Campanula persicifolia és una planta de la família de les campanulàcees.

Campanula persicifolia (Campanula persicifolia)
Ilustració

Descripció

Planta perenne, glabra, de talle erecto, no ramoso de fins a 70 cm. Fulles lanceoladas a obovadas, de dents redonejades, pecioladas; fulls caulinars més estretes, assentades. Flors violeta blava àmpliament acampanadas en cabillos i amplis lòbuls triamgulares, 3-4 cm, terminals i axilars. Dents calicinos la mitat de llarc que la corola. Florix en primavera i estiu.[1]

Hàbitat

Boscs, malezas, clars i camps d'herba.

Us

En jardineria és usada com planta ornamental per la bellea de les seues flors; també hi ha varietats en flors blanques.

Distribució

Gran part d'Europa, llevat Portugal, Irlanda i Islàndia. Introduïda en Gran Bretanya.

Taxonomia

Campanula persicifolia va ser descrita per Carolus Linnaeus i publicat en Species Plantarum 1: 164. 1753.[2]

Sinonímia
  • Campanula amygdalifolia Salisb.
  • Campanula dasycarpa Kit. ex Schultes
  • Neocodon persicifolius (L.) Kolak. & Serdyuk.
  • Rapunculus persicifolius (L.) Fourr.[3][4]
subsp. sessiliflora (Velen.) Fed. ex Greuter & Burdet
  • Campanula persicaster F.Herm.
  • Campanula sessiliflora K.Koch[5]
subsp. subpyrenaica (Timb.-Lagr.) Fed.
  • Campanula subpyrenaica Timb.-Lagr.[6]

Noms comuns

Castellà: campanillas, campanillas selvats.[7]

Referències

  1. ↑ Polunin, O (1989). Guia fotografica de les flors selvades d'Espanya i d'Europa, Barcelona:Omega. ISBN 84-282-0857-3.
  2. ↑ Campanula persicifolia en Tròpics
  3. ↑ «Campanula persicifolia». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultat el 8 d'abril de 2012.
  4. ↑ Campanula persicifolia en PlantList
  5. ↑ subsp. sessiliflora en PlantList
  6. ↑ subsp. subpyrenaica en PlantList
  7. ↑ «Campanula persicifolia». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 8 d'abril de 2012.

Bibliografia

  1. Lammers, T. G. 1994. Prodromus Monographiae Campanuloidearum.
  2. Scoggan, H. J. 1979. Dicotyledoneae (Loasaceae to Compositae). Part 4. 1117–1711 pp. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
  3. Small, J. K. 1933. Man. S.I. Fl. i–xxii, 1–1554. Published by the Author, New York.
  4. Voss, I. G. 1996. Michigan Flora, Part III: Dicots (Pyrolaceae-Compositae). Cranbrook Inst. of Science, Ann Arbor.