Colectivización en l'Unió Soviètica
En l'Unió Soviètica, la colectivización (en rus: Коллективизация, transliterado Kollektivizátsiya) va ser una política posada en marcha per Iósif Stalin per a consolidar la terra en domini popular i la mà d'obra en granges d'explotació colectiva o koljós (en rus: колхо́з) i en granges d'explotació estatal o sovjós (en rus: совхо́з) entre 1928 i 1933. Els dirigents soviètics estaven segurs de que la tongada de granges de propietat individual per koljós incrementaria immediatament les reserves d'aliments per a la població urbana, l'oferta de matèries primeres per a l'indústria i les exportacions agrícoles en general. La colectivización era vista com la solució a la crisis en la distribució agrícola (majorment en l'entrega de gra), que s'havia implementat des de 1927 i s'estava tornant més desenrollada, al mateix temps que l'Unió Soviètica seguia alvance en el seu ambiciós programa d'industrialisació.[1]
Ya a inicis dels anys 1930, més del 90 % de les terres agrícoles estaven colectivizadas, en convertir les llars rurals en granges colectives en les seues terres, ganado i atres bens.
Antecedents
[editar | editar còdic]Despuix de la supressió de la servitut russa i l'emancipació de 1861, els llauradors varen obtindre el control de prop de la mitat de les terres que havien cultivat anteriorment i varen escomençar a demanar la redistribució de totes elles.[2] No obstant, les aspiracions de terres de tots els llauradors serien difícil de satisfer ya que la tecnologia de cultiu dels llauradors russos de l'época era prou simple i no hi havia suficients terres com per a concedir-les a tots els que volgueren la seua pròpia granja.[2] Les reformes agrícoles de Piotr Stolypin (1905-1914) varen otorgar incentius per a la creació de grans finques, pero açò va terminar durant la Primera Guerra Mundial. El Govern Provisional Rus va conseguir poc durant els difícils mesos de la guerra, encara que els líders russos varen seguir prometent realisar una redistribució. Els llauradors varen escomençar a tornar-se en contra del Govern Provisional i es varen organisar en comités de terres que, junt en les tradicionals comunes de llauradors, es varen convertir en una poderosa força d'oposició. Quan Lenin va retornar a Rússia el 3 d'abril de 1917, va prometre al poble "Pau, Pa i Terra", esta última apelació es referia a la promesa als llauradors sobre la redistribució de terres confiscades.
Durant el periodo de comunisme de guerra, la política de Prodrazvyorstka (repartiment d'aliments) significava que els llauradors eren obligats a entregar els excedents de casi tot tipo de producte agrícola per un preu fix. Quan la Guerra civil russa va terminar, l'economia va canviar en la Nova Política Econòmica (NEP) i, específicament, la política de Prodrazvyorstka o "impost d'aliments." Esta nova política va ser dissenyada per a reconstruir la moral entre els agricultors amargats i va dur a l'increment de la producció, mentres que, gràcies a l'impost progressiu, els qui guanyaven més diners pagaven més.
Fins a eixe moment, els bolcheviques no tenien més remei que permetre als llauradors prendre les terres i explotar-les privadament.[2] En la década de 1920, no obstant, varen escomençar a inclinar-se cap a l'idea de l'agricultura colectiva. Les comunes preexistentes que redistribuïen periòdicament la terra varen fer poc per a promoure la millora en la tècnica agrícola i varen conformar una font de poder més allà del control del governe soviètic. Encara que la diferència d'ingressos entre agricultors rics i pobres no creixia baix la NEP, seguix sent prou menuda, pero els bolcheviques varen començar a apuntar als acabalats kuláks. Va ser difícil identificar clarament a este grup, encara que, ya que solament al voltant de l'1 % dels llauradors treballadors amprats (la definició marxista bàsica d'un capitaliste) i el 80 % de la població del país eren llauradors.[2]
L'igualtat de quotes de terra entre els llauradors va donar lloc a escassea d'aliments en les ciutats. Encara que el gra havia retornat a nivells de produccions previs a la guerra, les grans facendes que ho havien produït per als mercats urbans s'havien dividit.[2] Sense interés en adquirir diners per a comprar bens sobrevaluados, els llauradors varen triar menjar lo que produïen, en lloc de vendre-ho, per lo que solament va aplegar als habitants de les ciutats la mitat del gra que hi havia estat disponible abans de la guerra.[2] Abans de la revolució, els llauradors controlaven solament 2 100 000 km² dividits en 16 millons d'explotacions, produint el 50 % dels aliments cultivats en Rússia i consumint el 60 %. Despuix de la revolució, els llauradors controlaven 3 140 000 km² dividits en 25 millons d'explotacions, produint el 85 % dels aliments, pero consumint el 80 % de lo que cultivaven.[3]
El Partit Comuniste Soviètic mai hi havia estat complagut en l'agricultura privada i va vore en la colectivización el millor remei per al problema. Lenin va afirmar que «la producció a chicoteta escala dona a llum al capitalisme i a la burguesia constantment, dia a dia, cada hora, en força elemental i en vastes proporcions».[4] Fòra dels objectius ideològics, Stalin també va voler mamprendre un programa de ràpida industrialisació pesada que requeria de grans cantitats d'excedents per a ser extrets del sector agrícola a fi d'alimentar a una creixent mà d'obra industrial i pagar per les importacions de maquinària.[5] Els objectius socials i ideològics també serien alcançats per mig de la movilisació de llauradors en empreses econòmiques cooperatives, les quals produirien grans tornades a l'Estat i podien complir un propòsit secundari en proveir de servicis socials a la gent.
