Cònsul designat

Un cònsul designat (llatí: consul designatus) és un ciutadà de l'Antiga Roma elegit o propost per al més alt càrrec polític electe de la República romana, o per a un alt càrrec del Imperi, pero que per alguna raó no varen entrar en funcions al principi de l'any, ya fòra per mort, desgràcia o per canvis en l'administració imperial.

Història

Des de 368 a. C. era requisit que un d'ells tinguera que ser d'ascendència plebea. Encara que encara no posseïa potestas (autoritat) ni imperium (poder eixecutiu) oficials, el cònsul designat ya gojava de cert prestigi i les seues paraules eren escoltades en més atenció en el Senat romà.

El càrrec, des del 153 a. C. era elegit per les comitia centuriata com cònsul ordinari (consul ordinarius), per a escomençar a l'any següent. El que no haguera pres possessió del seu càrrec, en un règim formal com el romà, feya que el cònsul designat no tinguera, oficialment, cap poder particular. No obstant, de fet, la seua opinió influïa en les decisions. Tenia més prestigi que un cònsul sufecto, en part perque l'any era nomenat pels cònsuls ordinaris.

Inclús en l'época republicana no era infreqüent que el cònsul designat assumira el mando d'un eixèrcit: En 216 a. C., Lucio Postumio Albino, cònsul designat, també per la mort del cònsul Lucio Emilio Paulo, va assumir el mando de dos legions en la batalla de Cannas i va rebre l'encàrrec de portar a terme una expedició punitiva contra els gals boyos, encara que va ser derrotat i mort en la batalla de la Selva Litana.

Cicerón va demanar l'opinió de Dècim Juny Silano, que era un cònsul designat per a l'any següent (62 a. C.), sobre l'important decisió del castic a infligir als seguidors de Catilina.

Especialment en época imperial es va fer comuna indicar el nom del cònsul designat, abreviat en una d.

Vore també

• Interrex

Bibliografia

• Salustio, De Catilinae coniuratione, 50.