Carretera de gèl
Les carreteres de gèl, de la mateixa manera que les carreteres convencionals, són infraestructures destinades a la comunicació i transport terrestre, pero tenen la particularitat de ser de gèl i neu en lloc d'asfalt, grava, formigó o un atre material menys peculiar.
La majoria d'estes carreteres estan localisades al nort de Canadà i únicament estan accessibles en les époques de més fredes de l'any. Es construïxen sobre llacs, inclús sobre el mar, servint per a conectar chicotetes illes i mines en el restant del continent. Una volta que les temperatures són inferiors a -20 °C per varis dies, la superfície dels llac i part de la mar es congela totalment en una capa d'a lo manco 1 m de gruixa. Esta capa, sumada a la neu caiguda, permet comunicar estos punts per mig del passage de camions pesats. Antigament, s'utilisaven trineus tirats per gossos, més vesprada per buldòzers en una pala quitanieves i actualment es preparen les carreteres en màquines quitanieves especialment preparades per a que puga circular qualsevol vehícul convencional. La principal motivació per a usar estes perilloses vies de comunicació és per a reduir els costs que supon enviar i rebre suministraments a estes illes.
Les carreteres de gèl requerixen d'un conte especial, sent necessari tractar-les per a que siga possible la circulació de vehículs convencionals. Ademés, la circulació sobre elles és especialment complicada i es realisa per professionals especialisats, ya que pràcticament no es pot frenar durant tot el trayecte, ni superar determinats paràmetros. És necessari analisar contínuament el gèl per a determinar quin és la capacitat de càrrega; sabent açò es podrà determinar el pes màxim, la velocitat màxima i distància mínima que cal exigir per a que l'infraestructura soporte el tràfic.
La carretera de gèl més llarga té una llongitut de 568 km i va de Tibbit a Contwoyto; el 85% del recorregut es realisa sobre llac gelats.
Vore també
- Este artícul conté una traducció derivada de «Carretera de hielo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.