En audiología i psicoacústica, el concepte de les bandes crítiques, introduït per Harvey Fletcher en 1933[1] i refinat en 1940,[2] descriu l'ample de banda de freqüència del "filtre auditiu" creat per la cóclea, l'orgue del sentit de l'oïment dins del oït intern. Aproximadament, la banda crítica és la banda de freqüències audibles dins de la qual un segon to interferirà en la percepció del primer per mig del emmaixquerament sonor.

De manera psicofisiològica, les sensacions de batimiento i aspereza sonora poden ser relacionades en la inhabilidad del mecanisme d'anàlisis de freqüència auditiu per a dessifrar les senyals d'entrada la diferència de la qual de freqüència és més chicoteta que l'ample de banda crític i el "cosquilleo" irregular resultant del sistema mecànic (membrana basilar) que resone en resposta a tals entrades. Les bandes crítiques també estan íntimament relacionades en el fenomen de l'emmaixquerament sonor – la audibilidad reduïda d'una senyal de sò quan està en presència d'una segona senyal d'intensitat més alta dins de la mateixa banda crítica. El fenomen d'emmaixquerament té implicacions àmplies, comprenent des d'una relació complexa entre el volum (marc de referència perceptivo) fins als algoritmes de compressió del sò.

Filtres auditius

Els filtres són usats en molts aspectes de la audiología i la psicoacústica, incloent al sistema auditiu perifèric. Un filtre és un dispositiu que aumenta certes freqüències i atenua unes atres. En particular, un filtre passe banda permet que un ranc de freqüències dins de l'ample de banda passe a través d'este, mentres que exclou aquelles fòra de les freqüències de cort.

 
Un filtre passe banda mostrant la freqüència central (Fc), les freqüències de cort baixa (F1) i alta (F2), aixina com l'ample de banda. Les freqüències de cort baixa i alta es definixen com el punt a on l'amplitut decau 3 dB baix de l'amplitut pique. L'ample de banda és la distància entre les freqüències de cort baixa i alta, i és el ranc de freqüències passades pel filtre.

La forma i organisació de la membrana basilar implica que les diferents freqüències resonen particularment forta en punts diferents a lo llarc de la mateixa. Açò du a una organisació tonotópica de la sensibilitat dels rancs de freqüència a lo llarc de la membrana, els quals poden ser modelats com un apany de filtres passe banda superposts coneguts com "filtres auditius". Els filtres auditius s'associen en punts a lo llarc de la membrana basilar i determinen la selectivitat de freqüències en la cóclea, i per lo tant, propicien la discriminació de l'escoltant entre els diferents sons. Estos són no llineals, dependents del nivell i disminuïxen de la base a l'àpiç de la cóclea a mida que la afinación de membrana basilar canvia de freqüència alta a baixa. L'ample de banda del filtre auditiu es diu banda crítica, com va sugerir per primera volta Fletcher (1940). Si una senyal i emmaixquerament es presenten de manera simultànea, llavors només les freqüències emmaixquerades, cauen dins de la banda crítica i contribuïxen a emmaixquerar la senyal. Entre més gran siga la banda crítica, més baixa és la relació senyal/soroll (SNR per les seues sigles d'anglés) i més gran l'emmaixquerament de la senyal.

 
Figura 2: El ERB relacionat en la freqüència central. El diagrama mostra al ERB contra freqüència central, d'acort en la fòrmula de Glasberg i Moore.


Un atre concepte associat en el filtre auditiu és l'ample de banda rectangular equivalent (ERB per les seues sigles en anglés). El ERB mostra la relació entre el filtre auditiu, la freqüència i l'ample de banda crític. Un ERB passa la mateixa cantitat d'energia que el filtre auditiu que li correspon i mostra cóm canvia en relació en la freqüència d'entrada. A nivells baixos de sò, d'acort en Glasberg i Moore, el ERB és aproximat per la següent equació:

ERB(f) = 24.7 * (4.37 f / 1000 + 1)

A on el ERB està en Hz i f és la freqüència central en Hz.

