Carrillo (llinage)
Carrillo és un llinage hispànic (i com a tal dut per cristians, judeus sefardíes, moriscos i mestizos varis, tant nobles com a plebeus) d'orige castellà. Antic llinage de senyors de behetría[1] i cavallers, que el seu solar[2] es trobava en les merindades i en la ciutat de Burgos, d'a on va passar al restant de la Corona de Castella, Navarra, Aragó, Portugal, i Les Índies. Va provar el seu hidalguía repetides voltes en totes les Órdens Militars, l'Iglésia, l'Eixèrcit, les Reals Companyies de Guàrdies Marines, Ajuntaments i Cabildos, etc., aixina com davant les Sales de Hijosdalgo de les dos Chancillerías espanyoles i en les Reals Audiències de la Monarquia d'Espanya, tant europees com a americanes. Els seus descendents varen enllaçar en la realea i les més importants famílies nobles, formant les estirps dels Carrillo de Falca (de Conca & de Burgos), Carrillo de Albornoz, Carrillo de Castella, Carrillo de Córdova, Carrillo de Figueroa, Carrillo de Guzmán, Carrillo de Mendoza, Carrillo de Peralta, Carrillo de Toledo, i unes atres de no menor prosapia. Personalitats del llinage Carrillo[3] varen ser agraciades pels Reis d'Espanya en varis títuls nobiliarios dels diferents regnes de la Monarquia Catòlica, entre els que destaquen: el comtat de Priego, concedit en 1465 en terres de Molina i Conca, en Grandea d'Espanya (1714/1732) de inmemorial; el marquesat de Falces (1513), en Navarra; el comtat de Pinte (1624); els marquesats de Torralba i Bonanaro (1630), en Cerdenya; el marquesat de Villafiel (1665); el ducat de Montemar (1735), en G. de E. de primera classe; el comtat de Montemar (1747), indiano del Perú; el marquesat de Alcocébar (1752); el marquesat de Senda Blanca (1878). En 1990, va ser rehabilitat el comtat de Monteblanco pels peruans Carrillo de Albornoz de Lima, despuix de haver-los usurpat el comtat de Montemar tercers de pijor dret.[4]
Una branca establida en les Illes Canàries i que, posteriorment, va passar a Cuba[5] va donar orige als Carrillo de Albornoz[6] que varen rehabilitar en 1867 el marquesat de Casa Torres [Vore Reina Fabiola de Bèlgica], i els Carrillo Taules, d'Orizaba (Veracruz). En la Nova Espanya del XVIII, es troben tant els Carrillo de Albornoz i Archer, que es varen establir en Antequera[7] d'Oaxaca, com els Carrillo de Sant Diego,[8] en el Camí Real de l'Alta Califòrnia. Una atra branca procedent del solar burgalés i de la conquense Casa de Albornoz, establida en el Camp de Calatrava des de principis del XVI, és la dels Carrillo de Albornoz de la ciutat de Daimiel (Ciutat Real).[9] En la soriana vila de Vinuesa, de la Cañada Real Galiana, varen assentar solar els Carrillo en el XV; ostentant, des del XIX, el Marquesat de la Vilueña i la Baronia de Velasco.
La doble etimologia i el significat del llinage ho clarifica don Sebastián de Covarrubias:[10] Llinage noble en Espanya, i diuen haver dut orige de dos cavallers germans que s'amaven molt, i sempre en les batalles i reencontres barallaven junts, i eren molt valents. Contant, puix, els seus ardits dien: "Els Carrillos (que val pels germans volguts) han fet açò". I per antonomàsia els cridaven els Carrillos, per estar tan units [com els de la cara] i conformes en les seues accions. Godoy i Alcántara en el seu Ensaig sobre els llinages castellans (Madrit, 1871) diu que és llinage derivat del parentesc, sinònim de germà. El mestre Coromines, en el seu Diccionari Crític Etimològic de la Llengua Castellana,[11] diu que en el Códex ALEX. O, 444c per a guanyar batalles "...mester ha punnos durs, 'carriellos' denodados", aludint a la quijada com a símbol de l'atreviment varonil.
Armes heràldiques
Precisament, un dels documents més antics conservat dels temps migevals del llinage és un sagell heràldic de cera de l'any 1270 pendent d'una carta original de Rodrigo Alfonso Carriello.[12] Campea en el sagell un castell de tres torres... La senyal parlante del regne és, puix, el blasó del llinage: el castell real de Castella;[13] cal precisar, empero, que dit castell[14] d'or pot figurar en diferents esmalt en el camp i aventanado. En conseqüència, concorts tots els nobiliaris i armoriales[15] en que les armes pròpies del llinage duen escut espanyol, compost en dos formes i maneres:
- De gules, un castell d'or, donjonado, mazonado de sabre i aclarit d'assur.
