Cançó (trobador)

Juglares en les Cantigas d'Alfonso X l'Sabio.

La cançó o cançó és un gènero trobadoresco condicionat pel contingut. La cançó és una composició pròpia de la lliteratura provençal medieval; destinada a la vora, en ella el trobador es dirigia a la seua dama per a expressar-li la seua amor.

La seua passió amorosa complia totes les lleis del amor cortés, des de la total sumissió a la dama fins al tòpic de morir d'amor. La dama es descrivia com un ser casi sobrenatural, perfecte en l'orde moral i físic. El trobador, que es considerava indigne de la seua dama, podia ser un simple suspirante (fenhedor en occità), o haver ascendit en l'escala del procés amorós a les fases de suplicante (pregador), enamorat (entendedor), o inclús al difícilment alcanzable estat d'amant correspost (drutz). El que patix d'amor ha de guardar sobretot la virtut de la mesura: discreció, humiltat, fidelitat i servici permanent a la seua senyora.

La cançó provençal acostumava escomençar en una vora a la primavera o en una notes descriptivas de l'estació propícia a l'amor, que servien d'introducció. La composició es desenrollava en vàries estrofas, en les que el trobador exponia els seus contradictoris sentiments i elogiava les virtuts físiques i morals de la seua dama.

La mesura li impedia pronunciar el nom de la senyora, i ho substituïa per un seudònim poètic o senhal. Els sentits encoberts, els jocs de paraules, el artificio conceptista eren freqüents, en lo que la composició resultava a voltes de difícil comprensió.

Aspectes generals

Ercole de' Roberti, 1490.

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició denominada "cançó". El seu tema principal, i casi exclusiu, era l'amor: l'amor cortés que participava en els aspectes socials i espirituals de l'época medieval.

Aixina, l'amor té el mateix significat que en l'época actual, pero també té un significat afegit: el d'aliança (pacte, favor), és dir, el trobador intentarà conseguir a través de la seua relació algun tipo de tracte beneficiós en l'aspecte material.

També cal tindre present l'adjectiu "cortés". Cortesia és el terme que designa la conducta i la posició de l'home que viu en la cort i que, per una educació especial, es convertix en model de l'ideal humà de refinament i valors espirituals. El trobador, com a personage cortesano, participava en estes característiques que, entre unes atres, són la llealtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.

Ampliant estes dos idees (amor i cortesia), cal constatar que les relacions jurídiques feudals s'utilisen en la cançó:

• La dòna està casada, ya que només aixina conseguix categoria jurídica.
• A sovint es parla de midons ("el meu senyor") i el trobador es definix a sí mateixa com om/hom (u). D'esta forma es reproduïx la situació pròpia del vasallazgo.
• Moltes voltes s'establix una doble relació amorosa i social. És dir, no es busca únicament la consecució de l'amor sino una relació en la que dama, directament o intercedint per ell, puga concedir-li valors materials. De fet, en freqüència, el trobador parla de la seua senyora casi com una obligació, lo que és acceptat pel marit com alguna cosa natural.

Siga com siga, la dama sol ser inaccessible i el trobador tindrà que fer mèrits per a ponderar les virtuts de la dama i la perfecció del seu amor per a conseguir aixina el premi.

En este procés es troben una série de conceptes importants, propis d'una educació cortesana, com pots ser la generositat moral front a l'avarícia. Un terme utilisat en prou freqüència és el de Joi-terme de difícil traducció que es correspon en una espècie d'alegria, d'exaltació interior, associada a sovint en la primavera o a la presència o el recort de la dama.

Personages

L'amor del trobador exigix discreció ya que la dòna a la que es canta està casada. Els personages que intervenen normalment, ademés del trobador, són:

• El gilós (marit) del que cal evitar les sorpreses i les ires.
• Els lauzengiers (aduladores, calumniadores) que en tal de fer mèrits estan dispost a contar l'infidelitat de la seua senyora.

Per a no descobrir els seus amors, el trobador designa a la seua dama en una senhal (seudònim) que sol aparéixer al final del poema.

Vore també

• Austorc d'Aorlhac