Astriónica

L'astriónica (del anglés astrionics),[1] també coneguda com a electrònica espacial o electrònica aeroespacial, és la ciència i tecnologia del desenroll i aplicació de sistemes electrònics, subsistema i components utilisats en naus espacials. Dins d'una nau espacial existixen una série de sistemes embebidos, entre els que s'inclouen la determinació i control de l'orientació, les comunicacions, el comando i telemetría i sistemes informàtics.
Per als ingeniers, una de les consideracions més importants que es deuen tindre en conte en el procés de disseny és l'entorn en el que els sistemes i components de la nau espacial deuen operar. El procés de dissenyar sistemes i components per al seu us en el clima espacial planteja desafius adicionals més allà de la simple consideració de que l'espai és un buit.
Determinació i control de l'orientació de la nau
Visió general
Un dels rols més importants que eixerciten l'electrònica i els sensors en una missió i en el rendiment d'una nau espacial és determinar i controlar la seua orientació en l'espai. L'orientació d'una nau espacial varia segons la missió. La nau espacial pot necessitar mantindre's estacionaria i apuntar sempre cap a la Terra, com en el cas d'un satèlit meteorològic o de comunicacions. No obstant, també pot ser necessari fixar la nau espacial al voltant d'un eix i fer que gire. El sistema de determinació i control de l'orientació, conegut com control d'actitut (Attitude Control System, ACS), s'assegura de que la nau espacial es comporte correctament. A continuació, es van a expondre les diferents formes en les que el ACS pot obtindre les medicions necessàries per a determinar açò.
Magnetometría
Els magnetómetros medixen l'intensitat del camp magnètic terrestre en una direcció. Per a medicions en els tres eixos, el dispositiu necessari constaria de tres magnetómetros ortogonals. Donada la posició de la nau espacial, les medicions del camp magnètic poden comparar-se en un camp magnètic estàndart que és proporcionat pel model del Camp de Referència Geomagnètic Internacional. Les medicions realisades pels magnetómetros es veuen afectades per soroll, que consistix en errors d'alliniació, errors de factor d'escala i la pròpia activitat elèctrica de la nau espacial. Per a òrbites propenques a la Terra, l'error en la direcció del camp modelat pot variar des de 0.5 graus prop de l'equador fins a 3 graus prop dels pols magnètics, a on les corrents aurorales errátiques eixerciten un paper important.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 258 La llimitació d'este tipo de dispositiu és que en òrbites lluntanes a la Terra, el camp magnètic és massa dèbil i està dominat pel camp interplanetari, que és complicat i impredictible.
Sensors solars
Un sensor solar funciona per mig de l'entrada de llum a través d'una obertura prima en la part superior d'una cambra rectangular que proyecta una image d'una llínea prima en la part inferior de la cambra, la qual està revestida en una ret de sensors o cèlules sensibles a la llum. Estos medixen la distància de l'image des d'una llínea central i, utilisant l'altura de la cambra, poden determinar l'àngul de refracció. Les cèlules operen en funció del efecte fotoeléctrico. Els fotons entrantes exciten electrons, lo que causa una diferència de voltage per mig de la cèlula, que a la seua volta es convertix en una senyal digital. En colocar dos sensors perpendiculars entre sí, es pot medir la direcció exacta del sol sobre els eixos del sensor.
Detectors digitals d'aspecte solar
Són dispositius completament digitals que funcionen com a sensors solars. Estos determinen els ànguls del sol en identificar quin de les cèlules sensibles està més intensament allumenada. En conéixer l'intensitat de la llum que incidix en els píxels propencs, es pot calcular la direcció del centroide del sol en una precisió d'uns pocs segons d'arc.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 261
Sensor terrestre de horisó
Estàtics
Els sensors estàtics contenen una série de sensors i detecten la radiació infrarroja emesa per la superfície de la Terra en un camp de visió llaugerament més gran que la Terra. La precisió en la determinació del geocentro varia des de 0.1 graus en l'òrbita propenca a la Terra fins a 0.01 graus en òrbita geoestacionaria (GEO). El seu us generalment es restringix a naus espacials en òrbites circulares.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 262
Escáneres
Els sensors en escàner utilisen un espill o prisma giratoris per a enfocar un estret fes de llum en un element sensor generalment cridat bolómetro. El gir provoca que el dispositiu barra l'àrea d'un con i el sensor detecta quàn es rep per primera volta la senyal infrarroja de la Terra i quàn es pert. El temps entre estos events s'utilisa per a determinar l'ample de la Terra. A partir d'açò, es pot determinar l'àngul d'inclinament. Est és un factor que afecta la precisió d'estos sensors pel fet de que la Terra no és perfectament esfèrica. Un atre aspecte és que el sensor no detecta la terra ni l'oceà, sino el infrarroig en l'atmòsfera, que pot alcançar certes intensitat per l'estació de l'any i la latitut.
