Batalla d'Edgecote Moor
La batalla d'Edgecote Moor va ser una batalla lliurada el 25 de juliol de 1469 en el context de la Guerra de les Dos Roses.
La batalla va enfrontar a les forces rebels de Ricardo Neville, comte de Warwick contra les forces del rei Eduardo IV.
Antecedents
editar
El periodo que comprenen els anys 1464 i 1469 va estar marcat per la ràpida deterioració de la relació entre el rei Eduardo IV i el seu antic mentor, Ricardo Neville, comte de Warwick, conegut com “el Hacedor de Reis”. Encara que varen ser varis els motius que varen dur a l'enfrontament, la primera i principal raó va ser la decisió d'Eduardo IV de casar-se en secret en Isabel Woodville en 1464. El rei va anunciar este fet com un fet consumat, desbaratant els plans de Warwick de casar-ho en una princesa francesa, en la finalitat de millorar les relacions en eixe regne. Este desaguisado es va convertir en frustració, una volta que els Woodville varen desplaçar als Neville com a favorits de la cort real. De la mateixa forma, la decisió de recolzar-se en Borgoña en lloc de França, i la reticència en aprovar el matrimoni dels seus germans menors Jorge de York, duc de Clarence i Ricardo de York, duc de Gloucester en les filles de Warwick, Isabel Neville i Ana Neville respectivament varen contribuir al distanciament.[1][2][3] Aparte d'açò, la popularitat d'Eduardo IV es trobava en franca reculada, ya que els auments en els imposts i els desórdens i violacions a la llei continuaven sent el pa de cada dia.
En abril de 1469, va esclatar una tumult en Yorkshire, liderada per un líder cridat Robin de Redesdale. En maig, va començar una segona rebelió, liderada per un personage conegut com Robin d'Holderness, que exigia la restitució d'Henry Percy, comte tradicional de Northumberland.
John Neville, l'actual comte de Northumberland, va reprimir ràpidament la rebelió i va eixecutar al seu líder, encara que a penes va intentar interceptar a Robin de Redesdale. Confiant que la rebelió estava baix control i acompanyat únicament per les seues tropes personals, Eduardo IV va alvançar llentament cap al nort d'Anglaterra a través de Lincolnshire, aplegant a Crowland a principis de juliol. El 9 de juliol de 1469, va descobrir que l'eixèrcit rebel era considerablement major de lo que s'havia anticipat, i va rebre notícies encara més inquietants des de Londres.
Warwick i Clarence varen passar l'estiu reunint tropes, supostament per a ajudar a sofocar el tumult. A principis de juliol, varen viajar a Calais, a on Clarence es va casar en Isabel Neville en una cerimònia oficiada pel germà de Warwick, George Neville, arquebisbe de York. Els tres hòmens varen emetre llavors una protesta, enumerant els presunts abusos comesos pels Woodville, William Herbert, comte de Pembroke, i Humphrey Stafford, comte de Devon, entre uns atres. Varen entrar en Londres el 12 de juliol de 1469 i el 18 de juliol de 1469 varen marchar cap al nort d'Anglaterra per a unir-se als rebels de Yorkshire.
Les esperances d'Eduardo IV que s'havia retirat a Nottingham descansaven llavors en l'eixèrcit que estaven reunint per a ell, William Herbert, comte de Pembroke, en la gent de Gals i la March; i Humphrey Stafford, comte de Devon, en gent de Wiltshire i Gloucestershire. Pembroke havia alçat una força de cavalleria en gran mida, mentres que Devon tenia l'infanteria i arqueros. Abdós forces es varen reunir en Banbury el 23 de juliol de 1469.
La batalla
editar
S'estima que Pembroke contava en entre 3000 i 5000 cavallers i lanceros galeses, dels quals entre 800 i 1500 estaven baix el mando de Devon, incloent a la majoria dels arqueros. Conscient de la necessitat de destruir a l'eixèrcit del nort abans de rebre reforços, l'eixèrcit de Pembroke va acampar durant la nit en un terreny elevat al noreste. Des d'allí els dos eixèrcits estaven separats per un afluent del riu Cherwell.
L'eixèrcit rebel contava en un gran contingent d'arqueros, lo que va posar a Pembroke en desventaja; va ordenar a les seues tropes alvançar i abdós bandos varen lluitar cos a cos durant el restant del matí. A primera hora de la vesprada, l'eixèrcit real havia pres el control del creuament del riu, pero en eixe moment va aplegar al camp la vanguarda de Warwick, liderada per Sir Geoffrey Gates i Sir William Parr. Gates i Parr varen conseguir mantindre units als rebels, pero estos seguien baix una forta pressió quan varen aplegar més reforços, liderats per John Clapham.
Segons un relat, Devon encara estava present i va fugir en eixe moment. No obstant, fòra com anara el cas, l'eixèrcit real va creure que es tractava de Warwick i les seues forces. Els hòmens de Pembroke es desbandaron. Es varen reportar 168 baixes de cavallers i nobles, ademés de 2000 soldats rasos, pèrdues lo suficientment significatives. Pembroke va ser capturat i eixecutat en Northampton eixa mateixa semana, el dijous 27 de juliol de 1469; el seu germà, Sir Richard Herbert, havia segut eixecutat el dia anterior. El seu mig germà, Sir Richard Vaughan, va morir durant la batalla i Devon va ser decapitat en Bridgwater el 17 d'agost de 1469.
Hi ha pocs detalls sobre les baixes dels rebels, pero haurien segut considerablement menors que les sofrides per Pembroke, ya que la majoria de les morts varen ocórrer durant una persecució. Ademés d'Henry Neville, mort la vespra de la batalla, entre ells es trobaven Sir William Conyers i Sir Oliver Dudley, fill menor de John Sutton, baró Dudley.
Referències
editar- ↑ Hicks, 1998, p. 176.
- ↑ Harriss, 2005, p. 641.
- ↑ «London and the Wars of the Roses». Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2013. Consultat el 16 d'agost de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Edgecote Moor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.