Canó de riel
El canó de riel (de rail gun en anglés) és un arma elèctrica que per mig d'un camp magnètic dispara proyectils metàlics a alta velocitat.
No cal confondre-ho en el canó Gauss, un arma electromagnètica basada en principis totalment diferents del canó de riel.
Descripció general
[editar | editar còdic]El funcionament de l'arma es basa en el principi del motor homopolar: un parell de conductors paralels (els rieles) són alimentats per una corrent elèctrica. El proyectil es coloca fent contacte en abdós, per a tancar el circuit. La corrent que es produïx interactua en els forts camps magnètics generats pel pas de l'electricitat a través dels conductors i açò accelera el proyectil linealment en la direcció dels rieles.
L'idea original d'este dispositiu va ser la d'usar-ho per a disparar proyectils a alta velocitat en fins militars. No obstant, resulta difícil usar-ho com a arma per l'enorme cantitat d'energia requerida per a funcionar en un mínim d'eficiència i degut a que l'espai que ocupen les fonts d'alimentació i condensadores que utilisen per a generar el camp magnètic fa que siga molt difícil de transportar per a l'infanteria. Aixina i tot l'Armada d'Estats Units va anunciar una prova realisada el 31 de giner de 2008 en la finalitat d'equipar a les seues naus en este tipo d'armes.[1]
Història
[editar | editar còdic]
Durant 1918, l'inventor francés Louis Octave Fauchon-Villeplee va inventar un canó elèctric que té un gran semblat en el motor llineal. Va presentar una solicitut de palesa en Estats Units l'1 d'abril de 1919, la que li va ser concedida en juliol de 1922 en el N.º 1 421 435, com un «aparat elèctric per a propulsar proyectils».[2] En el seu dispositiu, dos agranes conductores paraleles estan conectades per les aletes del proyectil, i tot l'aparat està rodejat per un camp magnètic. En passar corrent per les barres i el proyectil, s'induïx una força la qual impulsa el proyectil a lo llarc de les barres i cap a l'exterior de l'aparat.[3]
Durant la Segona Guerra Mundial l'idea va ser resucitada per Joachim Hänsler de l'Oficina de Armament alemana, i es va propondre un canó antiaèreu elèctric. Per a fins de 1944 s'havia treballat lo suficient en el camp teòric com per a permetre al Comando Antiaèreu de la Luftwaffe emetre una especificació, la qual incloïa una velocitat de 2000 m/s i un proyectil contenint 0.5 kg d'explosius. Les armes serien montades en bateries de 6 canons disparant 12 dispars per minut i s'utilisaria el afuste existent del 12.8 cm FlaK 40. Mai es va construir. Quan la documentació va ser descoberta despuix de la guerra va despertar molt interés i es va fer un estudi més detallat, finalisant en un informe de 1947 que va concloure que era teòricament factible, pero cada canó necessitaria energia suficient com per a allumenar la mitat de Chicago.[3]
Durant 1950, Sir Mark Oliphant, un físic australià i primer Director de l'Escola d'Investigació d'Ingenieria i Ciències de la Física en la nova Universitat Nacional d'Austràlia, va iniciar el disseny i construcció del generador homopolar més gran del món (500 MJ). Esta màquina va ser usada per a alimentar un canó de riel de gran escala que va ser usat com instrument científic.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Navy tests incredible sci-fi weapon». Archivat des d'el original, el 6 de febrer de 2008.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 3,0 3,1 Hogg, Ian V. (1969). The Guns: 1939/45, Macdonald.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cañón de riel» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.