GPS
Este sensor és simple en el sentit de que a partir d'una única senyal es poden determinar moltes característiques. Una senyal conté l'identificació del satèlit, la seua posició, la duració de la senyal propagada i l'informació horària.[3] Utilisant un conjunt de 36 satèlits GPS, dels quals solament es necessiten quatre, es pot determinar la navegació, la posició, el temps precís, l'òrbita i l'actitut. Una ventaja del GPS és que totes les òrbites, des de l'òrbita terrestre baixa fins a l'òrbita geosíncrona, poden utilisar el GPS per al control de l'actitut (ACS).
Comando i telemetría
Visió general
Un atre sistema que és vital per a una nau espacial és el sistema de comando i telemetría. El sistema de comando és responsable de la comunicació des de la Terra cap a la nau espacial. El sistema de telemetría maneja les comunicacions des de la nau espacial cap a la Terra. Les senyals de les estacions terrestres s'envien per a comandar a la nau espacial qué fer, mentres que la telemetría informa sobre l'estat de la nau, incloent senyes vitals d'esta i específics de la missió.
Sistemes de comando
El propòsit d'un sistema de comando és proporcionar a la nau espacial un conjunt d'instruccions per a realisar tasques específiques. Les órdens s'eixecuten en funció de la seua prioritat. Alguns comandos requerixen eixecució immediata, uns atres poden especificar temps d'espera abans de la seua eixecució, uns atres especifiquen el moment determinat en el que deuen eixecutar-se, o també, un event o combinació d'events que deuen ocórrer abans de l'eixecució del comando.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 600 Les naus espacials realisen una varietat de funcions basades en els comandos que reben. Estes funcions inclouen l'aplicació o retirada d'energia d'un subsistema de la nau espacial, la modificació dels modos de funcionament del subsistema i el control de diverses funcions de la guia i el maneig de la nau espacial. Els comandos també controlen màstils, antenes, panels solars i cobertes protectores. Un sistema de comando també pot utilisar-se per a carregar programes complets en la memòria RAM de subsistema programables basats en microprocessadors a bordo.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 601
La senyal de radiofrecuencia que es transmet des de la Terra és rebuda pel receptor de comandos i s'amplifica i descodifica. L'amplificament és necessari ya que la senyal és molt dèbil despuix de haver recorregut llargues distàncies. A continuació, en el sistema de comandos, es troba el decodificador de comandos. Este dispositiu examina la senyal subportadora i detecta el mensage de comando que transporta. L'eixida del decodificador sol ser senyes "no retornats a zero" (not-return-to-zero data o NRZ). El decodificador de comandos també proporciona informació horària al processador de comandos de la nau, lo que indica este quàn un bit és vàlit en la llínea de senyes en série. La seqüència de bits que s'envia al processador de comandos té una característica única per a les naus espacials. Entre els diferents tipos de bits enviats, els primers són bits de direcció de la nau espacial. Estos duen un còdic d'identificació específic per a una nau espacial particular i eviten que el comando previst siga eixecutat per una atra nau espacial. Açò és necessari perque moltes satèlits utilisen la mateixa freqüència i tipo de modulació.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 606
El microprocessador rep entrades del decodificador de comandos, opera sobre estes entrades en un programa que s'almagasena en una ROM o RAM i despuix emet els resultats a l'interfaç de circuits. Per l'àmplia varietat de tipos de comandos i mensages, la majoria dels sistemes de comandos s'implementen utilisant microprocessadors programables. El tipo de circuit d'interfaç necessari es basa en el comando enviat pel processador. Estos comandos inclouen comandos de relé, polsos, nivell i senyes. Els comandos de relé activen les bobines de relés electromagnètics en l'unitat central de conmutaació d'energia. Els comandos de pols són polsos curts de voltage o corrent que s'envien des del processador de comandos al subsistema corresponent. Un comando de nivell és exactament igual que un comando de pols, excepto que s'envia un nivell llògic en lloc d'un pols llògic. Els comandos de senyes transferixen paraules de senyes al subsistema de destí.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 612–615
Sistemes telemétricos
Els comandos enviats a una nau espacial serien inútils si el control en terra no sabera qué està fent la nau espacial. La telemetría inclou informació com:
- Senyes d'estat relacionats en els recursos de la nau espacial, el seu correcte funcionament, la seua actitut i el seu modo d'operació.
