Anar al contingut

Batalla de la Sabana de Sant Pedro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La batalla de la Sabana de Sant Pedro o la batalla de Sabana de la Vigía va ser un enfrontament bèlic de la Guerra de Sant Dumenge o Restauració ocorregut el 23 de giner de 1864 durant el regnat d'Isabel II d'Espanya. l'eixèrcit espanyol al mando del mariscal de camp Antonio Abad Alfau i Bustamante impediria que l'eixèrcit Libertador Dominicà comandado pel general Gregorio Luperón penetrara per a on passava la llínea de defensa que protegia la Ciutat de Sant Dumenge i reconquistaría el poblat de San Pedro en el procés.[1]

La victòria espanyola es convertiria per als independentistes en la derrota més desastrosa que va patir l'eixèrcit Libertador Dominicà durant tot el transcurs de la guerra. El general José Francisco López, que va participar en la batalla com sargent del Regiment de Sant Quintín, diria sent independentiste que «durant molt temps despuix, li va estar preocupant quin seria el motiu d'aquella flojedad dels dominicans».[2]

Antecedents

Coneiximent Espanyol

El general dominicà José Fco. López li va escriure a l'escritor i historiador Miguel Ángel Monclús i Alquitrà una carta sobre els coneiximents espanyols previs al combat. Lo escrit va ser:[2]

“Sabien que en Sant Pedro estaven concentrades casi totes les forces de la revolució i concentrats allí també, els seus caps més importants. Els informes obtinguts estimaven en més de 3000 hòmens l'armada patriòtica, en canons emplaçats i cavalleria.”

Preparació Independentista

El Ministre de Guerra i Marina del Govern de Santiago dels Cavallers, Cap d'Operacions de Samaná i d'Els Guineos, el General don Ramón Matías Mella Castell.

El 20 de giner de 1864 el president del Govern Provisorio insurrecto en sèu en Santiago dels Cavallers, el general madrileny José Antonio Salcedo, li havia concedit el mando de segon cap del eixèrcit Libertador Dominicà junt en una amnistia al general Luperón que anteriorment havia segut condenat a mort pero que gràcies a l'intervenció del general Ramón Matías Mella i Ulises Espaillat convencerien al general José Salcedo de revocar la condena.[3]

En Sant Pedro el dirigent insurrecto el general Luperón canviaria la direcció habitual dels combats anteriors degut a que havia desobedit la prohibició de lliurar batalles en camp obert, llunt dels monts i boscs que podien protegir als insurrectos donada en octubre de 1863 pel ministre de Guerra i Marina del Govern de Santiago dels Cavallers, Ramón Mella, que afirmava que no es devia barallar en combats frontals, per ser els espanyols generalment superiors en número, tindre millor armament i major disciplina.[1]

La Batalla

El Combat

El General don Juan Sèrum, malnomenat el Cid Negre pels peninsulars.

El 23 de giner de 1864 en la Sabana de Sant Pedro prop de Guanuma escomençaria l'enfrontament entre l'eixèrcit real de terra i els insurrectos independentistes que tractarien de penetrar per a on passava la llínea de defensa en la que els espanyols protegien la Ciutat de Sant Dumenge i en el fragor del combat el coronel Florencio Hernández resistiria les envestides espanyoles que intentaven apoderar-se d'un canó que havia segut lloc baix la seua responsabilitat. El general Luperón mentres estava lliurant un combat cos a cos va ser derribat, ferit de tres sablazos, la seua camiseta va ser esgarrada completament i pràcticament esperant el colp final apareixeria un soldat inseparable del seu comandant oriunt de Compostela de Azua que va conseguir agarrar la mula del general insurrecto pel fre i el general Antonio Caba junt en atres soldats al vore la situació desesperante del seu cap que es trobava rodejat per la cavalleria espanyola al mando del general Sèrum varen acodir urgentment en la seua ajuda per a salvar-li, entre els que es trobaven el comandant d'artilleria Pedro Royer, Antonio Estrela i el coronel Florencio Hernández.[4] La situació del general Luperón era tan desesperada que li va cridar al comandant Royer: “Dispara-li el canó encara que em mate”. El canó mataria varis soldats espanyols, i el general Luperón a tot galop montat al pèl en la seua mula va passar entre la cavalleria espanyola que no podia creure lo que vea i encara que el comandant independentiste se salvara no correria en la mateixa sòrt el general Antonio Caba; mentres s'aferrava valientement a les bayonetes dels caçadors del Batalló de la Reina fins que no va poder més.[5][6] Quan més compromesa estava la situació dels insurrectos, el coronel Florencio Hernández, que ya combatia casi cos a cos en els soldats espanyols va rebre l'orde de retirar-se i en eixes circumstàncies el mariscal de camp Antonio Abad Alfau, el seu enemic personal, ho va reptar a batre's a duel i, en considerar-se desafiat en la seua dignitat acceptaria, acabant morint. La batalla no duraria més que minuts, els necessaris per a que els espanyols aplegaren al centre independentiste que es desbandó baix la sorpresa dels espanyols i els dos caps costers cibaeños (Luperón i Salcedo) varen eixir precipitadament de San Pedro, varen travessar sense detindre's en Riera Bermejo, i el defensable pas montanyós homònim, i es varen refugiar en el Silló de la Viuda, abandonat la pretensió d'anar a la Ciutat de Sant Dumenge. Una volta finalisat el combat el mariscal de camp Abad Alfau comunicaria que "els seus soldats havien maniobrat com en un camp d'eixercici".[2]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Jaime Domínguez. «Dos maneres de combatre en la Guerra Restauradora».
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 «ARCHIVO RESTAURACION».
  3. ↑ «PERFlL NACIONALISTA de GREGORIO LUPERON».
  4. ↑ Mario Juliol Jáquez Torres. «CABA, UN APELLIDO DE QUISQUEYANOS VALIENTES (3 de 3)».
  5. ↑ Frank Viñals. «Les Campanyes Restauradoras de l'Est i Sur».
  6. ↑ «Edició Commemorativa 150 anys del triumfo de la Guerra Restauradora, 1865-2015».


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Batalla_de_la_Sabana_de_Sant_Pedro&oldid=1436881»