Cementeri General de Guayaquil
El Cementeri General de Guayaquil o cridat també Cementeri Patrimonial, és el camposanto més antic de la ciutat. Es troba ubicat en el centre de l'urbs, en l'Av. Pedro Menéndez Gilbert i carrer Morán de Buitrón, al peu del Cerro del Carmen. Va ser fundat el 27 d'abril de 1823 per Francisco Xavier de Garaycoa i es manté vigent fins a l'actualitat. En el mateix es troben els restants de 18 presidents, próceres de l'independència, personages polítics i figures conegudes de l'història de Guayaquil i Equador.
Posseïx aproximadament un àrea de 169 089 metros quadrats, i té 16 portes d'ingrés, 130 348 voltes, 144 808 casetes per a restants, 8 441 casetes cineraris i 1 047 mausoleus.[1]
El 18 d'octubre de 2003 va ser reconegut com un dels millors cementeris de Sudamérica, i va ser nomenat Patrimoni Cultural Nacional, per part del Ministeri d'Educació i Cultura, gràcies a la seua riquea artística fúnebre, de notable influència renaixentista, greco-romana, neoclàssica, gòtica i barroca.
Declaració de Patrimoni Cultural
Un estudi acadèmic realisat en 2003 per estudiants alvançats de la carrera d'Arquitectura de l'Universitat d'Especialitats Esperit Sant (UEES),[2] va eixercitar un paper clau en el procés que va dur a la declaratoria del Cementeri General de Guayaquil com a Patrimoni Cultural Nacional. Esta investigació tècnica va servir com documente base per a sustentar el reconeiximent oficial per part del llavors Ministeri d'Educació i Cultura, consolidant el valor històric, artístic i patrimonial del lloc.
L'investigació va ser elaborada pels estudiants Carlos Peñafiel Roca, Laura Azucena Rossi Centeno, Marcela Belalcázar Falca i María Isabel Briones Moncayo, com a part del procés previ a l'obtenció del seu títul professional en arquitectura. Este treball ha rebut un ampli reconeiximent institucional pel seu rigurositat acadèmica, la profunditat del seu anàlisis i el seu valiós aporte a l'estudi del patrimoni funerari del país. Més allà del seu mèrit acadèmic, la seua verdadera distinció radica en haver contribuït de manera decisiva al procés que va permetre la declaratoria del Cementeri General de Guayaquil com a Patrimoni Cultural Nacional, deixant un llegat significatiu per a l'història de la ciutat i de l'Equador.
L'estudi va permetre evidenciar cóm, a través del context físic del lloc, es manifesten importants llegats culturals del país, tant per les personalitats allí sepultades com per les obres escultòriques realisades per destacats artistes nacionals i estrangers. L'investigació també va destacar la riquea material i estilística present en el lloc, reflex de distintes époques i expressions del desenroll urbà de Guayaquil.
El document base, validat pel Institut Nacional de Patrimoni Cultural (INPC) constituïx una peça clau dins de la documentació tècnica especialisada de dita entitat i es troba disponible per a consulta en el repositori acadèmic de l'Universitat d'Especialitats Esperit Sant (UEES). Este inventari registra elements com a tombes, casetes, mausoleus, escultures i la vegetació original del XX, contribuint aixina a la valoració integral de l'espai funerari.
Adicionalment, l'estudi va propondre l'inclusió del Cementeri General en els circuits turístics de la ciutat de Guayaquil. La proposta contemplava intervencions respectuoses de restauració, aixina com l'incorporació de mobiliari urbà adequat, en l'objectiu de convertir el lloc en un espai d'interés cultural i pedagògic per a la ciutadania i els visitants.
Actualment, el Cementeri General de Guayaquil forma part de la ruta patrimonial i turística de la ciutat, lo que reflectix l'impacte d'esta iniciativa acadèmica en la seua posada en valor i en el reconeiximent de la seua importància com a lloc de memòria colectiva i patrimoni viu.
Antecedents històrics
En Guayaquil es va iniciar la construcció de panteones en l'any 1808, baix recomanació de les Cèdules Reals de 1786 i de 1789, i la seua reafirmació en la de 1804. Ahí s'enterraven als difunts, fins que en la Real Orde del 6 de juny de 1809 es va dispondre finalment l'establiment de cementeris públics en les ciutats d'Amèrica, eixecutant-se en esta ciutat baix la governació de Bartolomé Cucalón. Ya en 1815 es treballava en l'obra, comissionant a Bernabé Cornejo, qui era el procurador general de Guayaquil, per a que realisara el presupost de lo que faltara, pero no va cobrir totes les necessitats de l'obra.
