Anar al contingut

Blitum bonus-henricus

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
espárrago dels pobres (Blitum bonus-henricus)


El espárrago dels pobres, espárrago del Rei Enrique o espinac de Lincolnshire[1] (Blitum bonus-henricus) és una espècie de la família de les amarantáceas. És endèmica d'Europa central i sur.

Per centenars d'anys va créixer com verdura en horts, encara que en l'actualitat sol vore-li-la més com maleza.

Descripció

[editar | editar còdic]

Pot ser una anual o una perenne, alcançant de 4 a 8 dm d'altura. Fulls de 5-10 cm d llongitut i amples, triangulars a diamantadas, en un parell de lòbuls amples prop de la base, i una textura suculenta i llaugerament cerosa. Florés en mechons alts, casi no hojosas, de 1–3 dm de llarc; cada flor és diminuta (3–5 mm de diàmetro), verts, en cinc sépals. Llavors verda rojoses, de 2–3 mm de diàmetro.

Cultiu i usos

[editar | editar còdic]

Li la planta en canteros fèrtils, i solejats, lliures de malezas perennes; sembrant-se en abril en regates d'1 cm de profunditat i 5 dm de separació, en nàixer es ralea en una planta cada 1–2 dm entre elles. Deu netejar-se de malezas regularment i ben regades. Típicament, produïx molt poc el primer any. No respon be al transplant.

El fullage es talla en autumne, i es pot aplicar un mantillo de fulls i/o compost a les parceles.

Usos culinaris

[editar | editar còdic]

Creix a partir de primavera. Alguns dels nous brots poden tallar-se no be apareixen (usualment des de mediats de primavera a principis d'estiu) i cuinar-se com les plantes del gènero Asparagus. Deu respectar-se de no tallar tots els brots, per a permetre el desenroll. Els fulls suculents triangulars poden collir-se abans de fins d'agost, i còure's com espinac.

Propietats

[editar | editar còdic]

Principis actius: conté mucílacs, saponina, ferro, salés.[2]

Indicacions: usada com laxante, vulnerario, cicatrizante, emoliente. Indicada en casos d'anèmia i para estipsis no recalcitrantes, en especial per a chiquets. Tópicamente, els fulls trituradas s'apliquen sobre abcesos i forúnculos. Les llavors tenen efecte laxante.[2]

Contraindicada per a els qui patixen de renyons i de reumatismes.[2]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

L'espècie va ser descrita inicialment com Chenopodium bonus-henricus per Carlos Linneo i publicada en Species Plantarum 1: 218. en 1753, actualment, és tant un sinònim com el basónimo d'esta;[3] i ulteriormente seria transferida al gènero Blitum per Ludwig Reichenbach en Flora Germanica Excursoria 582, en 1832.[3]

Etimologia

[editar | editar còdic]

Vejau: Blitum

bonus-henricus: epítet que va ser assignat per Linneo en honor d'Enrique IV de França, que era cridat pels francesos Li bon Henry, que per cert era un mecenes de botànics.

Noms comuns

[editar | editar còdic]
  • Castellà: alimoaches, almoches, ansarina, anserina, armuelle selvat, armuelles selvats, armuelles sylvestres, bon Enrique, ceñiglo untuoso, ceñilgo, enriqueta, espinac selvat, full de fesol, full de peu de mul, peu de ánade, peu de gallina, peu d'oca, peu de ánade, quenopodio, sarrión, serrón, serrones, zarrones, perdiguera, perdigueres.[4]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Great British Bites: Lincolnshire spinach» (en en). Claves Online. Archivat des d'el original, el 2008-10-14. Consultat el 2008-12-26.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Chenopodium bonus-henricus». Plantes útils: Linneo. Archivat des d'el original, el 23 de novembre de 2010. Consultat el 4 de decembre de 2009.
  3. 3,0 3,1 «Blitum bonus-henricus» (en en). Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 2024-03-14.
  4. «Chenopodium bonus-henricus». Real Jardí Botànic: Proyecte Anthos. Consultat el 24 de novembre de 2009.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. Fernald, M. 1950. Manual (ed. 8) i–lxiv, 1–1632. American Book Co., New York.
  2. Flora of North America Editorial Committee, i. 2003. Magnoliophyta: Caryophyllidae, part 1. 4: i–xxiv, 1–559. In Fl. N. Amer.. Oxford University Press, New York.
  3. Gleason, H. A. 1968. The Choripetalous Dicotyledoneae. vol. 2. 655 pp. In H. A. Gleason Ill. Fl. N. O.S. (ed. 3). New York Botanical Garden, New York.
  4. Gleason, H. A. & A. J. Cronquist. 1991. Man. Vasc. Pl. N.I. O.S. (ed. 2) i–910. New York Botanical Garden, Bronx.
  5. Komarov, V. L. 1936. Centrospermae. 6: 1–731. In Fl. URSS. Akademii Nauk SSSR, Leningrad.
  6. Moss, I. H. 1983. Fl. Alberta (ed. 2) i–xii, 1–687. University of Toronto Press, Toronto.
  7. Scoggan, H. J. 1978. Dicotyledoneae (Saururaceae to Violaceae). 3: 547–1115. In Fl. Canada. National Museums of Canada, Ottawa.
  8. Voss, I. G. 1985. Michigan Flora. Part II Dicots (Saururaceae-Cornaceae). Bull. Cranbrook Inst. Sci. 59. xix + 724.
  9. Webb, C. J., W. R. Sykes & P. J. Garnock-Jones. 1988. Chenopodiaceae. Flora of New Zealand 515–534.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]