Banc Central de Filipines

El Banc Central de Filipines (Bangko Sentral ng Pilipinas en filipí, Central Bank of the Philippines en anglés; informalmente BCF o BSP) és el banc central de la República de Filipines, té al seu càrrec la política monetària de Filipines, i també la supervisió de tots els bancs en el país. Establit originalment en 1949, tres anys despuix de l'independència de Filipines dels Estats Units, el banc va obtindre una nova carta en 1993 segons l'Acta de la República n.º 7653, la Nova Acta del Banc Central de 1993.

Història

En 1900, la Primera Comissió Filipina va aprovar el Llei No. 52, la qual va subordinar a tots els bancs al Departament del Tesor i va autorisar al Tesorer de l'Illa a supervisar-els i examinar-els aixina com a tota l'activitat bancària. En 1929, el Departament de Facenda de Filipines, a través de l'Oficina de Bancs (Bureau of Banking), va prendre la responsabilitat de la supervisió bancària.

Per a 1933, un grup de filipins havia desenrollat l'idea d'un banc central per a Filipines. L'idea va aplegar en un proyecte de llei per a l'establiment d'un banc central despuix d'un cuidadós estudi de les estipulacions econòmiques de la Llei Hare–Hawes–Cutting, que va otorgar l'independència de Filipines despuix de 12 anys, reservant algunes bases militars i navals per als Estats Units i imponent tarifes i quotes a les exportacions filipines. No obstant, la llei Hare–Hawes–Cutting va ser rebujada pel Senat de Filipines a petició de Manuel L. Quezon. Posteriorment, el Senat va propondre un nou proyecte de llei que va guanyar el respal del president Franklin D. Roosevelt, esta seria la Llei Tydings–McDuffie que otorgaria l'independència de Filipines el 4 de juny de 1946.