Bufadero

Bufadero d'orige marí.

Bufadero terrestre.

Bufadero en la costa nort-occidental de Curazao. L'image es va prendre des de l'obertura per la que ix l'aire i la bromera de l'aigua a pressió, en el moment en el que l'aigua es retira de la cova mar adins

Bufadero artificial en el Parc Pentine del Vent, en Sant Sebastià

Bufaderos en Samoa

Un bufadero o bufó és una formació geològica de morfologia llitoral en penya-segats d'orige càrstic o volcànic. Es tracta, bàsicament, d'una fumeral natural oberta normalment en un penya-segat, que està comunicat en alvencs marines. Quan la mar està en pleamar, l'aigua choca en força contra els penya-segats i puja a través d'estos fumerals, eixint despedida cap a dalt pel buit a modo de géiser i produint un sò característic. Monkhouse ho definix com a Clavill subvertical que enllaça una cova marina en la superfície de la vora d'un penya-segat; en ocasions, la força de compressió de les ones que irrompen en l'interior de la gruta expulsa pel clavill o fumeral desbroma polvorisada de l'aigua de la mar.

Orige del nom

Els térmens bufadero i bufó deriven de bufido, sò que produïx un animal quan està enujat. I és que l'aigua en eixir sembla soltar una espècie de resoplido que es pot aplegar a sentir a considerables distàncies.

Formació i morfologia

Els bufons es formen per l'erosió constant de l'aigua de la mar sobre els relleus càrstics, especialment sobre els penya-segats marins de calcàrea. L'aigua penetra per eixes zones de debilitat i va dissolent la calcàrea, foradant el penya-segat per la seua banda baixa i formant covas marines i chicotetes galerias, que poden aplegar a adinsar-se fins a prop de 100 metros en l'interior. Eixes conducció, en alcançar les dolinas, les captura i produïx afonaments, creant una autèntica ret de conducció.

Quan les ones, per l'influix de les mareas, trenquen en força en el penya-segat, l'aigua penetra a pressió pels forats i es desplaça per canals o canonades naturals, eixint llavors pels fumerals que ha obert en el penya-segat. D'esta manera, brota aigua polvorisada que forma un sortidor, el qual pot aplegar a medir entre 20 i 40 metros.

Estes formacions no es creen de manera solitària, sino que formen generalment camps en varis bufons, de diversa potència cada u.

Són típiques de la costa oriental asturiana, en a on les característiques geològiques són les adequades (materials calizos del paleozoico, afectats per diaclasas i fractures perpendicularés a la mar), destacant els de Pría, Arenillas i Santiuste.

Alguns d'estos bufons estan catalogats com Monument Natural