Carta Einstein-Szilárd
La carta Einstein-Szilárd (del anglés: Einstein–Szilard letter) va ser una carta escrita per Leó Szilárd i firmada per Albert Einstein, enviada al President dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, el 2 d'agost de 1939. Escrita per Szilárd, i despuix d'haver-ho consultat en els seus companyers els físics hongaresos Edward Teller i Eugene Wigner, la carta advertia del perill de que Alemània poguera desenrollar bombes nuclears, i va sugerir que els Estats Units deurien escomençar el seu propi programa nuclear. Incitava a l'acció immediata a Roosevelt, lo que finalment es va traduir en l'inici de el Proyecte Manhattan i el desenroll de les primeres bombes atòmiques.
Orige
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».
El descobriment de la fissió de l'urani per Otto Hahn i Fritz Strassmann en decembre de 1938, publicat el 6 de giner de 1939 en Die Naturwissenschaften, i la seua identificació correcta com fissió nuclear per Lise Meitner l'11 de febrer de 1939, de lo que es va fer eco la revista Nature, va generar un intens interés entre els físics. Inclús ans que es publicara, la notícia havia aplegat als Estats Units per mig del físic danés Niels Bohr, qui va inaugurar en Enrico Fermi la Quinta Conferència de Física Teòrica en Washington el 26 de giner de 1939. Els resultats varen ser ràpidament corroborats per físics experimentals, com el propi Fermi i John R. Dunning en la Universitat de Columbia.[1]
El físic hongarés Leó Szilárd, que per llavors residia en els Estats Units, es va donar conte de que la fissió d'àtoms pesats induïda per neutrons podria crear una reacció nuclear en cadena, que podria produir ingents cantitats d'energia per a la generació d'electricitat o per a construir bombes atòmiques. Una reacció que utilisara neutrons era una idea que ya havia segut formulada pel propi Szilárd en 1933, en llegir una série de comentaris marginals de Ernest Rutherford sobre la generació d'energia en l'experiment dels seus alumnes John Douglas Cockcroft i Ernest Walton en 1932, utilisant protones per a dividir àtoms de liti. Aixina i tot, Szilárd no havia segut capaç de conseguir una reacció en cadena generada per àtoms llaugers rics en neutrons. En teoria, si el número de neutrons secundaris produïts pel choc d'un neutró és major que un, llavors cada reacció podria provocar reaccions adicionals múltiples, produint un número exponencialment creixent de reaccions nuclears.[2]
Szilárd havia colaborat en Fermi en la construcció d'un reactor nuclear d'urani natural en la Universitat de Columbia, a on varen tindre la sòrt de contar en un director del departament de física tan comprensiu com George B. Pegram. En aquell moment encara no se sabia si el responsable de la reacció nuclear era l'urani 235 (en una proporció de menys del 1% en l'urani natural), o l'urani-238, el isòtop més abundant, com mantenia Fermi. Fermi i Szilárd varen realisar una série d'experiments per a averiguar-ho, i varen concloure que una reacció en cadena en urani natural podria ser possible si pogueren trobar un material adequat que servira d'adequat moderador de neutrons. Varen descobrir que els àtoms d'hidrogen de l'aigua ralentisaven els neutrons, pero tendien a capturar-los. Szilárd va sugerir llavors utilisar carbono com a moderador. Convençut de les seues possibilitats reals, ya solament necessitaven conseguir grans cantitats de carbono i de urani per a crear un reactor.[3]
Szilárd estava preocupat per la possibilitat de que els científics alemans també intentaren realisar este experiment. El físic nuclear alemà Siegfried Flügge havia publicat dos influents artículs sobre l'explotació de l'energia nuclear en 1939. Despuix de parlar sobre esta possibilitat en el seu amic el físic hongarés Eugene Wigner, varen decidir que tindrien que advertir al govern de Bèlgica, degut a que el Congo Belga era la millor font de mineral d'urani. Wigner va sugerir que Albert Einstein podria ser una persona adequada per a este comés, gràcies a que coneixia a la família real belga.[4][5][6]