Aixina la branca troncal de Burgos[16] i Conca.[17] Els Carrillo de Albornoz tenen escut partit: en la primera partició, les armes anteriors, i en la segona, en camp d'or, una banda de sinople, que és Albornoz. Els Carrillo de Còrdova duen escut partit: primer, de Carrillo, i segon, d'or, tres faixes de gules per Còrdova. Els Carrillo de Mendoza ostenten 1.º, escut de Carrillo; partit, 2.º, de sinople, en la banda d'or carregada d'una cotisa de gules per Mendoza antiga.
- De azur, i un castell d'or, donjonado, mazonado de sabre i aclarit de gules.
Del solar de Tordómar (Burgos), els principals descendents del qual són els Carrillo de Falca (ss. XV-XIX). Els Carrillo de Toledo, i els de Múrcia,[18] i alguns Carrillos de Daimiel, Cuba, etc.
L'acadèmic Faustino Menéndez Pidal ha establit que les armes reals poden dur-se per descendència provada de la família real, per homenage, o per expressa concessió regio. El cas de les armes dels Carrillo, idèntiques a les de Castella, seria per raó d'ofici;[19] el vassall duria les armes del seu senyor en homenage, fent-se despuix hereditàries en la descendència de l'Oficial de la Casa i Cort del Rei.
El llinage en l'actualitat
Anàlisis dels llinages Carrijo, Carrilho i Carrillo, segons senyes de l'IBGE, s'observa la distribució de tres variants del mateix llinage d'orige ibèric. En Brasil, predomina clarament la forma Carrijo, la més comuna de les tres, ocupant el lloc 1303 en el rànquing nacional en 10 185 registres. Esta forma és l'adaptació establida en Brasil, que utilisa la "j", comú en portugués. El llinage Carrilho és la segona variant més comuna, ocupant el lloc 1662 en 7345 registres. La grafia en "lh" és típica del portugués, i esta variant provablement siga d'orige portugués, anterior a l'immigració. Finalment, la grafia Carrillo és la menys freqüent i es troba molt més avall en el rànquing, en el lloc 8739, en sol 1068 registres. La grafia en "ll" és la forma original espanyola del llinage. La seua baixa freqüència sugerix que es tracta d'un llinage que va aplegar principalment per mig de les migracions espanyoles més recents i que no es va establir àmpliament durant el periodo colonial. El número total de persones en els llinages Carrijo, Carrilho o Carrillo és de 18.598.[20]
Referències
- ↑ Estepa Díez, Carlos. Les Behetrías Castellanes. II vols. Valladolit (Junta de Castella i Lleó), 2003.
- ↑ López, Alfonso. Genealogia de la casa de Garciez (en arbre) treta de moltes escritures berdaderas, com consta dello: És el solar dels Carrillos en les merindades de Burgos... 1589. 32x58 cm. [BN, Mss.12521; Digitalisat].
- ↑ Carrillo Laso de Guzmán, Alonso. Epítome de l'orige i descendència dels Carrillos. Des de que varen vindre a Espanya, i des de que varen prendre este Llinage; i alguns casament que han fet en la Casa Real de Castella, i de les Cases Reals que descendixen dél; i dels varons ilustres deste llinage, aixina en les armes com en les lletres. Des del Comte Fernán Gonçález de Castella fins al Rei don Alonso el Nové, en el temps del qual es va véncer la batalla de les Navas de Tolosa, i des d'ací fins als Reis Don Felipe III i IIII. Lisboa, 1639. Banys de Velasco i Acevedo, Iván. Memorial de la calitat i servicis de D. Cecilio Francisco Buenaventura Centurión Córdova Mendoza Carrillo i Albornoz, Marqués de Estepa i Almuña... Senyor de les Baronia de Torralva i Beteta i les demés de la seua senyoriu, com a parent major de les cases de Carrillo i Albornoz... Patró del Colege Major de Bolonya... Al Rei N.S. Madrit, 1679. Rius Casquero, José dels. Paper genealògic de l'antiguetat, orige i servicis de les cases de Crespí de Valdaura, Avellaneda i Delgadillo, Carrillo, Muñoz de Castañeda, Hurtado de Mendoza, Toledo, Guzmán, Orozco, Roxas i les seues agregades, fins al seu actual posseïdor D. Joseph Francisco Crespi de Valdaura, Comte de Sumacarcer, Castrillo, Orgaz i Serra Magna... S.l., s.i. 1745. Gallagher, J.V. The Carrillo Family Research, n.p., n.d. Lasso de la Vega, Miguel (Marqués del Saltillo). Història Nobiliaria Espanyola. 2 vols. Madrit, 1951-53.
