Cartografia social

Archiu:CAPS 0 2b bd824d7a2ff946dead7e1eaa12737831.jpg

Taller de Cartografia Social

La cartografia social és un método de producció de mapes socials colectiu, horisontal i participatiu. Esta particularitat, que a primera vista sembla respondre a la moda actual en els métodos d'intervenció i investigació, rescata els modos més antics de construcció i producció de mapes: el colectiu.

Per a López Trigal,

El desenroll de la cartografia social s'explica a partir de varis processos concurrents: per una part, el fracàs de molts proyectes de desenroll local, concebuts, dissenyats i llocs en pràctica per funcionaris i tècnics d'organisacions governamentals o no governamentals per mig d'un procés top down. Este fracàs se sol atribuir al baix involucramiento de la població beneficiària en les diverses etapes del proyecte. Per una atra part, és cada volta més evident la necessitat de la participació social.

Para Alfredo Carballeda,

La Cartografia Social, també és un instrument d'intervenció, no només de coneiximent o aproximació, ya que, en actuar tan intensament en els actors que formen part dels seus processos d'aplicació, generen en estos noves inscripcions i marques. Este mateix efecte és possible pensar-ho a nivell territorial, ya que la Cartografia no només descriu des de lo objectiu i lo subjectiu, sino que fa vore, allò que passa desapercebut, carent d'articulació, o sentit imminent, recuperant-ho i transformant-ho moltes voltes en un acontenyiment significatiu a nivell territorial.

Mentres que el mapa tradicional naix normado i es posa en el paradigma de la representació, el mapa social ho fa consensuat sobre l'experiència vixcuda en un pla comú; per la seua banda, el tradicional és obrat de modo vertical i el social es produïx de modo horisontal. No obstant, abdós compartixen el problema del poder de la cartografia ya que el cartógrafo és un subjecte social, immers en interessos polítics que configuren la realitat social del seu temps, el seu coneiximent no és neutre ni imparcial, està inserte en les trames del poder i el seu coneiximent és instrumentalizado per aquell.

Per això, en la cartografia social, el cartógrafo és colectiu; és dir, no hi ha cartografia sense comunitat. Esta colectivización involucra que els objectes i accions existents en l'espai siguen compartides i intercanviades. Aixina, cada integrant del obraje advertix nous objectes i noves accions. Els cartógrafos socials del mapa social són aprenents del seu propi espai; espai que al mateix temps es troben produint. Es tracta de mapes participatius (vejau taula 1), en el que es configura coneiximent comunitari.

Taula 1: Criteris per a identificar i denotar mapes participatius en la Cartografia Participativa

La Cartografia Participativa es definix pel procés de producció.	Els mapes participatius es planegen entorn a un objectiu comú i a una estratègia d'ocupació, i a sovint es realisen en aportacions de tota una comunitat en un procés obert i incluyente. Quant major siga el nivell de participació de tots els membres de la comunitat, més beneficiós serà el resultat, perque el mapa final reflectirà l'experiència colectiva del grup que ho haja produït.
La Cartografia Participativa es definix per un producte que representa l'ideari de la comunitat.	La producció de mapes es porta a terme per comunitats per a mostrar informació que és pertinent i important per a les seues necessitats i que està destinada al seu us.
La Cartografia Participativa es definix pel contingut dels mapes que representa coneiximents i informació locals.	Els mapes contenen els noms dels llocs d'una comunitat, els seus símbols, escales i característiques prioritàries i representen sistemes de coneiximents locals.
La Cartografia Participativa no es definix pel nivell d'observança de les convencions cartogràfiques oficials.	Els mapes participatius no es llimiten als mijos oficials: el mapa d'una comunitat pot ser un dibuix fet en l'arena, lo mateix que pot estar incorporat en un sofisticat SIG informàtic. Mentres que els mapes ordinaris busquen la conformitat, els comunitaris assumixen la diversitat de presentació i de contingut. Dit açò, per a que resulten útils als grups aliens a la comunitat, com les autoritats estatals, quant més de prop seguixquen les convencions cartogràfiques reconegudes, major serà la provabilitat de que li'ls considere instruments de comunicació eficaces.

Font: Barragán

Actualment la cartografia social té un gran desenroll, en Llatinoamèrica, a on es destaquen els aportes de Montoya Arango; Dèu Tetamanti en abordages integrals, el llibre Teoria i Método de la Cartografia Social i, García Baró. Entre les seues influències més fortes es troba la Psicogeografía, i el Método Cartogràfic de Gilles Deleuze i adaptacions metodològiques com les Kastrup i Passos.

Metodologia

Els dispositius de treball poden variar, a partir dels diferents enfocaments que cada grup de treball. No obstant, es considera que el procés de creació del dispositiu és sempre colectiu; es tracte d'un procés d'intervenció social, investigació i/o extensió, tots els passos del dispositiu seran discutits i consensuats comunitariamente.

Dins dels elements metodològics, s'utilisa un rumb. El rumb és “una seqüència d'aspectes cartografiables i referenciables en un orde escènic que puga ser sistematisat”. Açò pot vore's com una “referencialidad” que colabora com a guia en la construcció del text-mapa i en la llectura del mateix. El rumb és el còdic simbòlic que permetrà el disseny de la cartografia social. Al mateix temps, s'explicita l'objectiu del treball, els destinataris i tot allò que desige socialisar-se en els cartógrafos socials. D'esta manera, el rumb, constituïx la guia central per a la tematización, discussió i producció del mapa social. En este es treballa en format de “capes” que són diferenciades en colors. Cada una d'elles pot incloure un sub-tema o element a cartografiar. Aixina, funciona com a guia en la “deriva” en térmens situacionalistas que proporciona el método cartogràfic, ya que no és una guia estricta i fixa, sino la traça d'un rumbo per a on anirà la discussió i l'obra que produirà el mapa.

Variacions metodològiques

Entre les seues variants, poden observar-se pràctiques tals com la cartografia participativa, la cartografia ciutadana, el mapage colectiu i les cartografia educatives; enfocaments que deuen examinar-se en les seues dimensions epistemològiques i filosòfiques.

En la seua adaptació a l'educació deuen assumir-se algunes precaucions metodològiques, en funció del empoderamiento i les concepcions sobre les pràctiques, tal com s'ha esbossat en la Cartografia Social Pedagògica, la qual gradualment s'ha configurat com a estratègia d'investigació i intervenció social. Aixina, la Cartografia Social Pedagògica es configura com a innovació en educació.

En este tipo de cartografia, com a dispositiu de producció de subjetividades, ocorren relacions narratives i es genera immersió ficcional. Aixina, per a Barragán i Torres en propiciar-se la ficció, en la cartografia, deu considerar-se que: a) s'invertix la jerarquia entre percepció i activitat imaginativa, b) coexistixen l'entorn real i l'univers imaginat, c) es regula a sí mateixa per mig dels còdics, d) està carregada d'afectivitat. En conseqüència, seguint la llínea discursiva dels investigadors, és una obra narratiu-ficcional que desplega, també, els següents aspectes: a) pre-compressió del món de l'acció, b) composicions poètiques-ficcionales-imaginatives, c) participacions existencials en el món de l'acció i de l'intriga, d) activitat mimética. En estos térmens, apareix una ambivalencia discursiva que “és, efectivament, la potència, en este cas, de la cartografia social pedagògica i, per extensió, de tot eixercici de mapage social”