- Senyes científiques recopilades per sensors a bordo (telescopis, espectrómetros, magnetómetros, accelerómetros, electrometría, termómetros, etc.).
- Senyes específiques sobre l'òrbita de la nau espacial i la temporizaació que poden ser utilisats per a la guia i navegació per vehículs terrestres, marítims o aéreus.
- Imàgens capturades per cambres a bordo (visible o infrarroig).
- Ubicacions d'atres objectes, ya siga en la Terra o en l'espai, que estan sent rastrejats per la nau espacial.
- Senyes de telemetría que han segut retransmesos des de la Terra o des d'una atra nau espacial en una constelació de satèlits.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 617
El sistema de telemetría és responsable de l'adquisició de senyes dels sensors, acondicionadors, selectores i convertidors, aixina com del processament d'estes senyes, que inclou la compressió, el format i l'almagasenament i finalment; el sistema de telemetría, que s'encarrega de la transmissió de les senyes, lo que implica la codificació, la modulació, la transmissió i l'us d'antenes per a enviar l'informació recopilada.
El sistema de telemetría de naus espacials presenta característiques úniques. Una d'elles es relaciona en el fet de que, per a qualsevol satèlit en òrbita terrestre baixa, pel seu ràpit desplaçament, solament pot estar en contacte en una estació terrestre durant dèu o vint minuts. Açò requeriria centenars d'estacions terrestres per a mantindre una comunicació constant, lo que no és pràctic en absolut. Una solució a este problema és l'almagasenament de senyes a bordo. L'almagasenament de senyes permet acumular informació llentament a lo llarc de l'òrbita i descarregar-la ràpidament quan es troba sobre una estació terrestre. En missions en l'espai profunt, el gravador a sovint s'utilisa de forma oposta, per a capturar senyes d'alta velocitat i reproduir-los llentament a través d'enllaços en llímit de velocitat de senyes.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 567 Una atra solució són els satèlits de retransmissió de senyes. La NASA conta en satèlits en òrbita geoestacionaria cridats "TDRS", per les seues sigles en anglés "Tracking and Data Relay Satellites" (Satèlits de Seguiment i Retransmissió de Senyes), que retransmeten comandos i telemetría des de satèlits en òrbita terrestre baixa. Abans de l'existència dels TDRS, els astronautes solament podien comunicar-se en la Terra durant aproximadament el 15% de l'òrbita, utilisant 14 estacions terrestres de la NASA en tot lo món. En els TDRS, la cobertura dels satèlits de baixa altitut és global, des d'una única estació terrestre que es troba en White Sands (Nou Mèxic, Estats Units).[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 569
Una atra característica única dels sistemes de telemetría és l'autonomia. Les naus espacials requerixen la capacitat de monitorear les seues funcions internes i actuar en funció de l'informació sense necessitat d'interacció en el control en terra. La necessitat d'autonomia sorgix de problemes com la cobertura insuficient, la geometria de la comunicació, situar-se massa prop de la llínea Sol-Terra (a on el soroll solar interferix en les freqüències de radi) o simplement per raons de seguritat. L'autonomia és important per a que el sistema de telemetría ya tinga la capacitat de monitorear les funcions de la nau espacial i els sistemes de comandos tinguen la capacitat d'emetre els comandos necessaris per a reconfigurarse en funció de les necessitats de l'acció a prendre. Existixen tres passos en este procés:
- El sistema de telemetría deu ser capaç de reconéixer quàn una de les funcions que està monitoreando es desvia més allà dels rancs normals.
- El sistema de comandos deu saber cóm interpretar funcions anormals per a que puga generar una resposta de comando adequada.
- Els sistemes de comandos i telemetría deuen ser capaços de comunicar-se entre sí.[2]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 623
Vore també
- Aviónica o electrònica aérea, terme similar que és usat per a esta disciplina en aeronaus.
Referències
- ↑ En anglés, astrionics està format de forma anàloga a avionics (vore Aviónica), a partir de astr(o)- i el final de electronics, «electrònica».
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Pisacane, Vincent L. Fundamentals of Space Systems. New York, Oxford University Press, 2005
- ↑ Abid, Mohamed M. Spacecraft Sensors. West Sussex, John Wiley and Sons Ltd., 2005, p301
- Este artícul conté una traducció derivada de «Astriónica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.