- ↑ Catàlec alfabètic dels documents referents a Títuls del Regne i Grandea d'Espanya, conservats en la Secció de Consells Suprimits de l'Archiu Històric Nacional. III toms. Madrit (Patronat d'Archius Històrics), 1951-54. Guia Oficial de Grandea i Títuls del Regne. Madrit (Ministeri de Justícia). Institut Salazar i Castro: Elenc de Grandea i Títuls Nobiliaris Espanyols. Madrit (Hidalguía), anual.
- ↑ Santa Creu i Mallén, Francisco Xavier de (Comte de Sant Joan de Jaruco). Història de famílies cubanes, tom I. 1940, págs. 96 i ss.
- ↑ Net Cortadellas, Rafael. "Presencia havanera en els ascendents de la reina dels Belgues", Revista de l'Institut Peruà d'Investigacions Genealògiques nº 15-16 (1970); Ídem. "Els Marquesos de Faura", Revista Havana Yacht Club nº 238 (1951).
- ↑ Net Cortadellas, Rafael. "Els germans Carrillo de Albornoz i Archer, oaxaquenses distinguits: els seus parents propencs i les seues descendència en Guatemala i L'Habana", Revista d'Història d'Amèrica nº 65-66 (1968), Mèxic D.F.
- ↑ McGinty, Brian. "The Carrillos of Sant Diego: A Historic Spanish Family of Califòrnia", Historical Society of Southern Califòrnia Quarterly 39 (1957), pp. 3-13. Duaine, Carl Laurence. With All Arms. A study of a kindred group. Edinburg, Texas (New Santander Press), 1987. Fish, Lilian M. Carrillo of Alta, Califòrnia, 1761-1822.
- ↑ García Carraffa, Alberto & Arturo. Enciclopèdia heràldic-genealògica hispà-americana. 80 toms. Mogrobejo, Endika de & alii: Diccionari Hispanoamericà d'Heràldica, Onomàstica i Genealogia. Vol. 34 (XIX). Bilbao.
- ↑ Tesor de la Llengua Castellana o Espanyola. Madrit, 1611.
- ↑ J. Corominas, DELC, I, A-C, pp. 706-707.
- ↑ Archiu Històric Nacional (A.H.N.), de Madrit. Secció de Sigilografia.
- ↑ Les armes de Castella daten del regnat d'Alfonso VIII, apareixent en el revers dels seus sagells des de 1176.
- ↑ El castell, segons Ortega i Gasset, supon la guerra quotidiana, la vida com a beligerància al servici d'un esperit guerrer. Des de finals de l'Edat Mija els monarques hispans varen autorisar en ocasions a blasonarse en castells (9,3%) a aquells que havien alçat o defés un d'ells, o que havien segut els primers en el seu assalt o conquista.
- ↑ Atienza, Juliol de (Baró de Cobos de Belchite). Nobiliario espanyol. Diccionari heràldic de llinages espanyols i de títuls nobiliarios. Madrit (Aguilar), 1954. Armería i Nobiliario dels Regnes Espanyols. 4 vols. Madrit (Hidalguía), 1955-1960.
- ↑ Barri Villamor, José del. Història de la Ciutat de Burgos. 1678. [RAH, Col. Salazar, Mss. 9/530]. Fº Palaus, P. Fra Bernardo de (O. de M.): Hª. de la Ciutat de Burgos, de les seues famílies i de la seua santa iglésia. Mss. en Fº
- ↑ Màrtir Rulle, Juan Pablo. Història de la Molt Noble i Lleal Ciutat de Conca. Madrit, 1629.
- ↑ Cascales, Llicenciat Francisco. Discursos Històrics de la M.N. i M.L. Ciutat de Múrcia. Múrcia, 1775
- ↑ Alferes de la ciutat de Burgos, Cap de Castella, en 1212 (Batalla de les Navas de Tolosa)
- ↑ «Vexa quais são vos nomes i sobrenomes mais populars no Amazones, segon IBGE» (en pt). GE. Consultat el 13 de Novembre de 2025.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carrillo (apellido)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.