Corot (missió)

Archiu:COROT integration.jpg

Corot (missió)

COROT (acrònim: (francés) COnvection ROtation et Transits planétaires ; o siga COnvection, ROtation and planetary Transits en anglés, i Convecció, Rotació i Trànsits planetaris en espanyol) va ser una missió espacial aprovada i liderada per l'Agència Espacial Francesa (CNES) conjuntament en l'Agència Espacial Europea i atres patrocinadors internacionals.

L'objectiu principal de Corot va ser la busca de planetes extrasolars, especialment d'aquells d'un tamany similar al terrestre. El satèlit Corot va ser llançat el 27 de decembre de 2006, des del cosmódromo de Baikonur en Kazakhstan, convertint-se en la primera missió del seu tipo.

Corot va consistir en un telescopi de 27 cm de diàmetro i 4 detectors CCD. El satèlit pesava uns 630 kg en l'envolament, en 300 kg de càrrega útil, i media 4100 mm de llongitut i 1984 mm de diàmetro. Obtenia l'energia requerida per al seu funcionament de dos panels solars. Va ser llançat per una eixida russa Soyuz, i despuix de tres hores de maniobra va entrar en una òrbita circular polar (inclinament = 90,01°) en una altitut de 896 km. Durant els dos anys i mig previst que duraria la missió, realisaria observacions de manera perpendicular al seu pla orbital, evitant interferències de la Terra. Durant l'estiu de l'hemisferi nort observava una zona propenca a la constelació de Serpens Cauda en el centre de la Via Làctea, i durant l'hivern de l'hemisferi nort observava prop de Monoceros, anticentro de la nostra galàxia.

La sonda monitoreaba la lluentor de les estreles, buscant la llaugera reducció que ocorre en intervals regulars que implica l'existència d'un planeta en òrbita entorn a elles. Corot va anar suficientment sensible com per a detectar planetes rocosos de tan sol un parell de voltes el tamany de la Terra, encara que també s'esperava que descobrira nous jagants gaseosos que componen la major part dels planetes extrasolars descoberts fins ara.

Corot també estudiava l'astrosismología. Era capaç de detectar les tremolació que tenen lloc en la superfície de les estreles i que alteren la seua lluminositat. Gràcies a este fenomen es pot calcular en prou precisió la massa, edat i composició química de les estreles, la qual cosa permet comparar-les en el nostre Sol gràcies a les senyes arreplegades per la missió SOHO.

Tant en hivern com en estiu hi havia una estrela que seria estudiada en detalle i fins a atres nou objectius menors per a la astrosismología, mentres que simultàneament estaria registrant la lluentor de 12 000 estreles en una magnitut aparent per damunt de 15,5 per a l'estudi de planetes extrasolars.