El bolchevisme cultural (en alemà: Kulturbolschewismus), a voltes referit específicament com a «bolchevisme de l'art» o «bolchevisme de la música»,[1] era un terme usat extensament pels ideòlecs de l'Alemània nazi per a denunciar els moviments modernistes en les arts, particularment les formes més nihilistes d'expressió. Estes varen entrar a l'ull públic per primera volta durant la década de 1920 en la República de Weimar. Artistes alemans com Max Ernst i Max Beckmann varen ser denunciats per Adolf Hitler, el Partit Nazi i uns atres nacionalistes de dreta com «bolcheviques culturals». El terme propagandístic va persistir a pesar de que tals formes artístiques foren desaprovades en l'Unió Soviètica baix Iósif Stalin i tildades de burgueses, a favor de l'estètica més realista del realisme socialiste.

Història

 
Propaganda nazi antibolchevique.

El desenroll de l'art modern al començament del XX, pero en raïls que remonta a la década de 1860, denota una divergència revolucionària contra els valors artístics tradicionals i cap als basats en les percepcions personals i els sentiments dels artistes. Este rebuig de l'autoritat tradicional, íntimament lligada a la revolució industrial i l'alvanç de la democràcia com la forma preferida de govern, era estimulant per a alguns, pero extremadament amenazador per a uns atres, ya que llevava la seguritat que sentien baix el vell orde.[2]

La ruptura modernista va ocórrer casi al mateix temps que la revolució d'octubre en Rússia, i tal volta era natural que els qui se sentiren amenaçats pel nou punt de vista artístic l'associaren en el bando victoriós de dita revolució, els bolcheviques en la seua filosofia política marxiste-leninista. En realitat, la conexió entre el modernisme i el bolchevisme era extremadament tènue, i principalment era una qüestió de contemporaneitat en el mateix periodo inestable de l'història europea. No obstant, alguns artistes d'Europa occidental es varen inspirar en ideals revolucionaris, en la mida en que el dadaísta Richard Huelsenbeck va declarar en confiança en 1920 que Donada era un «assunt bolchevic alemà».[3]

L'associació de l'art nou en el bolchevisme va circular en el discurs dretana i nacionaliste en els anys següents; va ser, per eixemple, el tema d'un capítul en Mein Kampf d'Adolf Hitler. En mig de l'ascens de Hitler al poder, els nazis varen denunciar una série d'estils contemporàneus com a «bolchevisme cultural», notablement l'art abstracte i l'escola de la Bauhaus. Despuix de vore un colega ser colpejat pels simpatisants nazis per haver fet comentaris favorables a l'art modern, el tipógraf Paul Renner va publicar un ensaig contra l'estètica nazi titulat «Kulturbolschewismus?» («¿Bolchevisme cultural?») Al voltant del mateix temps, Carl von Ossietzky es va burlar de la flexibilitat del terme en els escrits nazis:


El bolchevisme cultural és quan el director [Otto] Klemperer pren tempo diferent del seu colega [Wilhelm] Furtwängler; quan un pintor agrana un color en la seua posada de sol que no es veu en la Baixa Pomerania; quan es favorix el control de la natalitat; quan es construïx una casa en sostre pla; quan es mostra un naiximent per cesàrea en pantalla; Quan un admira l'actuació de [Charlie] Chaplin i la màgia matemàtica de [Albert] Einstein. Açò es diu bolchevisme cultural i un favor personal prestat a Herr Stalin. És també la mentalitat democràtica dels germans Mann, una peça de música de Hindemith o Kurt Weill, i deu identificar-se en l'insistència histérica d'un loco per una llei que li dona permís per a casar-se en la seua pròpia yaya.[4]

Quan varen prendre control del govern alemà, els nazis varen procedir a suprimir els estils de l'art modern i a promoure l'art en temes nacionalistes i racials.[5] Vàries personalitats de l'art de l'era de Weimar com Paul Renner, Richard Hülsenbeck, i els dissenyadors de Bauhaus, varen ser marginades.

Vore també

Referències

  1. ↑ Spotts, Frederic. Hitler and the Power of Aesthetics. Woodstock, New York: Overlook Press (2002). pp.18;24. ISBN 1-58567-345-5
  2. ↑ Janson, H.W. and Janson, Anthony F. History of Art New York: Harry N. Abrams, 1991. p.615 ISBN 0-8109-3401-9
  3. ↑ Doherty, Brigid (2013). «The Work of Art and the Problem of Politics in Berlin Donada», Weimar Publics/weimar Subjects: Rethinking the Political Culture of Germany in the 1920s, New York: Berghahn Books, p. 53. ISBN 978-1-78238-108-2.
  4. ↑ von Ossietzky, Carl in Weltbühne ("World Stage") (21 April 1931) citat en Deák, István Weimar Germany's Left-wing Intellectuals: A Political History of the Weltbühne and Its Circle. Berkeley, Califòrnia: University of Califòrnia Press, 1968. p.2
  5. ↑ Michaud, Eric; Lloyd, Janet (2004). The Cult of Art in Nazi Germany, Stanford: Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-4327-3.