Canal de María Cristina
El canal de María Cristina és un canal que travessa la ciutat espanyola d'Albacete. Construït per a desecar la zona dels Plans d'Albacete, una conca endorreica al voltant de la capital, és l'obra d'ingenieria hidràulica de major envergadura realisada en Albacete a lo llarc de la seua història despuix del transvasament Tajo-Segura. Va ser creat per real decret de Carlos IV en 1804, començant la seua construcció en 1805. En una llongitut de 32 km, discorre pels térmens municipals d'Albacete, Valdeganga i Cases de Juan Núñez (província d'Albacete), en direcció suroest-nordest, i desemboca en la riera de Cañahorro, afluent del riu Xúquer.[1][2][3][4]
Toponímia
El canal ha rebut vàries denominacions a lo llarc de la seua història: Real Canal d'Albacete (al principi), Canal de María Cristina, Canal Nacional, Canal d'Albacete i novament Canal de María Cristina, la seua denominació final, en honor a la reina que va impulsar l'infraestructura al començament del sigle XIX.[1][4]
Història
El primer antecedent de la construcció d'un canal en Albacete va tindre lloc en el sigle XIV, quan el infant don Juan Manuel va crear una ret de canals (el riu Don Juan i el canal de la Lobera) i séquies per a dur aigua en l'objectiu de recuperar les terres erials.
En el sigle XVIII el comte de Floridablanca va ordenar la construcció d'un canal de desaiguador segons el proyecte de Fra Marcos de Santa Rosa de Lima. No obstant, el proyecte no va aplegar a materialisar-se.
L'orige del canal de María Cristina se situa en 1802, quan el rei Carlos IV va visitar Albacete, a on va ser obsequiat pel comte de Villaleal, qui li va ensenyar el mal estat de les aigües de la vila. D'ahí va sorgir el proyecte per a la construcció d'un canal en l'objectiu de desaguar i sanear les aigües contaminades que rodejaven la ciutat. Carlos IV va encomanar a l'inspector de camins Antonio Bolaños l'estudi del proyecte i va crear la junta constructora, a càrrec del comte de Villaleal. El proyecte va vore la llum per real decret l'1 d'agost de 1804, començant les obres en 1805.
Es varen construir cinc caixers subalternos en els estanys del Salobral, Albaidel i Acequión, Oya-Vaques, Font del Toll i Ulls de Sant Jorge que conduïen les aigües a un punt cèntric cridat La Reunió, lloc a on comença el canal principal. Ademés, es varen construir tres ponts de sillería (Camí Real, Escaleritas i Camí Jorquera), varis ponts de fusta, un llavador, un viver (Horta del Rei) i dos partidores mestres. Es varen plantar també 9000 oms.
La guerra de l'Independència i la mort del comte en 1808 varen fer que les obres anaren suspeses fins al seu recomençament en 1816, despuix de la guerra. En esta segona fase el canal va ser ampliat, perfeccionat i es va crear un sistema de rec estable.
Al començament del sigle XIX la reina María Cristina i el ministre Antonio Cano Manuel, nomenat per ella director del canal, varen donar un nou impuls a l'infraestructura, d'ahí el seu nom.
Entre 1863 i 1866 es va aumentar l'esgambi i la profunditat del canal, ademés de millorar el seu estat general, gràcies a José Alfaro Sandoval i al Ministeri de Foment.
En la década de 1970 el canal va ser cobert al seu pas per la ciutat. Des de llavors s'han estudiat proyectes per a recuperar el canal per la capital; el riu Xúquer travessa el municipi sense passar per ella.[1][4][5]
Característiques
El canal de María Cristina discorre pel terme municipal d'Albacete en direcció suroest-noroest, travessant la capital. Té una llongitut de 32 km.
Naix en varis punts separats entre sí que constituïxen els seus ramals: canal dels Ulls de Sant Jorge, canal del Acequión, canal del Salobral i canal de la Estacadilla, els quals es junten, abans de travessar la ciutat, en un punt denominat La Reunió, a on comença el canal principal o canal de María Cristina, que desemboca en el barranc de Cañahorro previ al riu Xúquer.
Travessa la ciutat d'Albacete pel noroest de la mateixa, per a on discorre de forma subterrànea, per a eixir a l'exterior per les afores a abdós costats. Entra a la ciutat junt al parc de la Festa de l'Arbre, travessant-la pels carrers La nostra Senyora de Montserrat, Verge del Pilar i avinguda Cronista Mateo i Sotos i ix d'ella despuix de passar les vies del tren, junt al pont de Ferro, prop del Cementeri d'Albacete.
Conta en numerosos ponts de fusta i de sillería a lo llarc del seu recorregut.[1][3][6][2]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Canal de María Cristina». Archivat des d'el original, el 7 de juny de 2014.
- ↑ 2,0 2,1 «Camine Natural del Canal de Mª Cristina i els seus ramals».
- ↑ 3,0 3,1 «Canal de Mª Cristina».
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Dos sigles de canal». Archivat des d'el original, el 7 de juny de 2014. Consultat el 6 de juny de 2014.
- ↑ «El Canal de María Cristina i les seues repercussions sobre la població d'Albacete (1862-1865)». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 6 de juny de 2014.
- ↑ «Acondicionament hidràulic i migambiental del Canal de María Cristina en Albacete».
Bibliografia
- (2010) Albacete, Fira, p. 62-73. ISBN 978-84-7788-598-6.
Enllaços externs
- Commons
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Canal de María Cristina.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Canal de María Cristina» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.