Biaix de correspondència

El biaix de correspondència, conegut també com el error fonamental d'atribució o efecte de sobreatribución i freqüentment confòs en el biaixe actor-observador, segons la teoria de l'atribució és la tendència o disposició de la gent a sobrevalorar els motius personals interns a l'hora d'explicar un comportament observat en atres persones, infravalorando pel contrari motius externs com el rol o les circumstàncies, per a este mateix comportament. En atres paraules, la gent tendix a explicar comportaments basant-se més en quins "tipo" de persona els eixecuta que en els factors socials i ambientals que rodegen i influïxen a dita persona. Esta presunció per defecte fa que la gent faça explicacions errònees del comportament. Este biaix cognitiu, pel que es propende a emfatisar els aspectes interns front als externs quan s'expliquen les accions dels demés, sol estar prou mitigat en les persones que han segut entrenades per a analisar i evaluar el seu propi comportament.

La denominació de error fonamental d'atribució per a este biaix va ser falcada per Llig Ross alguns anys despuix del clàssic experiment realisat per Edward E. Jones i Victor Harris. Ross va argumentar en un periòdic que l'error fonamental d'atribució forma part del pilar més sòlit de la psicologia social. Des de la década de 1980, alguns sicòlecs com Daniel Gilbert varen escomençar a usar el terme de biaix de correspondència per a este error fonamental d'atribució i va anar a partir de llavors quan va aparéixer com a sinònim. Jones va escriure que va trobar el terme de Ross "massa provocatiu i alguna cosa desorientador" i va fer el succeït: "Ademés, m'irrita que no se m'ocorreguera a mi primer".^{cita requerida}

Eixemples

La gent sol mentir sobre les chicotetes coses i posteriorment fa justificacions sobre això. Les raons que nos obliguen a fer-ho solen ser diverses: evitem fer-nos massa dany, procurem que una situació no siga tan complicada, o li llevem importància. De la mateixa forma, algunes persones són crítiques en unes atres alegant que no són completament honestes, argumentant que no hi ha excusa per a este comportament. Est és un eixemple d'error d'atribució per mig d'una inconsistencia basada en la perspectiva.

Un atre eixemple s'observa en el conte de Paul Watzlawick, a on un senyor necessita demanar-li al seu veí un martell. Pero abans de procedir, es deté a hipotetizar baix quines condicions el seu veí li prestaria dita ferramenta, i despuix de llargues cavilaciones sobre lo que podria aplegar a ocórrer termina concloent que tot acabarà en una baralla. Finalment, acaba anant a la seua casa, reprochant-li que ya no necessita el seu martell i que pot tirar-ho per un vàter.

Vore també

• Llista de prejuïns cognitius
• Biaix de l'observador

Bibliografia

• Heider, Fritz. (1958). The Psychology of Interpersonal Relations. New York: John Wiley & Sons. ISBN 0-471-36833-4.
• Jones, E. E. & Harris, V. A. (1967). The attribution of attitudes. Journal of Experimental Social Psychology 3, 1-24.
• Ross, L. (1977). The intuitive psychologist and his shortcomings: Distortions in the attribution process. In L. Berkowitz (Ed.), Advances in experimental social psychology (vol. 10, pp. 173-220). New York: Academic Press.
• Miller, J.G. (1984). Culture and the development of everyday social explanation. Journal of Personality and Social Psychology, 46, 961-978.