Cementeri nuclear
Cementeri nuclear és un terme usat per a designar una instalació destinada a l'enterrament de residus radiactius en caràcter definitiu. Es consideren repositoris nuclears o almagasenament definitius de residus radiactius: almagasenes de residus de mija i baixa activitat i els almagasens geològics profunts. Les zones del fondo oceànic utilisades per a l'abocada de bidons en residus radiactius, denominats en ocasions almagasens submarins també se'ls crida cementeris nuclears marins.[1]
En els mijos de comunicació a voltes s'utilisa impròpiament el terme 'Repositori nuclear' per a designar qualsevol lloc utilisat per a almagasenar substàncies produïdes en reaccions nuclears encara que no es tracte almagasens definitius ni el seu contingut siga realment residus radiactius.
Els residus radiactius normalment consten d'una série de radioisòtops: configuracions inestables dels elements que emeten radiacions ionizantes que poden ser nocives per a la salut humana i el mig ambient. Els isòtops emeten diferents tipos i nivells de radiació, durant periodos distints per a cada u d'ells.
Tipos de residus
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Residu radiactiu.
Atenent a les característiques de la seua gestió, els residus radiactius solen classificar-se segons l'activitat específica (activitat/unitat de massa), relacionada en el seu periodo de semidesintegración radiactiva en:
- Residus de baixa activitat: són els generats en el cicle nuclear, en els hospitalés i en l'indústria (per eixemple: terres contaminades, paper, draps, ferramentes, roba, filtres, etc.), en contaminació beta-gamma procedent d'isòtops d'un periodo de semidesintegración de fins a 30 anys, o en contaminació alfa d'activitat específica bajísima.[2]
- Residus de mija activitat: contenen cantitats més altes de radiactivitat i, en alguns casos, requerixen protecció. Inclouen resinas, productes químics i yodos del reactor nuclear, aixina com els materials contaminats durant el desmantellament del reactor. Solen ser solidificados en formigó o alquitrán per a la seua eliminació. El seu periodo de semidesintegración és també de fins a 30 anys.[3]
- Residus d'alta activitat: són els produïts pels reactors nuclears. Contenen productes de fissió i elements transuránicos, generats en el núcleu del reactor. Són altament radiactius, i a sovint a elevada temperatura. Els residus d'alta activitat suponen més del 95 % de la radiactivitat total produïda en el procés de generació d'electricitat nuclear. Inclou aquells isòtops, de periodo de semidesintegración breu, quan s'acumulen cantitats importants, i tots aquells el procés dels quals de semidesintegración supera els 30 anys. Entre estos residus es troben els actínits; per eixemple el plutoni-240, en un periodo de semidesintegración d'aproximadament 6600 anys, i el neptuni-237, en un periodo es semidesintegración de 2 130 000 anys.
Tipos d'almagasenat
[editar | editar còdic]De residus de baixa activitat
[editar | editar còdic]Els almagasens de residus de baixa i mija activitat solen ubicar-se en superfície o a baixa profunditat, i en ocasions aprofitant mines abandonades. Alberguen tot tipo de residus de baixa i mija activitat, i estan dissenyats en un sistema de barreres múltiples, tant naturals com a artificials, en zones geològicament estables i impermeables.[2] Ademés, els residus s'ubiquen en contenidors per a evitar el seu contacte en l'exterior.
Almagasens temporals
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Almagasén temporal centralisat.
L'almagasén temporal centralisat (ATC) està dissenyat per a albergar temporalment residus d'alta activitat i combustible gastat, en este sentit no deu considerar-se un cementeri nuclear.[4] En el seu interior es gestionen els residus radiactius, be com a solució temporal per al seu aïllament, o be en l'objectiu de tractar i reciclar estos residus. En països com França o el Regne Unit, es troben anexos a plantes de reprocesado, a on se separa qualsevol element utilisable, com l'urani i el plutoni, de productes de fissió i atres materials existents en el combustible nuclear gastat en els reactors nuclears. El problema d'este tipo d'instalació és que està concebuda per a l'almagasenament durant menys de 100 anys, mentres que este tipo de residus poden tindre una semivida superior a 300 anys.[5]
Almagasens geològics
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Almagasenament geològic profunt.
L'almagasenament geològic profunt (AGP) s'utilisa per a residus d'alta activitat, i és el lloc a on deuen almagasenar-se estos durant un periodo de mils d'anys. La seua utilisació està justificada per motius tecnològics, ambientals i de seguritat, ètics i de bona pràctica internacional. Assegura la protecció a llarc determini del ser humà i del mig ambient contra les radiacions, aprofitant formacions geològiques que permeten ubicar estos residus tan duradors. Els factors més importants d'este tipo d'almagasenat són la formació geològica a utilisar (com alvencs i covas) i les barreres artificials per a aïllar-ho del mig.[6]
El sistema es troba en fase de desenroll; si be la majoria de països en un alt desenroll nuclear es troben en fase d'estudi d'ubicacions idònees, en Nou Mèxic funciona l'únic AGP del món, el Waste Isolation Pilot Plant, destinat a residus militars d'Estats Units.
Almagasenament submarí
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Almagasenament submarí de residus nuclears.
L'abocada de residus radiactius en els marés va ser una pràctica habitual des dels anys 1950. A finals de la década, va haver vàries controvèrsia sobre estes abocades en les costes dels Estats Units per empreses autorisades per la Comissió d'Energia Atòmica, i en el mar d'Irlanda a càrrec d'empreses britàniques, i la pràctica es va incrementar en la proliferació nuclear dels anys 1980.
Des de 1993, existixen lleis internacionals que prohibixen el depòsit de residus d'alta activitat en l'mar.[7] A pesar d'esta llegislació, s'estudia la possibilitat d'utilisar fosses oceàniques com a almagasens en distintes parts del món. S'estima que la Fossa Atlàntica (part de la Dorsal mesoatlántica, situada a uns 700 km de les costes de Galícia i d'uns 4.000 m de profunditat)[8] alberga més de 140 000 tonellades de residus radiactius, abocats entre 1967 i 1983.[9][10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Almagasenament de desfets radioactivos. Guia de Seguritat. WS-G-6.1 (2009) 76 pag ISBN 9789203102094
- ↑ 2,0 2,1 «Residus radiactius de baixa i mija activitat.» Consumer. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ Enresa: «Residus de Baixa i Mija Activitat.» [1] archivat en Wayback Machine. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ Cementeris nuclears for dummies: El cas de el ATC de Villar de Canyes (2015-08-13) [2]
- ↑ Enresa: «Residus d'Alta Activitat.» [3] archivat en Wayback Machine. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ Universitat de Castella-la Mancha: «Els almagasens de residus nuclears: Almagasens geològics profunts.» [4] archivat en Wayback Machine. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ Nodo50 «Residus Radiactius.» [5] archivat en Wayback Machine. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ Corral, pp. 10.
- ↑ Fundació Giulia Adinolfi: «Residus radiactius i tancament anticipat.» Consultat el 2 de febrer de 2010.
- ↑ «La fossa atlàntica en 1982.» El Correu Gallego. Consultat el 2 de febrer de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cementerio nuclear» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.