Construcció del Cementeri
En 1823, despuix d'anys de descuit, Simón Bolívar, despuix de l'anexió de la Província Lliure de Guayaquil a la Gran Colòmbia, ordena otorgar un percentage per peça que entrara o ixquera del port, prevenint les morts de l'epidèmia de pigota en la ciutat durant eixa época. Este cementeri va ser finalment inaugurat en els declius dels tossals del cerro Santa Ana per Francisco Xavier de Garaycoa el 27 d'abril de 1823. El disseny d'este espai va ser realisat per Juan Francisco Ycaza, qui també va colaborar en els treballs de reparació de l'emblemàtica Torre morisca de Guayaquil i atres obres urbanístiques de rellevància històrica de la ciutat.
Alvanços i obres en el Cementeri
.jpg)
Entre 1830 a 1840 varen escomençar millores en el panteón, ademés de l'edificació d'una capella, que despuix de varis anys va terminar deteriorant-se i després va ser demolida a principis del XX. En el lloc que estava este chicotet temple es va alçar després el Mausoleu de Vicente Rocafuerte en 1925. Va ser el mateix Vicente Rocafuerte que en l'any de 1842, per l'epidèmia de febra groga va decidir construir un nou panteón darrere del cerro, a on des de l'1 de giner de 1843 varen escomençar a sepultar-se els cadàvers de les víctimes de la malaltia.
En 1856 s'erigix el mausoleu més antic que s'aprecia en este cementeri, pertanyent a la família Ycaza-Gainza.
En 1866 es decidix la construcció d'un cementeri especial per als no catòlics, ya que en el general només podien enterrar-se als profesantes de tal religió i les seues famílies. Açò va ocórrer baix la direcció del governador de la província del Guayas, el Coronel Francisco Bolaños i l'instrucció del president Francisco Roures. Este cementeri es va realisar al costat del cementeri en eixe llavors catòlic, i va ser finalisat en 1870.[3]
En 1886, el Doctor Francisco Campos Coello, qui eixercia funcions com el President del Concejo Cantonal de Guayaquil, va manar crear una Junta de Beneficencia Municipal, que després seria instituïda, en l'any 1888 com Junta de Beneficencia de Guayaquil. En eixe any, el primer president de la Junta, Eduardo Arosemena, va ser designat per la Municipalitat de Guayaquil per a la creació de certes obres d'interés social, i a l'institució com a administradora dels hospitals, orfenats i el cementeri.
En l'any de 1893, es designa oficialment al panteón principal pel nom de Cementeri Catòlic. El cementeri dels protestants es va cridar llavors Panteó dels Protestants, i posteriorment, Cementeri Protestant. Este últim, en 1929, va tindre un canvi de nom més, passant a ser el Cementeri dels Estrangers de Guayaquil.
Despuix de les reformes a la constitució durant el govern d'Eloy Alfaro, es va instituir el llaïcisme en l'obra pública, lo que va culminar en un decret datat de 3 d'octubre de 1900 a on es determinava que tot cementeri públic devia ser llaic, i administrat pels respectius municipis o juntes de beneficencia.
En 1902 es va realisar una nova ampliació pel creiximent de la població de Guayaquil, estenent-se pel costat de l'Avinguda Pedro Menéndez Gilbert.
Seccions del Cementeri
En 1910 es va dividir al cementeri en seccions per a la seua administració, les quals varen anar:
- Mausoleus
- Casetes perpètues
- Casetes per arrendament
- Sepultures en el sol
- Fosar comuna
Referències
- ↑ «Una obra arreplega els 192 anys del Cementeri Patrimonial de Guayaquil» (en espanyol). Diari El Comerç. Grup El Comerç. Consultat el 29 de novembre de 2015.
- ↑ Universitat d'Especialitats Esperit Sant (UEES), Facultat d'Arquitectura. Inventari i valoració del Cementeri General de Guayaquil. Document tècnic presentat a l'Institut Nacional de Patrimoni Cultural (INPC), 2003. Archiu UEES i INPC.
- ↑ «La bellea de les últimes morades en el país de la mitat del món» (en espanyol). Diari de l'Agència Pública de Notícies d'Equador i Sudamérica. Consultat el 29 de novembre de 2015.
Bibliografia utilisada
- (2015) Cementeri Patrimonial de Guayaquil, Primera edició, Guayaquil: Viure S. A..
- (INPC),[1] 2003. Archiu UEES i INPC.
Referències
- ↑ Tesis de Grau Inventarie, Evaluació, i Valoració Arquitectonica i Històrica del Cementeri General de Guayaquil., UEES, INPC: Facultat de Arquitectra, pp. 97.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cementerio General de Guayaquil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.