Es creu que cada valor del ERB és l'equivalent d'al voltant de 0.9 mm en la membrana basilar. El ERB pot ser convertit en una escala que es relaciona en la freqüència i mostra la posició del filtre auditiu a lo llarc de la membrana basilar. Per eixemple, un número ERB de 3.36 correspon a una freqüència en l'extrem apical de la membrana basilar, mentres que un número ERB de 38.9 correspon a la base i un valor de 19.5 cau a la mitat dels dos.

Un tipo de filtre usat per a modelar els filtres auditius és el filtre gammatone. Est proporciona un filtre llineal simple, el qual és, per tant, fàcil d'implementar, pero no pot considerar per sí mateix aspectes no llineals del sistema auditiu; no obstant, és usat en una varietat de models del sistema auditiu. Les variacions i milloraments del model gammatone del filtre auditiu inclouen al filtre gammachirp, els filtres gammatone "all-pole" i "one-zero", el filtre gammatone de dos costats, els models de filtres en cascada i vàries versions dinàmicament no llineals d'estos.

Curves de afinación psicoacústica

Les formes dels filtres auditius es troben per l'anàlisis de la afinación psicoacústica, les quals són gràfiques que mostren el llindar per a la detenció d'un to com a funció dels paràmetros de l'enmascarador.

Les curves de afinación psicoacústica poden ser medides usant el método de cort-soroll. Esta forma de medició pot prendre considerable cantitat de temps, durant al voltant de 30 minuts per a trobar cada llindar de emascaramiento. En el método de cort-soroll al subjecte se li presenta un soroll tallat com el enmascarador d'una ona sinusoidal (to pur) com la senyal. El soroll tallat és usat com un enmascarador per a previndre que el subjecte escolte pulsacions que ocorren si una ona sinusoidal és usada per a emmaixquerar. El soroll tallat és aquell en un buit al voltant de la freqüència de la senyal que el subjecte intenta detectar, i conté soroll en cert ample de banda. L'ample de banda del soroll canvia i els llindars emmaixquerats per a l'ona sinusoidal es medixen. Els llindars emmaixquerats es calculen per mig de l'emmaixquerament simultàneu quan la senyal és eixecutada per al subjecte al mateix temps que el enmascarador i no despuix.


Per a obtindre una representació real dels filtres auditius en un subjecte, moltes curves de afinación psicoacústica necessiten ser calculades en la senyal a diferents freqüències. Per a cada curva en medició, per lo manco cinc, encara que de preferència entre tretze i quinze llindars, deuen ser calculats en diferents amples de cort. Ademés, un gran número de llindars necessiten ser calculats per l'asimetria dels filtres auditius, i per tant, els llindars també deurien ser medits en el tall asimètric a la freqüència de la senyal. Per la varietat de medicions necessàries, la cantitat de temps necessari per a trobar la forma dels filtres auditius de la persona és molt llarc. Per a reduir la cantitat de temps necessari, el método ascendent pot ser usat quan es troben els llindars emmaixquerats. Si el método ascendent és usat per a calcular el llindar, el temps necessari per a calcular la forma del filtre és reduït dramàticament, ya que pren al voltant de dos minuts per a calcular el mateix. Açò és perque el llindar és registrat quan el subjecte escolta per primera volta el to, en lloc de quan ells responen a cert nivell d'estímul en un cert percentage de les voltes.

Vore també

Referències

  1. ↑ https://archive.org/details/bstj12-4-377%7C Bell System Technical Journal, October 1933, "Loudness, its Definition, Measurement and Calculation"
  2. ↑ http://journals.aps.org/rmp/abstract/10.1103/RevModPhys.12.47#fulltext#fulltext%7C"Rev.Mod.Phys. 12, 47 (1940) - Auditory Patterns"

Fletcher, H. (1940) ‘‘Auditory patterns,’’ Rev. Mod. Phys.12,47–65.


Referències