La batalla de Matapán va ser lliurada el 19 de juliol de 1717, en el cap de Matapán, entre l'armada cristiana i els turcs.

Batalla de Matapán

Història

Durant les guerres que varen agitar Europa a causa de la successió al tro espanyol, la República de Venècia s'havia conservat neutral, lo que no va impedir que, poc a poc, anara perdent la seua antiga preponderancia mentres que Turquia s'enfortia novament.

Davant l'amenaça dels turcs sobre Itàlia, el Papa va demanar auxili als reis de Portugal, Espanya i França. Només Juan V de Portugal va manar una armada composta per sis naos, un brulote, un transport i una tartana, en 390 canons i una guarnició de casi dos mil siscents hòmens, comandada per Lopo Furtado de Mendonça, comte de Riu Gran. l'esquadra va ser a ancorar en Livorno, en Itàlia, d'a on va partir en seguida en rumbo a Corfú, que el Comte de Schulemberg defenia valientemente contra els constants assalts dels turcs. No obstant, va bastar l'aproximació de l'esquadra per a que els turcs alçaren el bloqueig de Corfú - a on havien perdut prop de mil combatents, i aixina el comte de Riu Gran va tornar sense combatre per la retirada de l'enemic. En abril de 1717 els navío portuguesos varen alçar ancora en Lisboa per a anar a la trobada de l'armada veneciano, i estant reunits tots els elements de combat varen recórrer les aigües del archipèlec, buscant els navío turcs. Varen ser els turcs els primers en obrir fòc, dirigits a l'armada cristiana, que en eixe temps estava composta solament pels navío portuguesos, en dos naos de Malta i una de [[República de Venècia|Venècia]]. Eren dèu naos, dos brulotes, dos transports i una tartana, contra cincuenta y cuatro naos turques, que, no obstant, disponien de menor poder de fòc. El comte de São Vicente no deixava descansar les seues peces i les seues artilleros, i els turcs donaven senyals visibles de desanimació. Pel seu costat, el comte de Riu Gran i Pedro de Sousa Castelo Branco anaven sometent als turcs a una tempestat de ferro i fòc.

Terminada la batalla per la fuga de les poques embarcacions otomanes que varen conseguir escapar a coberta de l'obscuritat, l'esquadra portuguesa presentava grans danys, en l'aparelle quebrado, les vés-les en andrajos, les vetes pendents i numeroses fugues en els caixcos, feliçment per als portuguesos casi tots per damunt de la llínea d'aigua. Pero la flota del turc Ibrahim Bajá havia quedat pràcticament destruïda.

En esta victòria sobre els turcs Juan V va rebre efusivos agraïments del Papa i va vore la sèu de Lisboa elevada la categoria de patriarcal, Venècia pel seu costat va quedar eternament agraïda a Portugal.

  • História dona Marinha de Portugal, Editora dones Forças Armada
  • Anderson, Roger Charles (1952). Naval wars in the Levant 1559-1853. Princeton: Princeton University Press. ISBN 1-57898-538-2.
  • Lane, Frederic Chapin (1973). Venice, a Maritime Republic. JHU Press. ISBN 978-0-8018-1460-0.
  • Ercole, Guido (2011). Vascelli i fregate della Serenissima. Trento: GMT. ISBN 978-8890565144.