En les mitologia acadia, babilònica i assíria, Aya va ser una deesa mare, esposa del deu sol i de la justícia Shamash.[1] Es va desenrollar a partir de la deesa sumeri Sherida, esposa del deu Utu.

Història

Šferida o Sherida és una de les més antigues divinitats de Mesopotàmia, atestada en inscripcions de l'época presargónica, sent el seu nom com "Aya", popular durant el periodo Ur III (sigles XXI a. C.-XX a. C.), fent d'ella una de les més antigues deïtats semítiques conegudes en la regió[2] Quan es va donar forma al panteó sumeri, Utu es va convertir en el deu del sol primordial[2] i Sherida es sincretizó en un paper secundari com un aspecte del sol junt a atres deïtats solars menys poderoses (vore Ninurta) i asquirió el paper de consort de Utu.

Quan els acadios semitas varen aplegar a Mesopotamia, el seu panteó va aplegar a ser una sincretisació del sumeri. Inanna i Ishtar, Nanna i Sense, Utu i Shamash, etc. La deesa menor mesopotàmica del sol Aya, va aplegar a ser sincretizada en Sherida durant este procés. La deesa Aya en este aspecte sembla haver tingut àmplia acceptació entre els pobles semitas, ya que es menciona en les llistes de divinitats en Ugarit i apareix en noms personals en la Bíblia (Gen 36:24, Sam 3:7, 1 Crón 7:28).

Mit

En acadi aya és "amanecer",[3] i durant el periodo acadio va ser associada fortament en el sol naixent i en l'amor sexual[2] i la joventut. Els babilonios a voltes es referien a ella com kallatu (la nóvia), i com a tal, va ser coneguda com l'esposa de Shamash. De fet, va ser adorada com a part d'un cult separat pero adjunt en els temples I-babbar de Girsu i Sippar.[4][5][6]

En el periodo neobabilónico (i possiblement molt abans), Shamash i Aya varen ser associats en una pràctica coneguda com Hasadu, que es traduïx com "matrimoni sagrat". Es preparava una habitació en un llit i en determinades ocasions es juntaven les estàtues de Shamash i Aya del temple i es posaven sobre el llit per a renovar ceremonialment els seus vots. Esta cerimònia també va ser practicada en els cults de Marduk en Sarpanitum, Nabu en Tashmetum i Anu en Antu.[2]

Referències

  1. ↑ D. Arnaud, "Li panthéon de l'Ebabbar de Larsa à l'époque paléobabylonienne", C. Breniquet, C. Kepinski (eds.), Etudes Mésopotamiennes. Recueil de textes offert à J. L. Huot, París, 2001, 21-32
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Black, Jeremy (1998). British Museum Press (ed.). Gods, Demons and Symbols of Ancient Mesopotamia, an Illustrated Dictionary, 2ª Edició, Londres, pp. 157, 173. ISBN 0-7141-1705-6.
  3. ↑ Jordan, Michael (2002). Kyle Cathie Limited (ed.). Encyclopedia of Gods.
  4. ↑ D. R. Frayne, Old Babylonian Period (2003-1595 a. C.), Toronto, 1990, 350-351
  5. ↑ E. Sollberger, J. R. Kupper, Inscriptions royales summeriennes et akkadiennes (IRSA), París, 1971, 212
  6. ↑ CH, II, 30