Bridgmanita

Bridgmanita és el nom que rep una mescla molt densa de silicats de ferro i magnesi, en fòrmula (Mg,Fe)SiO₃, dimorfos de l'akimotoíta. És el mineral més abundant en el planeta Terra. Rep el seu nom en honor del físic Percy Bridgman, Premi Nobel en 1964 i investigador especialisat en materials constituïts a altes pressions. Té estructura de perovskita.

Segons científics de l'Universitat de Las Vegas, aplega a compondre fins al 38 % de la Terra, o be, el 93 % de la part inferior del mant terrestre, des d'aproximadament 2 700 km de profunditat cap a la superfície cortical.

Pel moment, els investigadors estan treballant en el material en la finalitat de traure tota l'informació possible. Per a això s'està utilisant una màquina de rajos X que els permeta realisar tot tipo de proves i operacions. Ademés, és necessari que es viage a unes profunditats de 660 quilómetros per a poder trobar el material. Alguna cosa més complicat.

El motiu de que la bridgmanita fins ara no tinguera denominació formal és que l'organisme encarregat d'aprovar els noms dels minerals, l'Associació Mineralógica Internacional, requerix que per a acceptar a un nou membre en la família es caracterise en detalle un espècimen trobat en la naturalea. I el motiu de que açò no haja pogut fer-se abans en la bridgmanita és que este mineral no es troba precisament a l'alcanç de la mà: solament es troba en el mant inferior de la Terra, entre 650 i 2.600 quilómetros per baix dels nostres peus. Com és fàcil imaginar, no és senzill que materials situats a esta profunditat apleguen fins a nosatres, en l'excepció dels diamants. Pero ya se sap: un diamant és per a sempre. La bridgmanita, no. I en passar de les monstruosas pressions del mant intern a l'atmosfèrica de la superfície, la seua estructura es pert.

Fa més d'un sigle, Bridgman va inventar una prensa capaç de conseguir pressions de fins a 100.000 atmòsfera, un alvanç revolucionari per a la seua época. Durant el restant de la seua vida, el físic va tractar d'amprar el seu ingeni per a fabricar diamants, en nul èxit. Pero els geólogos pronte varen aplicar la seua invenció per a simular les condicions de l'interior de la Terra, lo que va catapultar el progrés de les geociencias. Des dels anys 60 del sigle passat, els estudis teòrics i experimentals varen començar a propondre que el mant profunt terrestre està format essencialment per un silicat de magnesi-ferro –(Mg,Fe)SiO3– d'alta densitat en una estructura cristalina determinada que es coneix com perovskita. Este mineral podria representar fins a un 93% del volum del mant inferior.

El mineral, conegut informalmente com perovskita silicat, s'ha simulat en el laboratori, pero no existix en la superfície terrestre en la seua estructura intacta. L'única font accessible d'este material són els meteorits procedents del cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, a on els chocs a alta velocitat someten a estos cossos a pressions i temperatures similars a les de l'interior de la Terra, i a on l'estructura pot estabilisar-se i quedar congelada en el ràpit pas a condicions més suaus. Pero els intents anteriors que havien conseguit identificar minúscules vetes de bridgmanita en meteorits per microscopía electrònica varen fracassar quan els procediments d'anàlisis varen destruir l'estructura sense conseguir caracterisar-la en la suficient precisió.