La crisis de 1928
[editar | editar còdic]Esta demanda de més gra va tindre com resultat la reintroducción de la requisa dels cultius, a la qual es varen resistir les zones rurals. En 1928 va haver un dèficit de 2 millons de tonellades de grans comprats per l'Estat. Stalin va alegar que el gra havia segut produït, pero que estava sent acumulat pels kuláks. En lloc de pujar el preu, el Buró Polític del Comité Central del Partit Comuniste va aprovar una mida d'emergència per a requisar 2,5 millons de tonellades de gra.
Els confiscs de gra varen desanimar als llauradors i es va produir menys gra durant l'any 1928 i novament el govern va recórrer a les requises. La major part del gra va ser requisat dels agricultors mijans, ya que no hi havia cantitats suficients en mans dels kuláks. En 1929, especialment despuix de l'implantació del método rural-siberiano d'obtenció de gra, la resistència a la requisa de grans es va estendre en alguns incidents violents.
Enfrontats en la negativa trobada d'entregar-los grans, el Comité Central va prendre la decisió en una sessió plenària, portada a terme en novembre de 1929, de mamprendre un programa d'colectivización a escala nacional.
El Comisariado d'Agricultura (Narkomzem) va sugerir varis formes d'colectivización agrícola a nivell de propietat comuna:[6]
- Associació per al cultiu conjunt de la terra (Товарищество по совместной обработке земли, ТОЗ/TOZ), a on solament la terra era d'us comú;
- Artel agrícola: inicialment en un significat obert, més vesprada formalisat en convertir-se en una organisació de base de koljoses, a través de l'Estatut estàndar d'un artel agrícola, adoptat pel Sovnarkom en març de 1930;
- comuna agrícola, en el més alt nivell d'us comú de recursos.
Aixina mateix, es varen instalar vàries cooperatives per a processar productes agrícoles.
En novembre de 1929, el Comité Central va decidir implementar una colectivización accelerada, en forma de koljoses i sovjoses. Açò va marcar el final de la Nova Política Econòmica (NEP), la qual havia permés als llauradors vendre els seus excedents en el mercat obert. Stalin va fer traslladar a molts dels denominats "kuláks" a granges colectives en llocs distants per a que treballaren en camps de cultiu. S'ha calculat que un de cada cinc d'estos deportats durant la deskulakización, molts dels quals eren dònes i chiquets, varen morir. com a resposta, molts llauradors varen escomençar a resistir-se, a sovint armant-se contra els funcionaris enviats als seus pobles. Com una forma de protesta, molts llauradors varen preferir matar als seus animals per a alimentar-se en lloc d'entregar-los a les granges colectives, lo que va produir una disminució important del ganado.
La colectivización havia segut encorajada des de la revolució, pero per a 1928 solament al voltant del 1% de les terres agrícoles estaven colectivizadas i, a pesar dels esforços per a promoure i forçar la colectivización, el més be optimiste Primer Pla Quinquenal va pronosticar que solament el 15% de les granges funcionaven colectivamente.[2]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Davies, R.W., The Soviet Collective Farms, 1929-1930, Macmillan, London (1980), p. 1.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 A History of the Soviet Union from Beginning to End. Kenez, Peter. Cambridge University Press, 1999.
- ↑ page 87, Harvest of Sorrow ISBN 0-19-504054-6, Conquest cites Lewin pages 36-37 and 176
- ↑ How Russia is Ruled per Merle Fainsod, p. 526
- ↑ How Russia is Ruled per Merle Fainsod, p. 529
- ↑ James W. Henzen, "Inventing a Soviet Countryside: State Power and the Transformation of Rural Russia, 1917-1929", University of Pittsburgh Press (2004) ISBN 0-8229-4215-1, Chapter 1, "A Ralse Start: The Birth and Early Activities of the People's Commissariat of Agriculture, 1917-1920"
- Este artícul conté una traducció derivada de «Colectivización en la Unión Soviética» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.