Archigram

Archigram va ser un grup creat en la década de 1960 —principalment en l'Associació d'Arquitectura de Londres-. Emmarcat en l'antidiseño, era futuriste, antiheroico i pro-consumiste, inspirant-se en la tecnologia en la finalitat de crear una nova realitat que anara expressada solament a través de proyectes hipotètics.

En els còmics arquitectònics, plagats de fantasia, del grup anglés Archigram es varen presentar models de ciutats tant sérios com desenfrenadamente divertits i utòpics, concebuts per a una civilisació globalizado. L'estètica de Cap Canyaveral s'unia en el happening i la cultura popular de la vida diària.

Els principals membres del grup varen ser: Peter Cook, Warren Chalk, Ron Herron, Dennis Crompton, Michael Webb i David Greene varen inventar el nom de "Archigram" que sugeria mensages breus, concisos i fàcils de retindre, en relació en l'arquitectura. El seu mig principal era una espècie de revista underground, que va escomençar a publicar-se en lapsus irregulars de temps a partir de 1961. Mentres que la revista al principi solament circulava entre grups i iniciat, si be entre ells pronte es va convertir en tota una institució, el grup es va donar a conéixer en la primera exposició conjunta "living city" celebrada en l'institut d'art contemporàneu de Londres en 1963.

En el panflet Archigram I publicat en 1961 varen exhibir les seues idees. Encarregats de realisar una infraestructura llaugera, en tecnologia de punta, enfocada cap a la tecnologia de supervivència, varen experimentar en tecnologia clip-on, mijos desechables, càpsules espacials i en l'imagineria del consume massiu. Les seues obres oferien visions seductores d'una glamourosa era futura de les màquines; no obstant, els temes socials i ambientals varen ser deixats de costat.

Les obres d'Archigram basaven el seu biaix futuriste en l'obra de l'arquitecte italià Antonio Sant'Elia. Richard Buckminster Fuller va ser també una important font d'inspiració. Els treballs d'Archigram varen servir, a la seua volta, com a fonts d'inspiració de treballs posteriors com el Centre Georges Pompidou, fet en 1971 per Renzo Piano i Richard Rogers en París, aixina com l'obra de Gianfranco Franchini i Future Systems.

Archigram es va convertir en el protagoniste d'una nova filosofia urbana, que sintetisava el Pop Art contemporàneu en l'estètica de la ciència ficció.

Proyectes

Alguns proyectes famosos d'Archigrama són el "Walking Cities" de Ron Herron i el "Plug-in-City" de Peter Cook, abdós realisats en 1958.

Plug-in-City, Peter Cook, 1964

Plug-in-City Erase una mega-estructura que no posseïa construccions, solament una armassó de gran tamany en la qual podien encaixar-se habitacions en forma de cela o components estandardisats. La màquina començava a funcionar i la gent era el material brut a processar en a on, en teoria, devia la gent gojar l'experiència. El proyecte va ser desenrollat entre 1962 i 1966, proponent una ciutat que evolucionara en els seus habitants-usuaris. Cada element tenia una durabilitat; l'estructura tubular base; 40 anys, les càpsules varien segons el seu programa, des dels 6 mesos d'espai en una tenda fins als 5-8 anys de dormitoris i salons. Les càpsules de vivenda estaven ubicades en l'estructura en forma de per a obtindre allumenament i facilitar l'accés, l'espai interior que es genera és ocupat per comerç. Estaven previstes diferents vies de transport qualificades per velocitat, transport vertical de mercaderies per mig de grues i escals mecàniques per a peatons. En lo alt un globo inflable s'activa en el mal temps. Les unitats d'universitat varen ser més detallades; mostrant la seua evolució en el temps des de càpsules que funcionen com a aules fins a un espai públic ampli i chicotetes càpsules de vivenda.

The Walking City, Ron Herron, 1964

La Walking City (ciutat caminante) va ser una idea proposta per l'arquitecte britànic Ron Herron en 1964. En un artícul de la revista avand-gard Archigram, Ron Herron va propondre construir massives estructures robòtiques movedores, que pogueren deambular pel món, tenint inteligència pròpia, traslladant-se a a on anara que les seues habilitats manufactureras anaren necessàries. Vàries ciutats movedores podrien conectar-se entre elles mateixes per a formar "Walking Metroplies" (Metròpolis Caminantes) i separar-se en el cas de que la seua força conjunta ya no fora necessària.

Edificis o estructures individuals també poden ser mòvils, movent-se sempre que el seu propietari volia o necessitats dictat.

Edificacions i estructures individuals també eren movedores en el cas de que el seu amo volguera. Esta era una ciutat que eixia caminant sola. És dir, en la nit, mentres tots dormien, unes pates se li desprenien des d'avall i mamprenia el seu viage.

The Instant City, Peter Cook (1968)

Proyecte d'investigació especulativa que explora les possibilitats d'injectar la dinàmica metropolitana en atres àrees a través d'events temporals, estructures, instalacions mòvils i tecnologia de l'informació.

Instant City forma part d'una série d'investigacions sobre instalacions mòvils que es realisen conjuntament en establiments fixos que requerixen servicis ampliats durant un periodo llimitat per a satisfer un problema extrem pero temporal.

Bibliografia

• Archigram: Architecture without Architecture; Sadler, Simon; MIT Press. 2005.

Referències

• Crampton, Dennis (ed.) (1999). Concerning Archigram... London: Archigram Archives