Einstein i Szilárd es coneixien en anterioritat a la carta. Ya tenien referències l'u de l'un atre quan residien en Berlín al començament de la década de 1920,[7] i en 1926 varen inventar conjuntament el refrigerador Einstein-Szilárd.[8]
La carta
[editar | editar còdic]El 12 de juliol de 1939, Wigner va ser en el seu coche en Szilárd fins a Cutchogue, en Long Island (Nova York), a on els esperava Einstein.[9] Quan li varen explicar la possibilitat de construir bombes atòmiques, Einstein els va respondre: "Daran habe ich gar nicht gedacht" (Ni tan sols havia pensat sobre açò).[10] Szilárd va dictar una carta en alemà per a l'embaixador belga en els Estats Units. Wigner la va escriure, i Einstein va estar d'acort i la va firmar. Per sugerència de Wigner, també varen preparar una carta per al Ministeri d'Assunts Exteriors, en la que s'explica qué feyen i per qué ho feyen, donant dos semanes de determini per a respondre per si tenien qualsevol objecció.[9]
Encara estava pendent el problema de conseguir el respal del govern per a conseguir urani. Un atre amic de Szilárd, l'economiste austríac Gustav Stolper, va sugerir consultar l'assunt en Alexander Sachs, qui tenia accés directe a el President Franklin D. Roosevelt. Sachs li va dir a Szilárd que ya havia parlat en el President sobre l'urani, pero que Fermi i Pegram havien informat de que les perspectives de construir una bomba atòmica eren remotes. Li va dir a Szilárd que havia entregat la carta, pero va sugerir que procedira d'algú més prestigiós. Per a Szilárd, Einstein era una atra volta l'elecció òbvia.[4] Sachs i Szilárd varen redactar una confusa carta en alguns errors ortogràfics i li la varen enviar a Einstein.[11]
Szilárd es va dirigir de nou a Long Island el 2 d'agost. Wigner no estava disponible, aixina que en esta ocasió es va fer acompanyar per un atre físic hongarés, Edward Teller, per a que li duguera conduint fins a allí. Einstein va dictar la carta en alemà. Res més retornar a l'Universitat de Columbia, Szilárd va dictar el text en anglés a una jove estenógrafa del departament, Janet Coatesworth. Més vesprada recordaria que quan Szilárd va mencionar bombes extremadament potents, "estava segura de que estava treballant per a un chiflado".[12] El final de la carta, en un "El vostre sincerament, Albert Einstein" no va alterar lo més mínim esta impressió. Esta carta, junt en un text explicatiu més llarc, va ser enviada de nou a Einstein.[12]
La carta advertia de que:
També advertia sobre el perill que representava Alemània:
En l'época que es va redactar la carta, el material estimat necessari per a produir una reacció de fissió en cadena era de vàries tonellades. No obstant, sèt mesos més tarde un important alvanç conseguit en Gran Bretanya estimaria la massa crítica necessària en menys de 10 quilograms, fent possible que una bomba atòmica fora llançada des d'un avió.[13]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Hewlett y Anderson, 1962, pp. 10–13.
- ↑ Lanouette y Silard, 1992, pp. 132–136.
- ↑ Hewlett y Anderson, 1962, pp. 13–14.
- ↑ 4,0 4,1 Hewlett y Anderson, 1962, pp. 15–16.
- ↑ «» (en alemà).
- ↑ (1939).Die Naturwissenschaften.27(23/24)
- 402–410.doi:10.1007/BF01489507.
- ↑ Hargittai, 2006, pp. 44–46.
- ↑ «This Month in Physics History – November 11, 1930: Patent granted for Einstein-Szilard Refrigerator». American Physical Society. Consultat el 9 d'octubre de 2013.
- ↑ 9,0 9,1 Lanouette y Silard, 1992, pp. 198–200.
- ↑ Lanouette y Silard, 1992, p. 199.
- ↑ Lanouette y Silard, 1992, pp. 200–201.
- ↑ 12,0 12,1 Lanouette y Silard, 1992, p. 202.
- ↑ Gowing, 1964, pp. 40–45.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carta Einstein-Szilárd» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.