Ballata
La ballata (en plural ballate) és una forma poètica i musical italiana, que va estar en us des de finals de el XIII fins a finals de el XV.[1][2]
Història
[editar | editar còdic]La ballata va ser una de les formes de música profana més importants durant el Trecento, el periodo a sovint conegut com el ars nova italià. El terme prové del verp ballare ("ballar") i en époques anteriors era sinònim de dansa. La forma musical sense dubte va començar sent música destinada al ball. Els primers texts de ballata es conserven sense música des de la segona mitat de el XIII en els cridats Bolognese Memoriali. Dante Alighieri en el seu tractat De vulgari eloquentia (1303-1305) afirma que, a diferència de les canzone, les ballate requerixen que el ballarí siga ademés cantant.
La forma originalment constava d'un estribillo coral o ripresa i vàries estrofes o stanze interpretades per un soliste. En el XIII les ballate més antigues estaven estretament vinculades a la lauda com proven els numerosos laude-contrafacta dels sigles XIV i XV. Durant el periodo del dolce stil nuovo en la lauda es va completar el desenroll de la ballata com forma lírica estilisada. Els texts solen ser cançons d'amor i també aforisme moralés, en els que el estribillo coral cedix el pas a una ripresa solista i les estrofes es reduïxen en extensió. No obstant, els tipos populars de ballata varen sobreviure durant molt temps. Estos encara es troben en Giovanni Boccaccio i Simone de' Prodenzani, i estan molt estesos en la poesia del Quattrocento.[1]
Característiques musicals
[editar | editar còdic]La forma musical de la ballata seguix l'esquema AbbaA –A (ripresa), bb (2 piedi), A (volta), A (ripresa)–. La primera i l'última "A" es diu ripresa, la "b" són les llínees denominades piedi (peus), mentres que la quarta llínea "a" es diu «volta» (regrés). Es poden trobar tipos de ballate més llarcs que seguixen el patró AbbaAbbaA, etc. En comparació a les formes fixes de la música francesa, la ballata presenta més similituts en el virelay que en la ballade encara que el nom puga sugerir lo contrari. A diferència del virelay, les dos llínees "b" per lo general tenen exactament la mateixa música i només en les ballate més tardanes apareixen els finals: primer (obert) i segon (tancat) de clara influència francesa.[1][2]
Les primeres ballate, tals com les que es troben en el Codex Rossi són monofòniques. Més alvance, es poden trobar ballate polifòniques escrites a dos o tres veus.[1]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Ballata». Grove Music Online. doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.01891. Consultat el 2023-08-01.
- ↑ 2,0 2,1 Hoppin, Richard H. (2000). La música medieval, Akal, pp. 459-461. ISBN 978-84-7600-683-2.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Caldwell, John (1978). Medieval Music, Indiana University Press. ISBN 978-0-253-33731-3.
- Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1984). Music of the Middle Ages, Vol. 1, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28489-9.
- Cattin, Giulio; Gall, F. Alberto (1985). Music of the Middle Ages, Vol. 2, Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-28483-7.
- Hoppin, Richard (2000). La música medieval, Akal. ISBN 978-84-7600-683-2.
- Reese, Gustave (1989). La música en l'Edat Mija, Aliança. ISBN 978-84-206-8543-4.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ballata» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.