els tingueren, mereixerien tindre'ls. Eixes humanitats ocupen la chafada del Ser al sent.

Aixina mateix, Glissant afirma que lo divers obri els països en este Caos-món en el que vivim:

Cride Caos-món a l'actual choc de tantes cultures que es capcionen, es rebugen, desapareixen, persistixen, no obstant, es adormecen o es transformen, espai o a velocitat fulminant: eixos centelleigs/centellejos, eixos esclats el fonament dels quals encara no hem escomençat a comprendre, ni tampoc la seua organisació, i l'arrebatat alvanç de la qual no podem prevore. El Tot-Món, que és totalizador, no és (per a nosatres) total.

Glissant s'opon en este sentit a l'idea de sistema-món, ya que el sistema implica una organisació d'este en a on les particularitats es dissipen i es fonen en un tot. El Tot-món no és lo un, lo mateix, sino una totalitat en a on les trobades i chocs entre cultures, per la seua imprevisibilidad, desbaraten la possibilitat de la seua sistematisació.

I cride Poètica de la Relació a eixa possibilitat de lo imaginari que nos mou a concebre la globalidad inasible d'un Caos-món com eixe, a l'hora que nos permet fer que despunte algun detall i, molt particularment, nos permet cantar el lloc que nos correspon, insondable i irreversible.

La relació és un modo d'anar en el món, entenent i acceptant la multiplicitat. És una trobada dinàmica, a on deu primar l'obertura cap a les diferències, garantisant lo divers, i proponent l'identitat no com una identitat raïl–única, sino com una identitat–rizoma.

La criollización és el no-Ser per fi en fet: per fi la sensació de que la resolució de les identitats no és la veta del alba. Que la Relació, eixa resultant en contacte i procés, canvia i intercanvia, sense perdre-nos ni desnaturalizarnos. No està dit que calga renunciar (al sent) per a acceptar per fi (els estats del món). No, no està dit, ni tan siquiera supost. Pots escapar d'eixe carrer d'adoquinar gelats en a on havies extraviat l'esquelet, escapar per a admirar per fi lo que et rodeja i respirar l'aire fret. La multienergía de les criollizaciones no crea un camp neutre en a on podrien adormecerse els padecimientos de les humanitats; torna a activar eixa dilatació vertiginosa en a on es desfan no les diferències, sino els passats padecimientos frut de la diferència.