Butia yatay

Butia yatay (Butia yatay)

Butia yatay és una espècie de planta de la família de les palmeres (Arecaceae). És la palmera més alta del gènero Butia.

Descripció

B. yatay és una palmera de fins a 12 m d'altura. Mostra fulls pinadas, en 140 hojuelas, de color vert llaugerament azulado, de fins a 2 m de llarc en un pecíol de 60 cm, subleñoso i dotat d'espines. Les florés formen inflorescèncias de color groc, que poden contindre fins a 100 floros protegits per una espata leñosa i acanalada. El frut apareix arracimado; és aovado, apicado, de color anaranjado i entre 5 i 3 cm de diàmetro, protegit en la base per bràcteas que cobrixen un terç de la seua superfície. Els seus fruts són comestibles i d'estos s'elaboren la melada de yatay i el licor de yatay, ademés d'atraure a numeroses aus; eren l'aliment principal del guacamayo blau, Anodorhynchus glaucus, hui presuntament extint.

Distribució i hàbitat

És nativa del sur de Brasil, Paraguay, Uruguay i el nordest argentí. És una palmera sumament longeva, i formava grans palmares en la seua regió d'orige, molts dels quals han desaparegut per la deforestación de terres per al cultiu. El major que es conserva de domini públic és el parc nacional El Palmar, ubicat en la província argentina d'Entre Rius, a on ocupa 8200 hectàreas, mentres que el major reservorio d'esta espècie de domini privat es conserva en el Refugi de Vida Selvada i Reserva Provincial d'Us Múltiple L'Aurora del Palmar, en més de 400has. Es planta hui com a ornamental, i s'ha introduït a eixe efecte en atres regions subtropicales del món. Es confon fàcilment en l'estretament emparentada B. capitata, també coneguda com yatay o butiá, més baixa.

Cultive

Esta espècie preferix sols ben drenados, llaugerament alcalinos o neutres, i molt sol. Requerix prou humitat en época de creiximent, pero en hivern tolera be la sequia i la fredor, soportant temperatures de varis graus baix zero, lo que la fa una de les palmeres millor adaptades a climes continentals junt en Jubaea chilensis. Tolera be el vent.

Les llavors requerixen calor i humitat per a germinar, un procés que pot suspendre's varis mesos en condicions desfavorables.

Taxonomia

Butia yatay va ser descrita per (Mart.) Becc. i publicat en Agricoltura Coloniale 10: 498. 1916.

Etimologia

Butia: nom genèric que prové del nom vernàcul donat en Brasil als membres d'este gènero.

Sinonímia

Els següents noms es consideren sinònims de Butia yatay:

• Cocos yatay Mart. in A.D.d'Orbigny (1844).
• Calappa yatay (Mart.) Kuntze (1891).
• Butia capitata subsp. yatay (Mart.) Herter (1940).
• Syagrus yatay (Mart.) Glassman (1970).
• Cocos poni Hauman (1919).
• Butia poni (Hauman) Burret (1930).

Vore també

• Palmares de Rocha

Bibliografia

1. Jorge Chebataroff (1974).- Palmeres de l'Uruguay. Montevideo, Facultat d'Humanitats i Ciències.
2. Burkart, A. 1957. La Vegetació de la Delta del Riu Paraná. Darwiniana 11(3): 457–561.
3. Devot & Rothkugel. 1942. Índex flora leñosa Argentina. Publ. Misc. Min. Agric. 140: 35–142.

1. Forzza, R. C. 2010. Llista de espécies Flora do Brasil https://web.archive.org/web/20150906080403/http://floradobrasil.jbrj.gov.br/2010/. Jardim Botânico do Rio de Janeiro, Riu de Janeiro.
2. Glassman, S. F. 1979. Re-evaluation of Butia with a description of new species. Principes 23(2): 72–78.
3. Glassman, S. F. 1970. Fieldiana, Bot. 32: 167.
4. Henderson, A., G. A. Galeano & R. Bernal. 1995. Field Guide Palms Amer. 1–352. Princeton University Press, Princeton, New Jersey.
5. Martínez Crovetto & Piccinini. 1951. Revista Invest. Agríc. 4: 55.
6. Martínez Crovetto, R. 1981. Les plantes utilisades em medicina popular en el NOE de Corrents (R. Argentina). Misc. Inst. Miguel Lillo 69: 7–139.
7. Parodi, L. R. 1934. Les plantes indígenes on alimentícies cultivades en l'Argentina. Revista Argent. Agron. 1: 165–212.
8. Ragonese, A. I. 1941. La vegetació de la Província de Santa Fe (R. A.). Darwiniana 5: 369–416.
9. Ragonese, A. I. & G. Covas. 1947. La flora halofila del sur de la Província de Santa Fe. Darwiniana 7(3): 401–496.
10. Ragonese, A. I. & G. Covas. 1942. Flora de la província de Santa Fe (R. Argentina), les palmeres. Darwiniana 4(2–3): 285–302.
11. Reitz, R., R. Klein & A. Reis. 1983. Projeto madeira do Rio Gran do Sul. Sellowia 34–35: 1–525.
12. Zuloaga, F. O., O. N. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & I. Marchesi. (eds.) 2008. Catàlec de les plantes vasculars del Con Sur. Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107: 3 Vols., 3348 p.

Enllaços externs

• Imàgens en Google
• L'Aurora del Palmar