Autoestereograma
Un autostereograma és un estereograma que consistix en una sola image que dona l'ilusió d'una escena tridimensional (3D) a partir d'una image bidimensional (2D). Per a percebre formes tridimensionals gràcies als autoestereogramas, el cervell deu realisar un esforç ocular de convergència i depuració disociado de l'acomodació de l'ull.
El autostereograma més simple consistix en una série de patrons repetits horisontalment. Quan ho veem en bona convergència, tenim l'impressió de que els patrons suren per damunt o per baix de l'image base. En el llibre (Magic Eye), podem trobar un atre tipo de autostereograma compost per una multitut de menuts punts. L'animació en la part superior dreta, per eixemple, és una. Cada píxel de l'image és calculada per una computadora. En tots els casos, en la bona convergència dels ulls devem vore aparéixer una forma tridimensional.
A diferència dels estereogramas convencionals, els autoestereogramas es poden vore sense estereoscopi. Un estereoscopi presenta dos imàgens 2D d'un objecte preses des d'un àngul llaugerament diferent, de modo que el cervell té una vista en 3D d'eixe objecte. En el cas del autostereograma, el cervell rep dos patrons 2D en cada ull, pero no els unix correctament. Reunix els patrons en un objecte virtual pels mals ànguls de paralaje, i l'objecte virtual, per lo tant, no està en el mateix pla que l'image del autostereograma.
Hi ha dos formes de vore un autoestereograma: mantenint els ulls relativament paralels o fent-los convergir. La majoria dels autoestereogramas estan dissenyats per a ser vists de la primera manera.
Història
[editar | editar còdic]En 1838, el científic britànic Charles Wheatstone va publicar una explicació del fenomen d'estereoscopía (o visió binocular). Va ilustrar la seua explicació mostrant una image en diferències d'alliniació horisontals: es tenia l'ilusió d'una image 3D mirant l'image a través d'un estereoscopi proveït d'espills.
Entre 1849 i 1850, el científic escocés David Brewster va millorar l'estereoscopi Wheatstone en reemplaçar els espills per lents.
Brewster també va descobrir l'efecte «fondo de pantalla». Es va donar conte de que arreglant un fondo de pantalla per un temps, el cervell tendix a agrupar alguns patrons per a formar objectes virtuals. És sobre este principi en que es basen alguns autostereogramas.
En 1919, Herbert John Mobbs va llançar el primer autoestereograma de punts aleatoris (publicat en 1996 en el Bolletí N.º 796 del Stéréo-Club Francés), concepte desenrollat àmpliament llavors per Béla Julesz mentres treballava en Bell Laboratories. Julesz va usar un ordenador per a calcular un parell d'imàgens formades per una multitut de menuts punts.
En 1979, l'alumne de Julesz, Christopher Tyler, va presentar un autostereograma punt per punt, combinant les teories de l'image "fondo de pantalla" i l'image "punt per punt". Este tipo de estereograma va fer possible vore formes 3D des d'una sola image 2D sense usar cap instrument òptic.
Principi dels autostereogramas
[editar | editar còdic]La visió estereoscópica és la superposició de dos imàgens similars pero no idèntiques, lo que dona com resultat l'ilusió de solidea i profunditat. En el cervell humà, la visió binocular és el resultat de mecanismes complexos que formen una representació tridimensional de l'image en fer coincidir cada punt (o conjunt de punts) vist per un ull en el punt corresponent (o conjunt de punts corresponents) vist per l'atre ull. En usar el fenomen de la disparitat binocular, el cervell li dona a cada punt un índex de profunditat.
Quan el cervell s'enfronta a un patró que es repetix com un fondo de pantalla, no pot superpondre's a la visió de l'ull esquerre i l'ull dret. Si mirem un patró que es repetix horisontalment, pero convergint els ulls en un punt darrere de la paret, el cervell superpondrà un patró vist per l'ull esquerre, i un atre patró similar vist per l'ull dret per a formar una image virtual "darrere" de la paret. La profunditat a la que es veu l'image virtual depén de la distància entre els dos patrons observats.
Els autoestereogramas utilisen este principi per a crear imàgens en 3D: si els patrons estan prop un de l'atre, l'image virtual apareix prop, mentres que si els patrons estan distants entre sí, l'image virtual sembla distant. Les imàgens virtuals es perceben com un "forat" en l'image base.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Autoestereograma» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.