Cibernètica de segon orde

La cibernètica de segon orde és l'estudi no solament del sistema o concepte cibernètic, sino també del cibernetista, és dir, l'observador com a part del sistema mateix.

Orige del terme

La cibernètica de segon orde o cibernètica de la cibernètica naix uns trenta anys despuix de la cibernètica de primer orde, a principis de 1970.

El terme va ser falcat per Heinz Von Foerster en el discurs a la "Societat Americana de Cibernètica", titulat "Cybernetics of Cybernetics”. Este “manifest constructivista” va donar els fonaments per a una teoria de l'observador i és a partir d'ací, que es pot entendre la profunda influència en el camp de les teories socials.

Cibernètica social

La cibernètica social, senyala Heinz Von Foerster, deguera ser una cibernètica de segon orde, una cibernètica de la cibernètica, de modo tal que, l'observador que entra en el sistema puga estipular el seu propi propòsit: ell és autònom. En la seua presentació “Cybernetics of Cybernetics” senyala al respecte: “Si no ho fem aixina, algun atre determinarà un propòsit per a nosatres. Més encara, si no ho fem aixina, els donaríem excuses a aquells que volen transferir la responsabilitat de les seues pròpies accions a algun atre”.

Finalment, si no es reconeix l'autonomia de cada u dels membres d'este sistema, advertix el perill que la societat es pot transformar en una societat que procura honrar les realisacions i oblidar-se de les seues responsabilitats.

Pese a que varis biòlecs com Ludwig von Bertalanffy, un dels fundadors de la Teoria de sistemes, varen impulsar a la cibernètica de segon orde, els seus principals entusiastes varen provindre principalment de la neurofisiología, pero sobretot de l'epistemologia.

Una definició ampliada de la Cibernètica Social correspon a la Cibernètica Social Proporcionalista, creada per Waldemar De Gregori.