Cas Banca Catalana
Banca Catalana va ser una entitat financera catalana creada en març de 1959 per Florenci Pujol Brugat, el seu fill Jordi Pujol i el seu gendre Francesc Cabana i Vancells, en la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup de persones de sectors econòmics diversos. En 1961 va traslladar la seua central a Barcelona i va canviar el seu nom pel de Banca Catalana. Despuix de la caiguda financera que va devindre sobre l'entitat en el cridat "case Banca Catalana", el grup va passar a formar part d'un consorci de grans bancs espanyols en 1984. El Banc de Viscaya es faria en el seu control un any despuix, i posteriorment passaria a liquidar l'empresa i la marca comercial, aixina com a integrar els seus actius en el que a dia d'hui és el BBVA.
Història
Orige i expansió
Fundada en març de 1959 per Florenci Pujol Brugat, el seu fill Jordi Pujol i Francesc Cabana i Vancells cunyat de Jordi Pujol, en la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup de persones de sectors econòmics diversos. El consell d'administració fundador ho componien Maria Soley i Ruth Kischner entre atres persones, en representació dels seus marits.[1] En 1961 va traslladar la seua central a Barcelona i va canviar el seu nom pel de Banca Catalana. Gràcies a la llei d'Ordenació Bancària,[2] durant les décades de 1960 i 1970 es va expandir i va obrir oficines per tota Catalunya, les Illes Balears, la Comunitat Valenciana, Madrit, Saragossa, Bilbao i Sant Sebastià. Sol dir-se que l'entitat va finançar activitats catalanistes de tot tipo, inclús el fichage de Johann Cruyff pel FC Barcelona en 1974.[3]
En 1971 va absorbir el Banc d'Expansió Comercial de Capellades, i en 1980 el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona, a l'hora que integrava el Banc Industrial de Catalunya en caràcter de soci majoritari. Inclús, a petició del Banc d'Espanya, es va fer càrrec del Banc de Girona (1975) i del Banc Industrial del Mediterràneu (1979), que travessaven dificultats. Entre 1974 i 1976 va repartir 516 millons de pessetes en dividents, pese a que tenia un dèficit d'11.086 millons, i es varen realisar algunes inversions sobre les que posteriorment es varen detectar irregularitats (com la de Montigalà, en Badalona).[4]
En 1981 era el dècim grup bancari espanyol i el primer grup bancari català, en uns depòsits de 262.226 millons de pessetes, una ret de 352 oficines i 5.226 empleats. Mantenia posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de crèdit i Inversions i tenia delegacions en Londres, París i Mèxic.
Case Banca Catalana
En 1982 va entrar en crisis quan un fals anunci de suspensió de pagaments va provocar l'eixida del 38% dels depòsits de la major part d'entitats financeres catalanes. Els primers intents de solució varen fracassar, i com el Banc havia segut fundat per la família Pujol i un dels directius dels anys setanta va ser ellavors president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Soley, el cas va cobrar connotacions polítiques. el Banc d'Espanya va nomenar tres administradors en novembre de 1982 que varen detectar un fort desequilibri patrimonial i que varen promoure la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalisar l'entitat en novembre de 1982. L'ampliació va ser coberta pel Fondo de garantia de depòsits (Espanya).
En 1983 el grup va ser traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola, de manera que en 1984 el Banc de Viscaya es va fer en el 89% de les accions de Banca Catalana i en el control del Banc Industrial del Mediterràneu, Banc de Barcelona i el Banc Industrial de Catalunya. En maig de 1984 Jordi Pujol va ser inclós en la querella presentada per la Fiscalia General de l'Estat, dirigida per Carlos Jiménez Villarejo, contra els exdirectius de l'entitat, i va ser objecte també de durs atacs en els artículs d'Alfons Quintà en el diari El País. En octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol durant dos hores i mija en la seua residència oficial de la Casa dels Canonges, tràmit en el que també varen estar presents el fiscal Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena, i els advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Còrdova Roda.
El juge va donar per conclosa l'instrucció del sumari en maig de 1986, despuix d'haver recopilat més de 3.000 folis en nou volums, que es complementaven en prop de 65.000 folis de documentació. Un més despuix, els fiscals Mena i Villarejo presentaven la petició de processament dels 18 exconsejero del banc, entre ells Pujol, per presunts delictes d'apropiació indeguda, falsetat en document públic i mercantil i maquinació per a alterar el preu de les coses. No obstant, en novembre de 1986, reunit el ple de l'Audiència de Barcelona per a decidir sobre esta petició, 33 magistrats varen votar en contra de processar a Pujol en estimar que no hi havia indicis racionals de criminalitat en la seua actuació com a vicepresident eixecutiu de Banca Catalana, mentres que 8 juges es varen pronunciar a favor del processament. L'instrucció del cas va continuar per al restant d'acusats, pero en març de 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari contra els antics consellers al no trobar indicis suficients de delicte, encara que va considerar que es va poder portar a terme una gestió imprudent i inclús desastrosa.[5]
Els implicats en la querella varen ser[6] Jordi Pujol, Jaume Carner i Suñol, Raimon Carrasco, Francesc Cabana i Vancells, Andreu Ribera i Rovira, Oleguer Soldevila Godó, Víctor Sagi i Vallmijana, Josep Lluís Vilaseca i Guasch, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Joan Martí i Mercadal, Martí Rosell Ballester, Manuel Ingla Torra, Delfi Mateu i Sayos, Francesc Constans Ros, Esteve Renom Pulit, Joan Casablancas i Bertran, Salvador Casanovas i Martí, Antoni de Moragas i Gallissá, Joan Millet Tusell, Ramón Miquet Ballart, Lluís Monserrat Navarro, Ferran Aleu Pascual, Antoni Armengol Arnau, Pere Messeguer Miranda i Ramón Monforte i Navalón.
El fi de l'entitat
En 1988 va passar a formar part del grup Banc Bilbao Viscaya (BBV), des de 2000 Banc Bilbao Viscaya Argentaria. Eixe any el grup va decidir l'absorció total de Banca Catalana, eliminant la denominació i tots els signes externs.
En la cultura
Vore també
Referències
- ↑ http://www.teinteresa.es/espana/Jordi_Pujol-Florenci_Pujol_i_Brugat-Suiza_0_1181881801.html
- ↑ Llei d'Ordenació Bancària de 1946
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Artícul de El País sobre les supostes irregularitats de Banca Catalana
- ↑ «Artícul sobre la resolució de la sentència del case Banca Catalana (en català)». Archivat des d'el original, el 16 de març de 2012. Consultat el 25 de juliol de 2009.
- ↑ Artícul de El País sobre els implicats en la querella
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cas Banca Catalana.- 35 anys de silenci: ellibre perdut sobre la conta B de Banca Catalana
- Este artícul conté una traducció derivada de «Banca Catalana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.